"Nemui busca su sitio"

Aquest cap de setmana he redescobert, gràcies a seriesyonkis, una sèrie que des que vaig veure tenia idealitzada: "Raquel busca su sitito".

La història no té massa misteri: va sobre la vida d'uns treballadors socials i les seves aventures i desventures. Tot amanit amb el desassossec que senten els personatges per no saber què fer amb les seves vides, de no trobar el seu lloc. Tota una sèrie de temes que a mi em quedaven mooolt lluny.


Però vés per on, que ara sóc jo qui té l'edat dels protagonistes...

En el seu moment, que jo conegués només la vèiem la Cristina, la meva mare, el nostre profe de castellà (Jesucristo pels amics) i jo. I ens semblava que era un plantejament i una manera d'explicar les històries diferents a les sèries a què estàvem acostumades fins el moment. Sortien actors que sortien a les pelis! I crec que va ser la primera vegada que vaig veure la Leonor Watling (que pensàvem: quin cognom més raroooo!)

La sèrie va començar quan tot just havia començat a estudiar batxillerat, cap allà l'any 2000. Any de l'efecte 2000, en què el món s'havia de tornar boig, els ascensors cobrarien vida i se't menjarien si et trobaves a dins seu, els ordinadors cobrarien vida com el HAL de 2001 una odisea del espacio... Any en què escoltàvem la cançó aquella de Tam-tam go "te di todo mi amor arroba love punto com". Any en què només tenia una amiga que tenia correu electrònic (krispoll), i el tema d'internet semblava una cosa súper cool i súper exòtica.

Com deia al principi del post, tot el tema de trobar-se perdut, de no saber què fer amb la teva vida, d'intentar trobar el teu lloc, amb 16 anys em semblava tot súper llunyà. Però ahir, mentre veia el primer capítol de nou, em va donar per reflexionar sobre com em pensava que seria la meva vida quan 16 anys, i com és la meva vida ara, 10 anys després.

L'any 2000 jo només tenia 16 anys, i encara pensava que podria convertir-me en una corresponsal de guerra i canviar el món. Angelico. 

Influïda per la sèrie d'Ally McBeal, em pensava que seria una dona amb èxit en la seva feina, amb molts amics en qui poder confiar, però sola en l'àmbit sentimental. Però clar, la meva feina, com ja he dit abans, em pensava que seria de corresponsal de guerra, anant d'un conflicte a un altre, vivint històries apassionants, i escrivint articles d'aquells que canvien la història (sí, una vegada més, angelico).

En aquells moments no se m'havia passat mai pel cap posar-me a estudiar japonès... així que us podeu imaginar que si m'hagués vingut a visitar el fantasma de les Navidades futuras i m'hagués ensenyat a mi mateixa asseguda al meu sofà veient la sèrie de nou a l'ordinador a la Vila del Pingüí deu anys després, li hagués preguntat que què s'havia pres!

I reveient el primer capítol de nou, vaig pensar que ara era jo qui tenia l'edat dels protagonistes i vaig entendre copletament el sentiment de desassossec que senten... 

Perquè com respon la Rosa, un dels personatges, a la Leonor Watling (a.k.a. Raquel) quan li diu que no sap quin és el seu lloc, "encara no he conegut ningú que l'hagi trobat".

Crec que tampoc es tracta tant de trobar EL LLOC, sinó de trobar-te a gust a on ets a cada moment. 

I jo, ara mateix, asseguda al meu kotatsu, redescobrint "Raquel busca su sitio" i escoltant Marlango, em sento a gust.