Per primera vegada des que tinc memòria, no sóc "la noia que està menjant un pastís de nata mentre està pensant en menjar-ne un de xocolata", tal com em va escriure la Zarita a la llibreteta del Natura un dia a la Renfe mentre tornàvem de la UAB, quan tot just començàvem la carrera.
Però, sorprenentment, aquesta sensació de satisfacció m'espanta. Pot ser que estigui tan acostumada a estar insatisfeta que ara que em sento bé tingui por al moment en què torni a estar malament? Fa pànic el centrar-se en l'ara, en l'aquí i en el mi perquè, si ara em sento bé, podré suportar el tornar a sentir-me malament? Si dic molt fort que em sento bé, estic cridant a la mala sort?
Sempre havia pensat en el carpe diem com una cosa negativa, com una cosa que fa que perdis de vista el futur i et fa ser narcisista.
Però he començat a veure el carpe diem des d'una altra perspectiva: significa gaudir plenament del que estàs fent a cada moment, per petit que sigui. Cada matí quan vaig a la feina i veig que una nova flor de cirerer s'ha obert, no puc evitar somriure. I és un somriure infantil, que surt instintivament del cor, pur. I ja només per aquest fet, que em fa pensar que tindré un bon dia, tinc un bon dia.
Sé que sona estrany que sigui jo qui digui això, i segur que els que em coneixen pensaran que algú ha entrat en aquest bloc i ha escrit l'entrada per mi. "La Nemui, la que sempre es queixa per tot, dient que se sent satisfeta?"
Evidentment que no tot són flors i violes i que hi ha moltes coses que m'agradaria que fossin d'una altra manera. Però estic intentant no obsessionar-me amb elles. Tot i que no ho he aconseguit al 100%, intento treballar allò de: "si una cosa té solució, no és un problema, i si no en té, tampoc".
I tot i que sóc una persona molt dispersa, que té el cap en mil llocs diferents alhora i a qui se li acudeixen coses que no tenen res a veure mentre està fent una feina (només cal veure el meu ordinador, en què sempre hi ha com a mínim 7 pestanyes obertes alhora en el meu navegador, metre tinc oberts tres o quatre programes diferents), cada dia he après a gaudir ni que sigui de 30 segons de tancar els ulls i pensar: "Què bé que estic aquí".
Per exemple, quan faig un descans a la feina i em menjo una poma al solet, i tanco els ulls i deixo que els raigs m'escalfin.
O com deia abans, quan en girar una cantonada em topo amb una sakura que està començant a florir.
Després de tornar de Kyoto, me n'he adonat de què si bé les sakura completament florides són un orgasme per als sentits, m'agraden més els arbres que comencen a florir abans. Aquests arbres que enmig d'una muntanya pelada són els primers que comencen a vestir-se de color de rosa són els primers en lluitar contra el fred i a dir: "Mireu-me, sota la grisor s'amaga bellesa".
Tot és efímer, com la bellesa de les sakura, de manera que, com diu la meva mare: "gaudeix ara que pots, que els mals moments sempre tornaran".
I quina raó tenen les mares!
Carpe diem :-)
ResponEliminaM'alegro molt que estiguis contenta, però no has de tenir por al futur perquè, si no, no podràs gaudir el present.
M'estic espantant perquè no recordo ni la llibreteta del Natura ni una frase tan inspirada per part meva :O Tan vella sóc ja?
ResponEliminaEn qualsevol cas, arriba un moment en la vida que te n'adones que el neguit de sempre voler una altra cosa et menja per dins. Cal deixar-se anar i disfrutar. I ja vindrà el que hagi de venir ;)
Enough said, kiddo. Sono choushi de!
ResponElimina