Es graduen!

Perquè sí, perquè la vida segueix igual i perquè els nens japonesos, quan arriba finals de març, es graduen.


I tot i el drama i el malson que estan vivint els habitants de Tohoku, avui els nens de sisè primària de les escoles de la Vila del Pingüí han tingut la seva cerimònia de graduació.

Com ja he explicat en algun altre post i en el Connexió Japó dedicat a l’escola , al Japó el curs escolar comença a l’abril i acaba a mitjans de març.

Amb l’afició que tenen els japonesos per fer cerimònies i rituals per qualsevol cosa, evidentment que no podia faltar la cerimònia de graduació. Però no només per als graduats de la Universitat, sinó també per als que acaben l’escola primària i la secundària.

La graduació a les escoles de primària de la Vila és ha estat avui. Però una setmana abans, precisament el fatídic 11-M, celebren un dinar de comiat per als nens de sisè i els professors.

I, tot i que també es menja a l’escola, és diferent al dinar que sempre mengen al migdia:

-       Es menja en una aula o sala més gran de l’escola, enlloc de la classe

-       La mengen tots els nens del curs, enlloc de cada grup per separat

-       Hi són presents tots els professors i no només els tutors de cada curs

-       I, el més especial, és un buffet lliure amb coses que normalment no surten al menú diari, com ara un munt de fruita, de pastissos i de sucs.

-       A més a més, els nens poden repetir perquè hi ha molt de menjar

Aquest any he tingut la sort de què aquest buffet lliure caigués en divendres, dia en què jo estic a l’escola. Així que he tingut la sort de menjar aquestes “delícies”. No estava malament i ha estat divertit, perquè m’he assegut a la taula amb uns altres 4 nens. I com que els de sisè sí que em donen conversa, ha estat interessant.

Una cosa interessant ha estat un comentari que ha fet l’altre professor que s’ha assegut amb nosaltres.

La societat japonesa és molt jeràrquica, i aquesta jerarquia ja comença a l’escola. Hi ha diferències de tracte entre els nens de primer i els de sisè, tant per part dels mestres com entre ells mateixos. Els que són més petits que tu et tracten com a 先輩senpai, i tuels tractes com els teus 後輩 kôhai. De la mateixa manera, tu tractes els que són més grans que tu de senpai i ells et tracten a tu de kôhai.  Com veieu, és una cadena que no acaba mai. Aquesta relació, ja complicada de per si, dóna per un altre post per si mateix, de manera que ara tampoc no m’extendré massa.

Però al que anàvem. El que el professor els deia a les nenes és que a l’escola primària aquesta relació és una mica més difuminada però que a l’escola secundària (l’ESO espanyola) la cosa canviava. Segons les seves paraules, per dir-ho suaument, la jerarquia es feia més marcada i, per dir-ho honestament, es feia més cruel. Després ha afegit que en el cas de les noies són més amables que no pas els nens, que són més brutos. Però les nenes han dit el que m’ha quedat més: “Sí, però encara que et diguin que no passa res, no saps el que realment pensen dins el seu cor...” al que el professor ha afegit: “Ja, fan una mica de por...”.

En fi... que el que sempre diem que, per regla general, no et pots refiar d’una noia japonesa perquè no saps mai què està pensant, ja es pot viure des que són ben petitetes...

Però en fi, aquí teniu unes quantes fotografies del dinar d'avui ^_^

La distribució del menjador improvisat.

Els nens, servint-se la primera vegada.

Preparats, llestos... Lluíííís!

I bé, menció a part les cartes d'agraïment que m'han escrit els nens! Són tan monos!! Tot i que encara n'hi ha que em diuen que gràcies per ensenyar-los anglès (¬¬), n'hi ha que deien que els han entrat ganes d'anar a Espanya :P

I perquè rigueu una estona, aquí teniu la sèrie de fotografies "així dibuixo a la senyu Eli" by els nens de segon. N'hi ha algunes que em fan dubtar si em dibuixaven a mi o al seu tutor de curs >_<

Aquest és el dibuix en què crec que han dibuixat al profe anglès que tenen per a les classes, i no a mi... jo mai he fet servir aquesta mà a classe... i, que jo sàpiga, no tinc patilles...

I aquest és el que em dóna la sensació de què han dibuixat al seu tutor...

La Comparsa a la Vila del Pingüí!

Sabeu allò que diuen que si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma va a la muntanya?

Doncs això és precisament el que he fet jo amb el Carnaval.

erquè, siguem sincers, tot i que tenia ganes de sortir a l’Arrivo, a la Comparsa i a l’Enterro de la sardina, el tema d’agafar un pont aeri Vila del Pigü-Barcelona m’agafava una mica a traspiés. Així com que uns 1000 euros més 32 hores de viatge entre l’anada i la tornada...

Així que, aprofitant els tres mantons, la barretina i el farcell que m’havia portat de Vilanova, porto tot el trimestre explicant el Carnaval de Vilanova als nens de la Vila.

Entre les meves explicacions (amb un japonès que, pobres, no sé si entenen o no), unides amb fotos i amb vídeos gentilesa de You Tube, he anat endinsant els meus nens als misteris del folklore vilanoví.

Evidentment que no s’enrecordaran de tot, però del que crec que sí que s’enrecordaran és de la merengada i de la comparsa.

I clar, tenint amb mi els mantons i altra roba tradicional dels comparsers, era inevitable abillar-los per a la ocasió.

La qüestió és que tot i que tenia tres mantons (un de veritat, el que jo duia quan era petita, i dos de mentirijilla que s’han anat quedant calbs), només tenia una barretina i un farcell.

De manera que, què se li acut a la professora de primer? Doncs que els nens també es posin els mantons!

I no us penseu que als nens els importès pas! De fet, el mantó marró va ser el més sol·licitat entre el gènere masculí...

I després, tots fins i tot es van posar a saltar mentre jo entonava el turuta! Si és que, ja ho dic jo, que els vilanovins naixem amb un gen extra en què ens imprimeixen que, cada vegada que sentim el turuta, hem de saltar :P

Què n’opineu, del resultat?

Ja és capvespre a la Vila del Pingüí

La Vila News 13 - Tradició de Nadal 2: Els Reis Mags

La Vila News compleix un any de vida!

I seguim al peu del canó presentant la segona part de l’especial Nadal: el dia de reis.

Al Japó, tradicionalment, el més important és la celebració d’Any Nou (per a més informació, podeu consultar aquests posts). De manera que a la introducció els pregunto què tal han passat les festes i que, tot i que a Espanya també se celebra l’Any Nou, el que els nens esperen amb més impaciència és el dia de Reis.

Per entendre la figura d’aquestes tres persones he d’explicar una mica de tradició cristiana, fet que es prova difícil quan l’altra part no en té ni idea. Així que només dic que segons la Bíblia, el dia 6 de gener aquests mags van anar a visitar Jesús, li van portar regals, i que per commemorar-ho, cada any es donen regals als nens.

El següent element a explicar és la cavalcada, la nit del 5 de gener, en què els nens porten les seves cartes als patges reials

Finalment, una cosa que sempre desperta l’interès dels japonesos: el tema dels dolços, és a dir, el Tortell de Reis, amb la seva fava i la seva figura i la corona de rei i qui paga el tortell. I la pregunta, forma retòrica (¿!) que sempre acaba els meus articles, aquesta vegada pregunta a l’audiència si no els han entrat ganes de menjar-se el tortell i veure si els toca una fava o una figureta.

［Quan vaig escriure el primer esborrany (cada article és un procés que passa per tres mans diferents, amb contínues correccions... un procés del que potser parlaré algun dia...) el tema de què qui treu la fava, paga i qui treu la figura, es posa la corona, va ser un punt que va costar molt d’entendre. I jo, la veritat, no acabo d’entendre el perquè...］

Connexió Japó 47: Sant Valentí

e quiero mucho, como la trucha al trucho".

Això és el que em ve al cap cada vegada que algú parla de Sant Valentí.

Sant Valentí és una festa que ni fu ni fa. Ni em sento millor per tenir parella quan l'he tingut (no l'he celebrat mai) ni em sento pitjor quan no en tinc (precisament perquè no l'he celebrat mai).

Però aquí al Japó, com amb tot el que impliqui comprar coses, se celebra a lo grande.

Voleu saber-ne més?

Només cal que escolteu el Connexió Japó especial Sant Valentí!


I perquè vegeu, aquí teniu una petita mostra visual del que parlo al programa.


Cartell al centre comercial Loft:

Patates fregides recobertes amb xocolata:

Xocolatines-sushi?

L'Ultra Heroi!

Aquest és el menú especial de Sant Valentí a l'escola: amanida de col, arròs amb pollastre, croqueta amb forma de cor, sopa de blat de moro i postre especial de Sant Valentí: galetetes de xocolata amb forma de cor .

I aquí la col·lecció de Xocolata per obligació que m'ha anat deixant a sobre del pupitre:

Bombons de xocolata, pastís i una galeta de te que han fet les filles de les dones que reparteixen el dinar:

Bombons varis de tres professores diferents:

Mare meva, crec que és la primera vegada que he rebut tantes coses per Sant Valentí!

La Vila News 12 - Tradició de regals 1: el Caga Tió

Arriba l’article del mes de desembre a la Vila News i quin tema toca, si no és el del Nadal? Més concretament el del Caga Tió.

Així que sense entrar en explicacions complicades relacionades amb la tradició cristiana, em remeto al que ells entenen per Nadal: el Pare Noel. I aprofito per dir, que tot i que en els últims anys el Pare Noel també porta regals als nens Espanyols, no és una tradició espanyola. Que a Espanya hi ha dues tradicions de regals i que avui parlaré de la tradció catalana, el Caga Tió.

Explico molt breument què és el Caga Tió, què significa, com se l’alimenta i que caga els regals.

El concepte de què “caga els regals” els fa gràcia i alhora repulsa, però acabo dient que, malgrat que als japonesos potser els sembla molt estrany que “cagui els regals”, els nens esperen aquest moment amb molta il·lusió.

La Vila News 11 - Els records de la tardor de quan era petita

Després de parlar sobre la Castanyada a l’article d’octubre, i de tenir previst parlar sobre el Nadal en els de desembre i gener... em vaig trobar a un dia del termini i sense saber de què parlar...

Així que, aprofitant que la tardor al Japó és molt maca perquè les fulles dels arbres es posen completament vermelles, sobretot les dels aurons, en un fenómen conegut com 紅葉 kôyô, literalment “fulles vermelles”.

Molts dels japonesos que m’he trobat fins ara em pregunten: “A Espanya també teniu quatre estacions?”. Agafant aquesta pregunta com a excusa, segueixo l’article explicant que en principi sí, però que potser a causa del canvi climàtic, la tardor d’ara és diferent a la tardor que jo recordava de petita.

I d’aquí em poso melancòlica i abuela cebolleta per dir que la imatge que tinc de les tardors de quan era petita, que recordo que plovia molt i que caminava per la Rambla trepitjant les fulles i que m’agradava el so que feien.

A l’últim paràgraf explico que a Espanya normalment el color de la tardor, més que el vermell, són els grocs i els marrons.

Acabo fent una vegada més d’abuela cebolleta dient que crec que és una llàstima que, per culpa del canvi climàtic, la tardor ja no sigui com abans i no pugui caminar per la Rambla fent soroll metnre trepitjo les fulles. I remato dient que hauríem de dur una vida més ecològica per tal d’evitar l’escalfament globar.