D’aquí a poc farà
6 anys que visc al Japó. Ja sé que és un tòpic com una casa, però el temps
passa volant.
Però de la
mateixa manera que el temps passa volant, els costums del país d’acollida no
passen volant, no, sinó que passen factura.
És un tema de conversa
força típic entre els expatriats el de parlar de quines coses que al
començament de viure aquí ens semblaven impensables o, fins i tot, una xorrada,
s’han convertit en una part natural del nostre dia a dia sense adonar-nos.
Tant és així, que
potser tothom que viu al Japó i té un blog ha escrit algun post semblant en
algun moment. I els que no en tenen, segur que n’han parlat amb d’altres
expatriats.
Sense anar més
lluny, l’altre dia em vaig topar amb un post publicat al portal Rocket News 24 sobre
aquest tema que em va fer somriure perquè, just dos dies abans, un amic s’havia
rigut de mi perquè anava fent reverències mentre parlava per telèfon en
japonès. Perquè jo, com tots els estrangers que porten un temps vivint aquí, m’he
“tatamitzat”.
El terme tatamika
畳化 provè del neologisme francès tatamiser, que
literalment es podria traduir per “tatamitzar-se”,
és a dir “japonesitzar-se” o incorporar trets japonesos en els teus actes del
dia a dia.
Aleshores, en
quins aspectes m’he tatamitzat? En tants que ja gairebé ni me n’adono, però intentaré
donar-vos un tastet.
Per començar, com
ja comentava, l’anar fent reverències al meu interlocutor quan parlo per
telèfon. Me’n recordo de quan ens posaven vídeos a classe de japonès, en què es
veia al típic oficinista parlant en un telèfon públic i fent una reverència en
acomiadar-se. Tots ens en rèiem i pensàvem que el protagonista del vídeo era
tonto. Doncs, vés per on, jo m’he convertit en la “tonta” que fa reverències
abans de penjar el telèfon. Però només em passa quan parlo en japonès, quan parlo en qualsevol altre idioma no ho faig...
![]() |
Dient "sí, sí, sí" |
Una altra és la
de descalçar-me abans de sortir de casa. I no només això, sinó que també entro
de puntentes fent grans passes si ja m’he calçat i m’he adonat de què m’he
oblidat alguna cosa dins de casa, perquè he passat a pensar que és brut entrar
amb sabates a casa. No cal que us digui que els japonesos es descalcen en
entrar no només a casa seva sinó a qualsevol casa. Les cases japoneses
normalment tenen sabatilles especials per a visitants i moltes clíniques de
barri, per exemple el meu dentista, també en tenen. Jo no arribo a tant, però
sí que us haureu de descalçar si veniu a casa meva, així que porteu mitjons
nets.
Fins i tot en els
costums de menjar m’he tatamitzat! Els japonesos, abans de començar a menjar,
diuen itadakimasu いただきます, literalment “estic rebent”, costum que
prové del budisme i que s’entén com un agraïment tant a la persona que t’ha
preparat el menjar com al éssers vius que han donat la seva vida perquè tu te’ls
puguis menjar. Aquest itadakimasu es diu ajuntant les mans en posició de
pregària davant del pit i amb els bastonets en horitzontal entre el dit polze i
l’índex.
No és equivalent al nostre “Bon profit!” perquè no se li diu a
persones que estan menjant o van a menjar, sinó que es diu com per a tu mateix.
Igualment, quan s’acaba de menjar, es diu gochisô sama deshita ごちそうさまでした que es podria
traduir com a “ha estat un bon àpat” i també es diu per a un mateix. Doncs bé,
des que vaig a les escoles i dino amb els nens, que fins i tot quan estic sola
a casa faig aquest ritual de dir itadakimasu i gochisô sama deshita.
La llista és mooolt
més llarga que tot això, però millor ho deixarem per un altre post!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada