La Vila News 17: Múrcia (Maig 2011)

A la revista de la Vila segueixo amb la presentació de les diferents Comunitats Autònomes i, al mes de maig, seguint el mapa de sud a nord, li va tocar el torn a Múrcia.

El percentatge de pòl•len d’aquest any ha estat més alt que en anys anteriors, amb la qual cosa el número de gent amb mascareta per amagar el moquillo va augmentar considerablement, així que començo l’article preguntant si ells què tal ho porten.

Tot seguit, introdueixo el tema dient que en apropar-se l’estiu es poden menjar moltes fruites i verdures bones, i que avui introduiré la principal regió productora de fruites i verdures d’Espanya.

Després d’una introducció general de la situació i la població, segueixo dient que és una comunitat que té més de 200 platges, posant especial atenció al Mar Menor i a la seva Manga, que és el més gran d’Europa.

Evidentment, no pot faltar l’apartat dedicat al menjar. Explico que la base de la cuina manxega és sobretot el tomàquet i el pebrot i, d’entre tots els plats típics, els presento el pastís de carn murcià, que són uns pastissets d’uns 12cm de diàmetre farcits de xoriço, carn de vedella i ou.

En l’última frase, els pregunto si després de llegir això no els ve de gust menjar-se un pastís de carn mentre miren el Mar Menor :P

Comença un nou any!

No, no m’he tornat boja i de cop i volta crec que ja estem a gener.

Però per a mi, avui, dia dos d’agost, comença el meu tercer any vivint al Japó i treballant com a Coordinadora de Relacions Internacionals a la Vila del Pingüí.

Jo, que havia vingut amb la idea de quedar-m’hi un any i potser un segon, ja vaig pel tercer contracte i tinc tres mesos per decidir si m’hi vull quedar un quart o no...

Evidentment, la vida a la Vila té els seus més i els seus menys... hi ha dies en què te’n vas a dormir amb la sensació d’haver fet alguna cosa de profit, i d’altres en què te’n vas a dormir intentant no pensar en com ha anat el dia... Però bé, d’aquests dies també en tenia a Barcelona, així que tampoc és tan diferent...

L’únic és que els meus amics de casa no estan aquí. Si fos així, aleshores això ja seria la rehòstia :P Però en fi, no es pot tenir tot en aquesta vida...

Aquest any també és de canvis.

Al març ja us vaig dir que m’havien canviat el cap i la supervisora. La veritat és que es veuen gent maca, tot i que l’ambient a l’oficina ha canviat molt. El nou cap és més callat i tranquil que l’anterior, així que ara hi ha molt més silenci i no es riu tant com abans.

A més a més, ara no hi ha ningú que s’assegui ni al meu costat ni al meu davant, i com que en general no es parla tant, com a conseqüència ara a mi tampoc no em parlen tant. Hi ha dies en què si no sóc jo qui pregunta, em puc passar les 6 hores sense parlar amb ningú. Al principi em va deprimir bastant, i tot i que encara hi ha dies en què penso que què hi faig, aquí, ja m’he acostumat i puc fer més el que em vingui de gust els dies que no tinc ganes de treballar :P

I bé, per celebrar aquest tercer any, he redecorat una mica el niuet.

Primer de tot, cansada d’haver de fregar tota la sala de l’ofuro cada vegada que em dutxava... vaig decidir comprar una cortina de dutxa i dutxar-me dins de la banyera, com Déu mana. Us he de dir que el tema neteja ha millorat substancialment.

I segon i més important: m’he comprat un llit!! El futon que em vaig comprar fa dos anys en arribar ja semblava paper de fumar i dormia fatal, així que fa dues setmanes em vaig decidir i vaig anar a Nitori (l’Ikea japonès) i ahir em va arribar aquesta preciositat ^^

Avui ha estat la primera nit que hi he dormit i no cal que us digui que aquest matí no em volia llevar (^_-)

I bé, aquest blog també comença el seu tercer any, així que gràcies per llegir-me fins ara i espero que ho seguiu fent durant aquest tercer any d’aventura!

I deixeu comentaris de tant en tant!

La Nemui a la revista Eikyo

La Nemui ha trobat una altra manera de lligar el periodisme i el japonès gràcies a la proposta que em va fer la revista Eikyo, influencias japonesas de col•laborar amb ells.
Em van preguntar si podia presentar una recepta típica de l’estiu. I què millor a l’estiu que uns zaru soba ben fresquets? Així que només cal que compreu el número 2 de la revista i trobareu la història d’aquests fideus i com fer-los a casa. És ben fàcil! (^_^)

La revista és una publicació acabada de néixer, i ja podeu trobar els números 1 i 2 en botigues especialitzades, a Barcelona, Sabadell, Madrid, A Coruña, Martorell, Reus i Girona.

Jo no he pogut veure encara cap número físic, tot i que gràcies a la seva amabilitat tindré el número 2 a les meves mans ben aviadet, que m’arribarà per correu (^_-).

En les seves pàgines podreu llegir sobre arquitectura, art, cultura en general, viatges... així que, si esteu interessats en el món japonès, és una lectura més que recomenable! També tenen un blog, un twitter, un facebook... així que són ben fàcils de seguir.

I estigueu atents a què surti el número 3, perquè també m’hi trobareu entre les seves pàgines! p(*^_^*)q

Ah! I acabo de veure que fins i tot han afegit el meu nom al web com a col•laboradora hehe...

Kit Kat series #19: Cafè amb llet de granja

Aquest és un Kit Kat que vaig trobar per casualitat i que se situa entre el top 5 dels Kit Kat que he menjat fins ara.

El Kit Kat Cafè amb Llet de Granja dins d’un got de cartró amb dos sobrets d’un nou cafè instantani de la Nescafé: cafè amb llet de les granges de Hokkaido.

Hokkaido és coneguda, entre d’altres coses, per ser una de les prefectures productores de llet. La veritat sigui dita, tots els productes làctics que vaig menjar quan vaig anar-hi de visita, eren boníssims!!

I bé, aquest Kit Kat també ho estava, de boníssim! En obrir el paquet, et trobaves amb les barretes de xocolata amb llet que desprenien un lleu aroma a cafè. Però l’explosió de sabor venia en el moment de la primera mossegada... Semblava que t’estiguessis menjant una galeta Marbú Dorada sucada en Nescafé!!

Aquí al Japó no n’hi ha, de Marbú Doradas, així que va ser com fer un viatge dimensional i trobar-me a Vilanova per uns instants...

Realment, és una llàstima que ja no es pugui trobar a les botigues...

Valors energètics del Kit Kat de cafè amb llet de granja (per paquetet de 12.3g)

Calories: 69 Kcal

Proteïnes: 0.46 g

Greixos: 4 g

Hidrats de Carboni: 7.7 g

Sodi: 3-10 mg

Propostes de Remake per a Harry Potter and the Deathly Hallows

El dia 15, a les 17.15, vaig anar a veure Harry Potter and the Deathly Hallows Part 2. El desenllaç a 10 anys de pel·lícules, a tots els llibres, tot i fer ja 4 anys que va sortir publicat el setè volum de les aventures del Nen Que Va Sobreviure.

I, evidentment, em va decepcionar i no em va agradar gens.

Ara em direu: “Oh, clar, ets tan friki dels llibres que esperes que tot sigui igual, però són pel·lícules!”, “Ets massa purista”, “Ets massa exigent”.

I no anireu del tot desencaminats. Però no es tracta pas d’això. La veritat és que la qualitat de les pel·lícules, a partir de la magnífica Harry Potter i el Presoner d’Azkaban, no és que fos dolenta... és que és inexistent. Per això, quan vaig veure la primera part dels Hallows, em vaig sorprendre gratament. Als tres primers minuts, la pel·lícula ja m’havia atrapat i m’havia fet saltar les primeres llàgrimes. I potser, encegada per aquest moment de lucidesa del director, pels tràilers i per les ganes que tenia de veure en la gran pantalla tot allò que m’ha fet plorar cada vegada que he llegit el llibre, em vaig pensar que la segona part seria emocionant i que ploraria de principi a fi.

Craso error.

No tan sols no em va emocionar, sino que em vaig sentir perduda durant les poc més de dues hores que dura la pel·lícula. Els crítics que no tenen ni idea dels llibres (i a vegades dubto que tampoc en tenen de cinema) diuen que és la millor entrega de totes, que és un clímax continu, amb un ritme trepidant...

Jo matisaria.

Més que clímax continu, és un gran anticlímax.

Més que ritme trepidant, una mena de vídeoclip en què no s’entenen la meitat de les coses.

Si la gent que ens sabem els llibres de memòria no entenem què passa a la pel·lícula, què passa amb els que no els han llegit? Bé, potser el problema és que jo sóc curteta... Però, segons la Zarita, s’han donat casos de gent que ha cregut descobrir el veritable pare del Harry...

De debó, quin és aquest despropòsit?

Tot i això, hi ha dos actors que es mereixen tots els reconeixements del món: l’Alan Rickman com a Severus Snape i l’Helena Bonham-Carter com a Bellatrix Lestrange. Simplement, brutals!

I ja que aquests dos actors són dels pocs que se salven de la crema que faria (la Maggie Smith com a McGonagall també és molt bona, però em sobra la brometa que li fan dir en aquesta entrega...), els aprofitaria per fer un remake de la pel·li.

Perquè no puc evitar pensar com hauria estat aquesta última pel·lícula si l’hagués dirigit el Tim Burton o el Quentin Tarantino...

El Tim Burton li hagués donat aquell toc de malson que té el llibre, de pel·lícula de por... (amb la música de Danni Elfmann, of course ^_-)

I el Tarantino, el toc sanguinari que es mereix...

Oh! O el Takeshi Kitano!

I ja, l’última proposta.

Ja que, tal com comentàvem amb la Marta, l’expressivitat interpretativa de’n Michael Gambon com a Dumbledore és 0... per què no contractar en Chuck Norris? Crec que la barba blanca li quedaria bé...

A algú se li acut algna idea més per al remake del Harry? Segur que seran moooolt millors que les que se li van acudir al director...

Andalucía

L’altre dia vaig anar a la preestrena d’una pel·lícula japonesa que s’ha rodat entre Andorra, Barcelona i Ronda: Andalucía.

Andalucía és la segona pel·lícula protagonitzada pel diplomàtic Kuroda, interpretat per l'actor Yuji Oda . La primera entrega va tenir lloc a Itàlia i, a més, al gener es va estrenar la versió en sèrie de televisió, que transcorria principalment a San Francisco.

L’argument de la pel·lícula no és pas una meravella de la història del cinema: durant la cimera del G20 a París, en què el Ministre d’Economia japonès vol que s’aprovi una llei per poder investigar casos de blanqueig de diners a nivell transnacional, mor a Andorra un inversor japonès que treballava per un banc espanyol. A partir d’aquí, es crea un trio entre la noia japonesa que troba el cadàver, un diplòmatic i un policia de la interpol.

La història és força previsible, però sobretot tenia curiositat per veure com presentaven Barcelona... Tot i que em vaig intentar situar, hi ha un parell de vegades que em sembla que reinventen una mica el mapa de la ciutat i hi ha un parell de coses de lliure interpretació...

Per exemple, a la testimoni la porten al Consulat Japonès... però enlloc de sortir el Consulat de debó, el que està a la Diagonal i que és poc més que una sala, a la pel·lícula resulta que el consulat està en una casa súper xula d’estil modernista... que, o bé m’ho han canviat, o bé han intentat posar glamour allà on no n’hi ha...

El que surt molt i que em va fer posar més nostàlgica és el Passatge de Pau, al gòtic. Resulta que els protagonistes s’allotgen en una casa allà al costat... i clar, no vaig poder evitar pensar en el Bar Peris, on tantes tardes de cafès i de Trivials he passat...

Hi ha una escena en què surten els castellers... tot i que crec que mai de la vida he vist que cada una de les persones que va a veure castells porti una bandera catalana lligada a la cintura...

Un guinyo que em va fer gràcie és que en l’escena en què juguen a pòquer fan les apostes amb pipes... “El piponazo”.

Quan va acabar la pel·lícula, em vaig quedar a veure els títols de crèdit, per si per casualitat hi havia algú que conegué... i resulta que sí! Una companya meva d’Estudis d’Àsia Oriental hi sortia perquè es veu que va treballar d'intèrpret de l'actriu, la Meisa Kuroki!!

Endevineu en quina plaça envoltada d'arcs es va fer aquesta foto? :P

De debó, que quan es tracta del Japó i Barcelona, el món és molt petit...

El top 3 dels famosos espanyols

Almenys, segons les investigacions dels meus nens :P

Ja fa dies que us vaig parlar de la segona edició del Club de Comprensió Internacional que havia començat en una de les escoles de la Vila.

Durant la primera classe els vaig preguntar què volien saber sobre Espanya i bé, el que van escriure tampoc va ser massa estrany: què es menja, com són les cases, quins són els jocs de moda, quins són els programes, quins famosos hi ha...

Una setmana abans de la segona classe, la professora els va fer investigar una mica sobre Espanya i els va fer emplenar unes fitxes que em va fer arribar perquè pogués preparar-me la classe.

La profe va dividir la fitxa en quatre categories: roba, menjar, cases i altres. Després de llegir el resultat de les “descobertes”, s’ha de dir que els nens es van esforçar, però que els llibres que van consultar estaven plens de tòpics.

Per exemple, en la part de roba, tots van escriure “vestit de flamenca”. Fins i tot un em va preguntar si a Espanya portàvem una altra roba que no fos la bata de cola...

A la part del menjar, van posar la paella i que es feia servir molt l’all.

Pel que fa a les cases, van escriure una cosa que jo no m’havia parat a pensar mai: que com que fa calor, les finestres acostumen a ser petites i les parets de les cases gruixudes. Això pot ser veritat en el cas de les masies o de les cases tradicionals del camp, però no crec que es pugui aplicar en els blocs de pisos actuals...

Tot i que el que més em va sorprendre va ser el que van escriure a la part d’altres. Alguns van escriure sobre la població, la bandera, que la majoria de la població és catòlica (tot i que crec que aquesta dada potser s’hauria de contrastar), que és el quart país més gran en extensió d’Europa...

Però sobretot van escriure sobre personatges famosos. Alguns van escriure Goya, Dalí i Velázquez, però el més soprenent va ser el top tres que van escriure dos dels nens:

-          Miró

-          Picaso

-          Julio Iglesias

Quan vaig veure que en tercera posició sortia en Julio Iglesias, em vaig posar a riure. I em van venir al cap una sèrie de preguntes:

De quin llibre van treure el rànquing?

Quin any es va publicar aquest llibre?

I sobretot... qui va tenir els sants pebrots de situar el guanyador del Festival de Benidorm a la mateixa alçada que dues figures de la història de l’art com són en Miró i en Picaso?

I seguint pel tema musical, un dels nens va posar: “cançó: Macarena”.

A partir d’aquest punt, crec que he de fer alguna cosa per contribuir a millorar el coneixement musical sobre Espanya dels meus nens...

Suggeriments?

Fixeu-vos que se m’ha acudit fer-los escoltar la “Jenifer” d’Els Catarres perquè vagin cridant pel cole: “em tunejaré el cotxe per tu” xD