人生は出会いと別れの連続である。Jinsei wa deai to wakare no renzoku de aru
La vida és una successió de trobades i comiats.
A mesura que et vas fent gran, aquesta frase cada vegada es va fent més certa, i els comiats més difícils.
Jo vaig anar a la mateixa escola amb gairebé els mateixos companys des dels 3 fins gairebé els 16 anys. Fins i tot en canviar a l’institut vaig anar amb antigues companyes de classe i, la veritat, aquells dos anys els vaig viure com un tràmit, així que els comiats no se’m van fer tan difícils.
Els quatre anys que vaig passar a la facultat de periodisme, ara pensant-ho bé, els vaig viure com passant de puntetes. Potser vaig tenir mala sort, però les relacions amb els companys no van tenir massa de companyonia, tot i que em sento afortunada d’haver conegut la Zarita i de tenir una amistat que segueix malgrat la distància.
És per això que, enlloc de sentir-me trista per acabar periodisme, em vaig sentir contenta de no haver de tornar a la facultat.
La cosa va començar a canviar en començar Estudis d’Àsia Oriental. Vaig tenir la sort de coincidir amb un grup molt xulo, en què hi havia molt bon rollo. Per això, poc abans de marxar d’intercanvi a Tokyo, em vaig sentir trista d’haver de separar-me d’aquesta gent que no m’havia conegut en el meu millor moment però que, malgrat tot, em va acceptar tal com sóc.
L’any d’intercanvi a Tokyo, tot i tenir els seus més i els seus menys, també em va permetre conèixer gent amb qui he mantingut l’amistat malgrat viure en continents diferents.
Bé, direu, en marxar a un altre país a viure, ja saps què t’espera, és inevitable conèixer gent i haver-te’n d’acomiadar després. I teniu raó. Ets tu qui ho decideixes i, tot i que sap greu, ja sabies què t’esperava.
Però el que no m’agraden són els comiats obligats. Com ja vaig explicar l’any passat per aquestes dates, al Japó a principis d’abril té lloc el 人事異動 jinji-idô, o canvi de personal. I aquest any les persones que han canviat al meu voltant són les que han estat més importants per a mi des que vaig arribar a la Vila.
Una és el meu cap. És una persona enamorada d’Espanya, molt curiosa, amb qui és molt fàcil parlar i que fa tot el possible per entendre’t i explicar-te una mica com funcionen les coses al Japó, tot i estar enfeinat. A vegades aquest zel en vetllar pel meu benestar, vist des del punt de vista d’una estrangera, es pot considerar que arriba a ratllar la invasió a la intimitat. Però en fi, així és com es fan les coses aquí.
L’altra és la meva supervisora. Quan em va enviar un mail per dir-me que la traslladaven, gairebé em poso a plorar. La T no és la típica noia japonesa de 22 anys preocupada per trobar nòvio i per la roba i el maquillatge. De fet, quan la vaig veure per primera vegada vaig pensar que era lesbiana, i hi ha molta gent que en veure-la per primera vegada creu que és un noi xD
Quan jo vaig arribar a l’agost de 2009, ella tenia 21 anys i feia 4 mesos que havia començat a treballar a l’ajuntament. Encara no sabia com funcionaven les coses a l’oficina i a sobre s’havia de fer càrrec d’una gaijin amb un nivell limitat de japonès que no s’aclaria i que no feia més que preguntar-li coses que ella tampoc no sabia. Els primers dos mesos em vaig arribar a pensar que no li queia bé. Però ha arribat un moment en què, tot i que no som amigues (potser si jo fos japonesa o ella espanyola ho haguéssim arribat a ser, cosa que em fa molta llàstima) jo crec que hi ha una relació especial entre nosaltres. Ha arribat a entendre el que vull dir i el que necessito en cada moment, encara que el meu japonès sigui incomprensible.
És una relació que m’ha costat un any i 8 mesos... I potser per altra gent és fàcil fer amics japonesos, però no aquest no és el meu cas. Així que després d’haver posat tant d’esforç per la meva part, el trobar-me que hagin decidit que ha de marxar, i saber que no hi ha res que ningú pugui fer o dir, em fa molta ràbia. Em sento una mica orfe, la veritat.
Els japonesos també diuen que l’abril és moment de conéixer nova gent i de nous inicis…
Bé, quin altre remei ens queda, veritat? Espero que aquesta oportunitat no es converteixi en un más vale lo malo conocido i sigui més un no hay mal que por bien no venga…
I bé, faig el meu petit homenatge (que ella mai veurà) a la T.
Aquí al sopar de Nadal de 2009, en què va fer una imitació de les Morning Musume, amb ball inclòs XD
Les que venen a continuació són de la festa de comiat i benviguda dels treballadors traslladats de l'any passat.
I aquesta és al sopar de Nadal de l'any passat,
tó atrezá!
No em puc imaginar la vida a l'oficina sense ella... Sniff!
