Les mascotes yuru-kyara

Si us pregunto si coneixeu algun personatge japonès, estic segura que me’n podríeu dir més d’un.

Hello Kitty? Doraemon? Son Gokuh? I una llarga llista de personatges que agradaran més o menys, però que són famosos mundialment.

Però, i si us pregunto si coneixeu en Kiyomaru? O l’Ururun? De ben segur que no els coneixeu, perquè són les mascotes de la meva ciutat.

En Kiyomaru i l'Ururun

Tot i ser una ciutat petita (67.000 habitants al costat d’una ciutat de 4 milions és considerada petita), evidentment té les seves mascotes.

Com totes les ciutats japoneses.

Bé... com gairebé tot al Japó! Empreses, policia, estacions, associacions...

Aquestes mascotes són conegudes com a yuru-kyara ゆるキャラ, joc de paraules (una vegada més!) entre yurui 緩い, que vol dir poc estricte, i kyarakutaa キャラクター, que vol dir personatge. 

L’inventor del terme yuru-kyara va ser el mangaka Jun Miura, que va justificar la seva decisió en què la majoria d’aquest personatges estan dissenyats per semblar mig babaus i com si fossin esbossos.

Segons el senyor Miura, perquè un personatge pugui ser considerat yuru-kyara ha de complir tres requisits:

1. Que incorpori un fort missatge d’amor cap a la terra natal
2. Que tingui una conducta inestable i única
3. Que es faci estimar precisament perquè són imperfectes

Imagineu-vos fins a quin punt s’han tornat populars aquests yuru-kyara, que el 2010 va néixer Yuru-kyara Grand Prix ゆるキャラグランプリper decidir quina és la més popular!

L’any 2010 va guanyar en Hikonyan ひこにゃん la mascota de la ciutat de Hikone (prefectura de Shiga). 

 A en Hikonyan li agraden molt els castells japonesos.

Aquesta és la seva pàgina web.

L’any 2011, va ser en Kumamon くまモン, mascota de la prefectura de Kumamoto. 

 En Kumamon és molt curiós i li agrada ser trapella. 

Aquesta és la seva pàgina web. 

I la mascota de l’any 2012 és en Bariisan バリィさん, de la ciutat d’Imabari (prefectura d’Ehime). 

A en Bariisan li agrada el pollastre fregit yaki-tori 焼き鳥, que és típic de la ciutat, el sake, les coses dolces, els haramaki ハラマキ (faixes per escalfar la panxa a l’hivern), estalviar i els gossos. 

Aquesta és la seva pàgina web! 

Us podeu imaginar que han sortit tota mena de productes al voltant d’aquestes mascotes: enganxines, peluixos, galetes, tovalloles, calendaris, porta folis, llibretes, màscares, carmanyoles...

Aquesta proliferació de merxandatge sumada amb l’obsessió dels japonesos per les coses edició limitada ha fet del Yuru-kyara Grand Prix un potenciador de l’economia de les zones que promocionen les mascotes.

I vosaltres, amb quin personatge us quedeu?

Acompanyants transvestits

Akihabara 秋葉原 és considerat el barri friki per excel·lència del Japó. Per exemple, és a Akiba 秋葉, com es coneix carinyosament, on van sorgir els Meido kissa メイド喫茶, les cafeteries on noies vestides de serventes et donen de menjar a la boca. També és aquí on va néixer el fenòmen de les AKB48, 48 noies vestides d’uniforme que canten i ballen (o, almenys, o intenten...)

Aquest barri, tan procliu a “naixements” diferents, també ha donat a llum el concepte dels Dansô Guides 男装ガイド, Acompanyants Vestits d’Home. El concepte en si és fàcil, tot i que no deixa de ser... perturbador.

Es tracta d’un servei d’acompanyament en què els acompanyants són noies vestides d’homes, imitant l’estil dels hostos.

En aquest punt, permeteu-me que faci un petit incís explicant que és això dels hostos.

Els clubs de hostess ホステスクラブ i de hostos ホストクラブ van ser una de les coses que em van sorprendre més del Japó.

Les hostess i els hostos són dones i homes de companyia. Però NOMÉS de companyia. És a dir, que quan vas a un club d’aquests el que trobaràs són dones i homes que s’asseuran amb tu, et serviran les begudes, t’encendren les cigarretes (si fumes), riuran de les teves gràcies, t’escoltaran, cantaran amb tu al karaoke i s’acomiadaran de tu quan marxis... però sense “final feliç”. Ras i curt, que no són cases de prostitució.

Per aquest motiu, va ser un concepte que em va costar entendre. Per quins set sous algú voldria pagar (i no és barat!) per tenir companyia d’algú que no coneix de res, si no vol sexe? Ah, els misteris de la ment japonesa...

Doncs bé, agafant la idea dels hostos, barrejant-lo amb l’afició dels japonesos per disfressar-se i traient-ho al carrer és com han nascut els Danso Guides.

Segons la seva pàgina web, qualsevol moment és bo per gaudir de la companyia d’aquests guies: un dia en què estiguis cansada i vulguis algú que t’escolti, un dia en què et vingui de gust anar a algun lloc però no hi vulguis anar sola, quan vulguis algú que et faci de guia turístic per Tokyo... Tot, pel mòdic preu de 4000 iens (uns 31€).

Actualment, es pot escollir entre 10 acompanyants:

El Mitsuru, a qui li agraden els concerts, les pel·lícules i les noies simpàtiques i que promet que et farà oblidar l’estrès i els problemes.

El Jin, a qui li agradaria ser o model o escriptor i convertir-se en el teu punt de suport.

El Kengo, a qui li agrada anar al zoo, a l’aquari o als parcs en les seves cites i a qui li agradaria fer esport amb tu.

El Galyuu, a qui li agrada fer fotos i escalar muntanyes, i que et donarà ànims per estar alegre un dia més.

El Wataru, a qui li agrada escriure cançons i que vol experimentar moltes coses noves amb tu.

El Saku, a qui li agrada One Piece i Naruto, i que vol que passis una estona divertida

El Minato, a qui li agraden les noies positives i que els agradi menjar, i que et farà riure fins a cansar-te.

El Haruki, que està en període de proves, a qui li agraden els croissants i el pastís de poma, i que tant pot fer coses boges amb tu com passar una estona tranquil·la.

El Yuzuki, a qui li agrada el mar i la natura i que es vol esforçar per donar a coneixer el món dels Dansô per tot el Japó.

El Shiki, a qui li agrada el menjar casolà i que farà que passis un dia meravellós si el tries a ell.

Com veieu, hi ha estils i personalitats per a tots els gustos.

Però jo, si voleu que us sigui sincera, m’ha fet pensar una mica en els Pokémon i en allò de “’¡Pikachu! ¡Te elijo a ti!”.

I vosaltres? Amb quin us quedeu?

Sabor escèptic

Crear aliments amb sabors impossibles és un dels hobbys preferits de les empreses alimentàries japoneses. Només cal que vegeu l’infinit número de Kit Kats que es poden trobar al llarg i ample de la geografia japonesa (i els que em queden per tastar dins de la nevera!).

I ara que ja tenim l’estiu aquí, és inevitable trobar productes de tota la vida amb sabors “refrescants”. O almenys, el que els caps pensants de les empreses japoneses consideren com a refrescant.

Un d’aquests productes és l’Snack Shuwa Shuwa amb gust de cola, Shuwa Shuwa Cola Aji Corn Snack シュワシュワコーラ味コーンスナック. 

Per què tothom ho entengui, són uns Cheetos de tota la vida amb gust de Pepsi. Shuwa shuwa és una de les milions d’onomatopeies japoneses intraduibles, que representa el so de les bombolles d’un refresc quan pugen.

 Aquesta és la definició de les patates que hi ha a la bossa:

Shuwa Shuwa, la nova sensació en piscolabis!

Piscolabis amb gust de cola.

Una nova sensació en piscolabis que explota dins la boca amb un sorprenent bombolleig.

Gaudiu del sabor dolç i refrescant de la Pepsi Cola.

Perquè us pogueu fer una idea més clara del sabor: imagineu la textura d’un Cheeto’s, així cruixent, seguida del sabor de gominola de coca-cola de les de tota la vida, amb un toc efervescent que dóna pas al sabor dels Cheeto’s.

Em va recordar el Kit Kat de Coca-cola que ja vaig descriure fa uns quants posts.

Estrany. Molt estrany. Jo només vaig poder menjar-ne tres o quatre per fer-me una idea i poder descriure el sabor. Però vaig haver de llançar la bossa, perquè allò no era comestible...

Així que malaguanyats 125 iens, que se’n van anar a la brossa.

Un altre sabor que, per als japonesos, està lligat a l’estiu, és el del Calpis (Karupisu カルピス). El Calpis és una beguda sense gas que, normalment, d’un color com llet aiguada, que està compost per aigua, llet desnatada i àcid làctic. Té un sabor molt particular, com de iogurt natural una mica àcid.

Doncs bé, fa unes setmanes, la cadena de dònuts Mr. Donuts ミスタードーナツva posar a la venda uns dònuts farcits amb crema de Calpis i recoberts amb xocolata amb gust de Calpis.

Com que es considera que l’aniversari de l’empresa Calpis és el 7 de juliol, i al Japó en aquest dia se celebra el Tanabata, la Festa de les Estrelles, un dels dònuts tenia forma d’estrella.

Primer de tot, el color blau amb una mena de purpurina platejada de la xocolata em va tirar una mica enrere. Tenia gust de Calpis dolç, és a dir, com si fos iogurt agredolç. Després, el farciment, que era directament crema de Calpis, amb gust de iogurt una mica àcid.

La veritat és que el sabor no era dolent, tot i que no sabria definir si les sensacions que em va provocar són positives o negatives. Crec que ho podria resumir com a “sabor escèptic”: no acaba d’estar dolent, però no t’ho acabes de menjar convençut.

Sabor escèptic. Crec que aquesta seria una bona manera de descriure molts dels sabors japonesos...

Koe moe, cants de sirena

L’adoració que els japonesos senten per tot allò que és mono i tirant a infantil és prou coneguda i ja he parlat més d’una vegada al bloc sobre el concepte Kawaii 可愛い.

Amb el boom dels smartphones, no podien trigar en sortir aplicacions que se centressin en satisfer el gust per tot allò mono. Si més no, pel que els japonesos consideren mono.

Una de les últimes tendències són aplicacions que utilitzen veus atraients: les Koe Moe 声萌え, veus que encanten. Koe 声vol dir veu i moe 萌えés una paraula molt utilitzada entre els otakus d’Akihabara per referir-se a noies mones. Vindria a ser la versió otaku de la paraula kawaii.

El Japó és un país on hi ha un gran nombre de dobladors professionals, imagino que per la gran producció d’animes i de videojocs. Aquests dobladors, tant homes com dones, moltes vegades tenen més popularitat que alguns actors i tenen un gran nombre de fans.

Per això, no és estrany que les empreses dedicades a desenvolupar les aplciacions Koe Moe hagin contractat a aquestes estrelles per posar veu als seus personatges. En el post d’avui us parlaré de tres aplicacions principalment dirigides a homes.

Per exemple, una de les aplicacions és el joc Gaarufurendo ガールフレンド, és a dir “Nòvia”. És un joc de cartes que té lloc en una escola, on els personatges són estudiants de secundària molt mones. El principal atractiu és que un grup de gairebé 60 dobladores famoses són les encarragades de posar veu als personatges.

El món dels audiollibres també s’ha apuntat a aquesta moda. Una de les aplicacions amb més descàrregues (gairebé un milió fins el mes de març) és Rôdoku Shôjo 朗読少女, “La Petita Recitadora”. Es tracta d’una estudiant de secundària que et llegeix llibres en veu alta. 

Només cal que compris un llibre de la botiga de l’aplicació i el seleccionis, perquè la noia aparegui a la pantalla, s’assegui en una cadira de fusta, i comenci a llegir-te el llibre.

 Una tercera aplicació que està tenint molt d’èxit és la Dentaku Shôjo 電卓少女, "La noia calculadora". El nom no deixa massa lloc a dubtes: es tracta d’una calculadora. El que té d’especial és que una estudiant de batxillerat amb ulleres a qui li encanten les matemàtiques. 

Aquesta estudiant no només et llegeix els resultats, sinó que també li pots canviar els vestits i els fons per tal de fer-ho més atractiu.

En pijama a la seva habitació

Amb uniforme d’hivern al... Pol Nord?

En xandall pel carrer

Que les protagonistes de les tres aplicacions Koe Moe siguin noietes que encara no tenen ni 18 anys crec que diu molt del perfil dels seus usuaris... i d’un gran percentatge d’homes japonesos.

I vosaltres, què me’n dieu? Creieu que seria més fàcil pagar si una noia mona us digués en una veu dolça a quant puja el total?　

El dimoni truca

Criar un fill no és fàcil, sobretot quan no volen fer el que toca i se’ls ha de renyar.

Per tal d’ajudar els pares en el moment de renyar, l’empresa Media Active ha llançat l’aplicació 鬼から電話　Oni Kara Denwa, que es podria traduir com “El dimoni truca”.

Crec que el nom és força explícit pel que fa al seu funcionament: el nen rep una trucada al mòbil d'un dimoni per tal que deixi de queixar-se i faci el que li toca fer.

El funcionament d’aquesta aplicació és molt fàcil. Primer, s’ha d’escollir entre una de les categories que recullen els principals motius de disputa entre un nen i els seus pares. Segon, cliques i de seguida sona el telèfon, amb la imatge d’un personatge autoritari. Tercer, se li passa el telèfon al nen i el personatge en qüestió renya al nen.

Ara mateix, l’aplicació compta amb 8 categories gratuïtes i 16 de pagament.

Entre les categories gratuïtes, els nens reben les trucades següents:

• quan no escolten el que se li diu, truca l’Akaoniあかおに, el dimoni vermell

• quan el nen no vol dormir, truca un Yûrei ゆうれい, un esperit japonès en forma de nena amb els cabells molt llargs tapant-li la cara

• quan no es vol rentar les dents, truca un nen que li explica què és el que passa quan no et rentes les dents perquè et fa mandra

• quan no vol recollir, un home que no se sap massa bé qui és, però que crida vespes perquè vagin a la casa del nen (no ho acabo d’entendre massa bé, però només d’imaginar-ho, por en fa)

• quan no para de plorar perquè alguna cosa li fa mal, un conductor d’ambulància truca per dir que l’ambulància va a recollir-lo per endur-se’l a l’hospital

• quan no es vol prendre les medicines, qui truca és un metge, que li diu que va cap a casa per posar-li moltes injeccions 

• quan no s’ho vol menjar tot, qui truca és un cuiner

Però no totes les trucades són per renyar, també n’hi ha unes quantes que elogien els nens quan fan una cosa ben feta. Per exemple quan han aconseguit saludar, en què reben una trucada d’una fada.

D’entre les categories de pagament, el que m’ha fet més gràcia és que n’hi ha un parell dirigides a quan el pare arriba tard a casa, en què un fantasma el renya, o quan el pare fa el vago, en què truca el Dimoni Vermell carregant una porra.

No sé si rebre una trucada d’un fantasma quan el nen no vol dormir ajuda a què el nen dormi o fa que agafi tanta por que no vulgui tancar els ulls... 

Això sí, si jo que sóc adulta em fa por només d’imaginar-me un fantasma passejant per la casa quan no puc dormir...

Hirune cafe

Una de les coses que els japonesos relacionen amb Espanya després del flamenc, la paella, Gaudí i el Barça és: “Ah! Les botigues tanquen 3 hores per fer la migdiada, oi?”

Al Japó, on (gairebé) tot està obert 24/7, i on els oficinistes tenen només 45 minuts per dinar, si és que no tenen cap reunió o no arriba cap client per sorpresa, el temps dedicat al descans pot arribar a ser escàs.

Amb l’esperit de convertir-se en un oasi entre els gratacels d’oficines del barri tokiota d’Akasaka, ha nascut Qusca, el Hirune Café. O el que és el mateix, una cafeteria on la clientel·la pot fer la migdiada. De moment, només clientel·la femenina, perquè Qusca només està dirigida a les dones.

La seva adreça web, qusca-zzz.com, ja dóna una idea del concepte darrere de tot plegat.

Tot i que compta amb una part de cafeteria on es pot carregar el mòbil i llegir tranquil·lament el principal atractiu de la hirune cafe és la sala de descans.

Es tracta d’una sala aromatitzada i amb llum tènue que compta amb dos llits individuals i quatre cadires reclinables, i pots escollir coixí i cobertor.

Un altre aspecte que la fa molt atractiva és que també compta amb un tocador amb planxes, laca, cremes i cosmètics, que les clientes poden utilitzar lliurement, de franc.

L’hora més visitada és el migdia, on les office ladies d’Akasaka poden refrescar-se fent una becaineta a 150 iens per 10 minuts, 1,20 euros més o menys. Amb el preu hi va inclosa barra lliure de cafè i sucs.

Sembla ser que està tenint tant d’èxit que, durant el migdia, si no has fet reserva prèviament, pot ser que no hi puguis entrar.

De moment, només existeix la seu central a Akasaka, però crec que aviat podrem veure gent amb trajo fent cua per entrar a fer la becaina entre reunió i reunió.

El barri d'Akasaka