La cultura del te

Japó és el primer que em ve al cap quan escolto la paraula te.

Molta gent s’imaginarà la tradicional i exòtica cerimònia del te, sadô 茶道, amb senyores vestides amb kimono 着物, tothom assegut a l’estil tradicional japonès seiza 正座 en una sala de tatami 畳, bebent l’espès i amarg te verd maccha 抹茶. Com us podreu imaginar, no és precisament aquesta la manera en què els japonesos beuen te cada dia.

El que sí és veritat és que beuen te cada dia.

Me’n recordo de la meva primera nit a Japó, en què vam anar a sopar a un restaurant d’okonomiyaki お好み焼き, una mena de truita japonesa, i només arribar ens van portar una tovalloeta humida, oshibori おしぼり, i una tassa de te. En el meu limitat japonès, vaig intentar explicar que es devien haver equivocat, perquè nosaltres no havíem demanat beguda. Evidentment, vaig pensar que després ens ho cobrarien, i no estava la meva economia com per anar pagant coses que no havia demanat. La sorpresa va ser que el te es gratis i que a qualsevol restaurant pots demanar que et reomplin el got tantes vegades com vulguis.

Això demostra la meva completa ingorància sobre el país i els seus costums durant la primera vegada que vaig venir.

Si no t’agrada el te, pots trobar-te en més d’una situació comprometedora en què et serveixen te en una reunió i, o bé has de fer el cor fort i beure-te’l, o explicar que no beus te sense que pensins que ets mal educat. Per sort, a mi m’encanta el te, així que no he tingut aquest problema.

El te no és originari del Japó, però jo crec que s’ha convertit en un dels seus símbols.

Jo hi ha una sèrie de tes que sempre relaciono amb el Japó i, fins i tot, a determinades situacions, èpoques de l’any i llocs.

Font

Un dels tes que em ve al cap en quant escolto Japó és el te de civada Mugicha 麦茶. Cada vegada que bec aquest te em fa pensar: “Ah, ja és estiu!”. Això és degut a què aquest tipus de te s’acostuma a beure molt fred quan fa calor. En quant el termòmetre s’enfila uns quants graus, als restaurants ja canvien el calentó te verd pel refrescant mugicha. A la feina també passa el mateix. Hi ha molts companys que dinen a l’oficina i sempre es prepara te, i a l’estiu el rei és el mugicha. Fins i tot, quan vas a reunions, enlloc de portar-te cafè, hi ha molts llocs que et porten una tassa de mugicha.

El te de civada és un dels meus tes preferits, tot i que la primera vegada que el vaig tastar em vaig sorprendre molt: era te, però té un cert gust de cafè.

El te de la cerimònia del te. És de color molt verd i molt espès. Hi ha molts japonesos a qui no els agrada el maccha 抹茶 perquè és molt amarg. Però normalment s’acostuma a servir juntament amb un dolç tradicional japonès molt i molt dolç, així que, per mi, és ideal. A l’Starbucks japonès es pot trobar el maccha latte, que té molt d’èxit entre els estrangers i que, com us podreu imaginar, no és precisament amarg. A mi no m’agrada especialment, però si vens al Japó és una bona cosa per tastar.

Font

Els tes Sencha煎茶  o ryokucha緑茶 són els que jo personalment anomeno generalment com a te verd. Tenen noms diferents i, per tant, han de ser diferents, però jo mai he sabut quina és la diferència entre l’un i l’altre. El te verd és el rei de l’hivern. Si vas a qualsevol casa com a convidat, és molt probable que te’n portin una tassa. I és el te que et porten als restaurants durant els mesos més freds.

Font

El te d’arròs integral genmaicha 玄米茶 és probablement el meu segon preferit. Té com petits grans d’arròs torrats que li donen un gust molt característic.

El hojicha ほうじ茶és el te que sempre es trobava gratis als contenidors de te que hi havia a la cafeteria de la meva universitat a Tokyo i és el que hi ha sempre a les escoles. Al principi no m’agradava massa, perquè té un sabor com molt terrós. Però a força d’anar-lo bebent em vaig anar acostumant i ara, tot i que no és dels meus preferits.

El te de fajol o Sobachaそば茶 és... particular. Tot i que ara sóc capaç de beure’n, recordo que la primera vegada que vaig comprar una ampolla de te en una màquina expenedora, jidôhanbaiki 自動販売機, em va fer molta angúnia. I no millora precisament quan es queda escaldofat dins l’ampolla. El fajol és un tipus de blat, i per això té un gust que a mi em va semblar de blat cremat. No és un te típic que t’acostumin a servir en tots els restaurants, està més aviat reservat a restaurants especialitzats en els fideus soba. 

El te de cirera, Sakurayu 桜,湯 i el te d’alga konbu, Konbucha 昆布茶,  són tes relacionats amb celebracions. Aquests dos tes no poden faltar en les cerimònies de graduació, sotsugyô shiki 卒業式, i d’ingrès, nyuugaku shiki 入学式 a les escoles. El te de cirera més que te es tracta d’una flor de cirerer assecada que s’obre quan es posa dins d’aigua bullint. És una preciositat de veure, però no és massa bo: té gust d’aigua salada. El te d’alga acostuma a ser en pols i també es dissol en aigua bullint, i té un gust molt i molt salat. A mi, per beure, no m’agrada gens, però per preparar un plat que es diu ochazuke, arròs amb te, no està malament.

Quin és el vostre te preferit? Trobeu a faltar algun te que us recordi Japó a la llista?

Olor de tatami

Casa meva torna a fer olor de tatami. La humitat que acompanya els tifons que han passat per sobre de Japó aquestes últimes setmanes en té la culpa. Per desgràcia, no és olor de tatami nou, sino de tatami mig vell: ja fa més de quatre anys que no s’ha canviat. I tot i que tinc cura de què no hi caiguin líquids ni d’arrossegar-hi res que pugui fer-lo malbé, vulguis que no comencen a notar-se traces d’envelliment.

Per exemple, quan m’assec directament o m’agenollo, trossets petitets que semblen palla se m’enganxen a les mitges i costa Déu i ajuda que marxin. Ja no té el color pallenc que tenia quan m’hi vaig mudar i hi ha parts que ja estan mig blanques...

El tatami és una cosa per la qual tots els estrangers que he conegut senten curiositat. Per a mi, que he dormit en habitació de tatami des que vaig arribar la primera vegada al Japó, no té massa misteri, però entenc l’atracció. I els japonesos, a qui tant els agrada sentir-se diferents i especials, s’enorgulleixen del tatami com a tret intrínsec de la seva cultura.

Tatami 畳 significa literalment “plegat” i, segons la wikipèdia, es deu al fet de què els primers tatamis eren molt primets i es podien plegar quan no es feien servir. Avui en dia encara es venen unes esteres fines fetes de tatami, que es poden estendre i plegar quan faci falta.

Un tatami consta d’una base dura, que originalment estava feta apilant unes 5 o 6 esteres de fulles d’arròs trenades, coberta per una estera de joncs trenats, rematats amb un voraviu verd. Actualment, hi ha molts llocs en què es la base de fusta i l’estera que la recobreix amb una estera de material sintètic. 

Un tatami acostuma a tenir una proporció de 2:1. Segons la zona, les mides varien una mica. Per exemple, a la zona de Kyoto la mida acostuma a ser de 95x191cm , a la Nagoya de 91x182cm i, a la de Tokyo, de 88x176cm.

Tot i que cada vegada més hi ha habitatges, sobretot apartaments, que ja no tenen habitacions de tatami, la mida dels pisos encara es mesura en tatamis. Per exemple, quan algú et pregunta si la teva casa és gran, normalment et pregunta: Quants tatamis? Nani-jô 何畳？ i no pas Quants metres quadrats?

Una habitació de tatami, o d’estil japonès washitsu 和室, no té portes, sinó uns panells corredissos que es diuen fusuma ふすま i que acostumen a estar recoberts de paper. 

Trepitjar el tatami amb sabatilles, i ni què dir amb sabates, és considerat gairebé un sacrilegi, per la qual cosa tothom es descalça abans d’entrar.

Una de les parts que més crida l’atenció és probablement l’espai conegut com a tokonoma 床の間 (segons el meu diccionari, "espai sagrat"), que és una part com més enfonsada de l’habitació, normalment amb el terra de fusta una mica més elevat que el terra de l’habitació.

1: tokonoma, 2: otoshikake (Font) 

En aquest tokonoma es col·loquen una sèrie de decoracions que es van canviant depenent de l’època de l’any, com ara l’otoshikake 落とし掛け, una pintura rectangular que es penja de la paret. 

Tokonoma amb otoshikake d'Any Nou: Any de la Serp

Tokonoma amb otoshikake del Dia de les Nenes (3 de març)

Moltes vegades, al costat d’aquest tokonoma, s’hi instal·la l’altar budista dedicat als avantpassats i que, depenent de la casa, està a la vista o es pot tancar amb un panell corredís.

Tradicionalment, a les sales de tatami es seu al terra, a sobre d’uns coixins que es diuen zabuton 座布団 o en unes cadires sense potes que es col·loquen directament sobre el terra, les zaisu 座椅子 o sofàs sense potes per no fer malbé el tatami. Malgrat tot, cada vegada més hi ha gent que opta per la comoditat i hi col·loca taules i cadires, tot i que el tatami es fa malbé molt ràpid. Les taules, són tauletes baixes i, a l’hivern, el kotatsu コタツ, la mesa camilla japonesa (sense la qual jo no podria viure a l’hivern).

El tatami no em desagrada, perquè quan arriba l’estiu és força fresquet. Però és una mica rotllo l’haver de descalçar-se cada vegada que s’hi entra, haver d’anar amb compte en no col·locar cap cosa que el rasqui i el fet de netejar-lo. I també, com que està fet de fibra vegetal, hi viuen una sèrie de bitxos i s’ha de fumigar unes dues o tres vegades l’any amb uns esprais especials que venen als súpers.

Vosaltres ja heu tingut l’experiència de dormir en una sala de tatami? Si poguéssiu, col·locaríeu una washitsu a casa vostra?

Pel que a mi respecta, ja he tingut prou de tatami per un temps. Així que, si puc, el meu proper apartament no tindrà tatami.

Tuning de bicicletes

La bicicleta s’ha convertit en una extensió de la meva persona des que visc a la Vila del Pingüí. I per a algú que fins l’agost de 2009 havia pujat en bicicleta dues vegades, i amb prou feines mantenia l’equilibri sobre dues rodes, és una gran fita.

De fet, quan tindria uns 11 anys, el meu pare em va intentar ensenyar a anar en bicicleta, però vaig caure, em vaig clavar el manillar a la cuixa, i ja no hi vaig voler anar més. Amb 23, un amic em va portar a la Ciutadella i em va dir que, fins que no fos capaç d’anar amb bicicleta, no marxaríem. Vaig aconseguir mantenir l’equilibri i fer un parell de voltes al parc, entrant en pànic cada vegada que un nen se’m creuava pel camí, però allà va quedar l’experiència.

Així que l’agost de 2009, després d’un dia a la Vila, quan em van donar la bicicleta i l’equivalent a un “busca’t la vida”, pensava que em moriria. Però bé, la qüestió és que fins ara no he caigut ni una sola vegada! I ja són més de quatre anys!  

Moltes de les japoneses de la Vila van amb bicicleta. I la majoria d’aquestes bicicletes estan tunejades. Com?, us preguntareu. Li posen altaveus, abaixen el seient i van en pla gangsta?

Res més lluny de la realitat!

Vuereu, perquè us feu una idea, la bicicleta estàndard al Japó és la típica bicicleta amb cistellet al davant. Res de virgueries de mountain bikes i coses per l’estil.

Podríem dir, doncs, que el model bàsic és el de bici amb cistell al davant. La següent transformació bàsica ve afegint un cistell també al darrere. Aquestes són les conegudes com a mama-chari ママチャリ, en què chari és una abrevació de charinko, una forma de dir bicicleta. La meva bicicleta és una mama-chari i més d’una vegada professors i companys n’han fet broma. Però quan l’únic mitjà de transport que tens és una bici, és molt pràctic per portar la compra!

Els cistells acostumen a ser canviats per cadiretes de nens per les mames. A casa es poden veure bicis amb cadiretes al darrere per a nens. Però aquí això arriba a un nou extrem. Si tenen un fill, evidentement col·loquen una cadireta al darrere. I si en tenen dos? Doncs en col·loquen una al davant i una al darrere i tan panxes. Jo he vist mares amb nens al davant i al darrere i conduint només amb una mà, perquè amb l’altra van aguantant un para-sol o un paraigües... Sincerament, em fan patir per la integritat dels nens...

Un altre afegitó és el dels manguitos al manillar per no embrutar-te les mànigues. Aquest tipus de manguito pot anar des del bàsic en què és tot de plàstic, passant als que són de tela estampada, o fins i tot alguns més elaborats amb puntilleta a la part de baix. 

Els cobertors de sellons també són un element necessari, per progegir el culet del fred. 

Tots aquests accessoris (excepte les cadiretes per a nens!) es poden trobar a les botigues de 100 iens, juntament amb stands per col·locar els para-sols i els paraigües i retrovisors, tot i que aquests últims són més apreciats entre els nois que no pas entre les obaachans おばあちゃん, les iaiones.

Quin d’aquests accessoris us sembla el més guai? Quin posarieu a la vostra bici?

Si portes tatuatge, ets un yakuza?

Si hi ha un tema que sempre aixeca disputes quan treu les seves orelles és el de la relació entre els japonesos i els tatuatges.

Per què?

Doncs perquè al Japó els tatuatges encara estan relacionats amb la mafia japonesa yakuza やくざ i la yakuza, invariablement, relacionada amb crim.

Evidentment que no en el 100% dels casos. El que és més, segons aquest reportatge del JapanSubculture Research Center, hi ha molts grups de yakuza que prohibeixen als seus membres de tenir tatuatges i recomanen als que en tenen que se’ls treguin.

Però la qüestió és que tenir un tatuatge encara està estigmatitzat al Japó.

Per aquest motiu, és normal que en llocs públics on es mostra més pell, com ara piscines, banys termals onsen 温泉 o gimnasos, hi hagi cartells avisant que es prohibeix l’entrada a gent amb tatuatges.

Cartell que hi ha al gimnàs de la meva ciutat

Per exemple, quan vaig arribar al Japó el 2009 vaig anar a prendre un bany a la piscina de l’hotel on m’estava allotjant. Resulta que un company tenia un tatuatge tribal al braç, d’aquests que envolten el bíceps. La noia encarregada de vigilar la piscina va venir i li va dir amablement que, o bé es cobria el tatuatge, o bé havia de deixar la piscina. 

Fa un parell de mesos, vaig anar a un onsen amb uns amics, nois i noies. En aquests llocs s’hi entra despullat, així que els banys de dones i d’homes estan separats. Vam quedar en veure’ns fora una hora després i, en sortir, ens vam trobar a un dels amics que estava a fora fent mala cara. Resulta que va entrar sense problemes, es va dutxar i, quan anava a entrar a una de les piscines, va venir un dels encarregats de l’onsen i li va dir, amablement, que li sabia molt de greu però que havia de sortir. Aquest amic té quatre tatuatges de la mida d’una moneda de 2 euros a l’esquena. La següent vegada que hi va anar, es va tapar els tatuatges amb unes tirites i ningú li va dir res.

L’any passat aquest tema dels tatuatges va portar cua perquè l’alcalde d’Osaka, Toru Hashimoto, va passar una enquesta entre els treballadors públics per saber si tenien tatutages o no. Als que van contestar que sí, els van obligar a tapar-los i a no mostrar-los en públic perquè, segons ells, genera desconfiança. Als que no van voler contestar, perquè consideraven que vulnerava la seva privacitat, se’ls va abaixar el sou i, en alguns casos, se’ls va acomiadar.

O, més recentment, al setembre, una dona maori, que portava un tatuatge tribal al llavi, no va poder entrar en un onsen a Hokkaido.

Conec molts estrangers que se senten ofesos davant d’aquest tipus de situacions. Diuen que es veu clara la diferència entre un tatuatge de yakuza irezumi入れ墨 i un tatuatge d’una estrella o un tribal al braç.

És cert que hi ha una diferència enorme entre els tatuatges que té el meu amic a qui van fer fora de l’onsen, o aquest tatuatge que té un altre amic, amb un tatuatge de yakuza. Ja sigui per la qualitat, per la mida, pels colors, pel tema, pel significat...

 Però és que jo sóc estranger! No sóc mafiós! És discriminació!

Aaaaaamigo. Ha sortit la paraula. Discriminació. I és aquí on entrem en l’aspecte pelut de la discussió.

És discriminació si està clarament escrit i assenyalat amb dibuixos que està prohibit entrar amb tatuatges? Jo crec que es tracta d’unes normes marcades per un establiment privat i, per tant, amb el dret de reservar-se el dret d’admissió.

Des que es va saber que Tokyo serà la seu de les Olimpíades de 2020, hi ha veus que diuen que què faran amb l’allau de turistes que l’esdeveniment atraurà? I els nadadors, gimnastes, atletes... que tenen tatutages? També se’ls prohibirà entrar a les piscines perquè no es pot?

Ha de ser el visitant qui s’acomodi a la cultura que l’acull, o la cultura que acull qui s’acomodi al visitant?

Crec que aquesta pregunta és com aquella de: què va ser abans, l’ou o la gallina?

Vosaltres què opineu, qui s’hauria d’adaptar a qui?

Rui-katsu, la llagrimoteràpia

La tendència de pagar per fer coses que podries fer sol o en companyia d’amics sembla que s’ha convertit en una norma per als japonesos.

Ara, la nova sensació al Japó és la rui-katsu 涙活, l’Activitat de Plorar (plegats) o, com l'he anomenat jo, llagrimoteràpia.

Imagino que molts de vosaltres haureu vist per la televisió (o fins i tot potser hi heu participat) grups de risoteràpia, per liberar tensions rient. Per això m’ha sobtat que els japonesos hagin optat pel seu contrari per tal d’assolir el mateix objectiu.

Qui va empescar-se aquesta idea va ser el senyor Hiroki Terai, que ja havia fundat una empresa per fer rikon-shiki 離婚式, Cerimònies de Divorci, en què el moment estrella és aquell en què les parelles que es divorcien trenquen juntes l’anell de casament. En Terai explica que es va adonar de què les parelles que ploren durant aquesta cerimònia després tenen una bona relació, i aquí va veure que el fet de plorar tenia el seu potencial.

I, d’aquesta manera, va començar amb les sessions de rui-katsu a Tokyo. Normalment es reuneixen un cop al mes, tenen un preu de 1.000 iens i cada sessió tracta un tema diferent. En la primera sessió que va tenir lloc el gener de 2013, els participants van veure una pel·lícula.

La segona sessió va introduir un concepte que em sembla molt interessant, el del Namida somurie 涙ソムリエ, el Somelier de llàgrimes. I què és un somelier de llàgrimes? Es tracta d’una persona que s’encarrega de buscar quins són els punts febles, les situacions que fan plorar a cada persona, per tal de poder oferir-los continguts personalitzats. Aquest somelier recomana que cadascú tingui un estoc de pel·lícules, llibres, música o poemes que l’emocionin i que cada setmana es concedeixi uns deu minuts per plorar.

Seguint amb aquest joc dels contraris, en aquestes sessions de rui-katsu s’ha presentat un nou art, el nakugo 泣語, que juga amb ser el contrari del rakugo 落語. El rakugo és un tipus d’entreteniment en què un senyor vestit de kimono i assegut en un coixí fa un monòleg humorístic. Com ja us podeu imaginar, en el nakugo el que es tracta és de fer plorar. Durant les sessions de nakugo hi ha un professional, però l’objectiu és que siguin els participants qui expliquin una història, que ha de ser com a màxim de 5 minuts, que faci plorar als assistents. Al web comenten que, si aconsegueixes fer plorar al professional, és que has triomfat.

Aquestes trobades tenen lloc principalment a Tokyo, però tenen intenció d’extendre’s pel país i, de moment, des del mes d’abril també es fan sessions a Nagoya.

No sé si el rui-katsu aconseguirà ser normal a tot el Japó, però considero que demostra aquesta faceta de molts japonesos que no aconsegueixen desinhibir-se ni tan sols quan estan a casa sols o amb els seus amics, i necessiten trobar-se en l’anonimat per poder plorar a gust.

I vosaltres, us apuntaríeu a plorar en grup?

Lloguem madurets a 1000 iens

Tinc la sensació de què al Japó es pot llogar qualsevol cosa. O persona.

Per exemple, tenim els acompanyants transvestits, noies que es vesteixen de nois per acompanyar noies, línies telefòniques per queixar-te a gust a algú que no coneixes,  o persones que venen a casa perquè no mengis sol.

Però, què us semblaria quedar per fer un cafè amb un maduret de 46 anys? I qui diu fer un cafè diu anar a comprar, a una classe de Tai-chi o a netejar el nínxol.

Aquesta va ser exactament la idea que va tenir en Takanobu Nishimoto, creador de la companyia Ossan Rental おっさんレンタル, que traduït vindria a ser “Lloguer de madurets”.

La seva pàgina web

En Nishimoto és un home força pluriempleat i, a més de llogar-se per 1000 iens (poc més de 7 euros) és consultor de moda i professor d’universitat i d’escoles tècniques.

La idea va néixer quan en Nishimoto va adonar-se de què, fora de la feina, no hi ha massa oportunitat d’interactuar entre gent de mitjana edat i gent jove. Va pensar que seria una experiència enriquidora tant per ell, que en té 46, com per als joves, perquè podrien veure les coses des d’un punt de vista diferent. Així que va obrir la seva pàgina web, on es pot trobar tant un formulari com el seu número de telèfon, i va començar el servei el mes d’abril.

Molts mitjans de comunicació s’han fet ressó de la idea, publicant entrevistes amb en Nishimoto. Quan li pregunten sobre el preu del lloguer, els famosos 1000 iens , l’Ossan Nishimoto diu que va ser un dels punts que més el van fer dubtar. Que ell volia fer-ho gratis, però que hagués sigut massa sospitós, així que es va decidir per aquest preu simbòlic perquè “és genial rebre 1000 iens per conversar i passar una bona estona”.

En poc més de 6 mesos, ja ha estat llogat per 108 persones. Durant aquest temps ha estat llogat per una mare soltera per anar a comprar un regal d’aniversari per al seu fill; ha escoltat queixes, ambicions, somnis, problemes... Fins i tot, ha fet de padrí d’un hàmster!

Llegint les seves entrades i el seu twitter, me n’adono de què el seu paper és el de ser un amic per encàrrec. Et pago 1000 iens, m’escoltes, em dones la raó i te’n vas.

Arribats a aquest punt, jo em pregunto: serà que aquesta gent no té amics, o serà que tenir amics requereix un esforç i és més fàcil pagar a un desconegut perquè no et porti la contrària?

I vosaltres què opineu, preferiu un amic de debó, tot i que a vegades us pugui fer enfadar, o un amic de lloguer per desfogar-te sabent que no el veuràs més?

El Japó encara mola?

Aquesta podria ser la pregunta que l’aerolínia japonesa All Nippon Airways (ANA) podria fer en la seva nova versió del web Cool Japan.

Perquè tot i que segueixen preguntant-nos si el Japó mola, l’adreça web ana-cooljapan.com sembla que ja està afirmant que és molón.

Però per si de cas encara hi hagués algú per allà perdut que dubtés sobre si el país de Pikachu mola cantidubi o no, en aquesta nova versió, els d’ANA ens ofereixen diverses categories per poder escollir.

Ara per ara, han destacat 7 elements:

Segons ANA, un dels punts forts dels japonesos és la seva capacitat per somiar mons i futurs impossibles a través dels seus manga i anime, que moltes vegades ha influenciat directament invencions úniques.

Dins el rànquing, trobem destacada la Otaku Camera, una aplicació per a SmartPhone que transforma les fotografies en vinyetes de manga, com aquesta en què surto aguantant una katana (de veritat)..

Els ramen són uns fideus que, tot i tenir origen xinès, els japonesos s’han fet seus. No hi ha una recepta estandarditzada i cada restaurant o cadena s’enorgulleix de tenir una recepta determinada.

El millor ramen que jo he menjat fins ara és un miso bataa raamen 味噌バターラーメン, ramen en sopa de miso amb mantega (els de la foto!) i moresc que vaig menjar al Barri del Ramen Raamen Yokochô ラーメン横丁 de Sapporo, tot i que sigui el número 3 en el rànking del web.

Kyoto és la capital de la tradició, segons molts japonesos i segons el web. Tot i que a mi em va costar tres visites a la ciutat perquè m’acabés captivant, no es pot negar que té un encant misteriós caminar pels carrers estrets i tènuement il·luminats en busca de l’ombra d’una Geisha 芸者.

Què puc dir sobre el Kawaii que ja no hagi dit abans? (Entre d’altres, aquí, aquí i aquí.

Es considera que el barri de Harajuku, a Tokyo, és la matriu on neix tot el kawaii. És una de les paraules japoneses més conegudes, fins i tot més conegudes que konnichiwa i arigato (i sayonara, baby ^_-). Fins i tot té una ambaixadora, l’ídol Kyarii Pamyuu Pamyuu きゃりーぱみゅぱみゅ, que mereix una entrada a part.

Si em trobeu, sabeu de qui vaig vestida i em deixeu un comentari al blog, us envio un regal!

Tenint el Saló del Manga a casa, crec que el tema no necessita massa explicació el que és el cosplay: persones vestides com a personatges de manga, anime o vídeojocs.

Nagoya acull anualment des del 2003 el World Cosplay Summit, que reuneix otakus de 20 països, entre els quals es troba un representant espanyol escollit al Saló del Manga.

Jo he de confessar que he fet cosplay dues vegades... coses d’aquestes que es fan :P 

Okinawa mola. En tots els aspectes. El menjar és bo, la gent és súper amable, té unes platges increíbles i és genial per fer submarinisme.

L’última vegada que hi vaig anar, em vaig trobar amb un taxista independentista que, en els 15 minuts de trajecte entre l’aeroport i el meu hostel, em va estar explicant que Okinawa era un regne independent que va ser invadit pels japonesos i després pels americans i ara per tots dos, i que té ganes de què tots fotin el camp i els deixin viure tranquils. 

Si voleu saber més sobre la història d’Okinawa, aquest és el link a la pàgina del Ministeri de Turisme. 

Tokyo. El monstre boig on pots trobar tot allò que creies que no existia.

D’entre totes les coses que podrien estar al número 1 del rànquing, al web trobem l’estàtua de Gundam a Odaiba.

I per a vosaltres, què és el que mola del Japó?