El top 3 dels famosos espanyols

Almenys, segons les investigacions dels meus nens :P

Ja fa dies que us vaig parlar de la segona edició del Club de Comprensió Internacional que havia començat en una de les escoles de la Vila.

Durant la primera classe els vaig preguntar què volien saber sobre Espanya i bé, el que van escriure tampoc va ser massa estrany: què es menja, com són les cases, quins són els jocs de moda, quins són els programes, quins famosos hi ha...

Una setmana abans de la segona classe, la professora els va fer investigar una mica sobre Espanya i els va fer emplenar unes fitxes que em va fer arribar perquè pogués preparar-me la classe.

La profe va dividir la fitxa en quatre categories: roba, menjar, cases i altres. Després de llegir el resultat de les “descobertes”, s’ha de dir que els nens es van esforçar, però que els llibres que van consultar estaven plens de tòpics.

Per exemple, en la part de roba, tots van escriure “vestit de flamenca”. Fins i tot un em va preguntar si a Espanya portàvem una altra roba que no fos la bata de cola...

A la part del menjar, van posar la paella i que es feia servir molt l’all.

Pel que fa a les cases, van escriure una cosa que jo no m’havia parat a pensar mai: que com que fa calor, les finestres acostumen a ser petites i les parets de les cases gruixudes. Això pot ser veritat en el cas de les masies o de les cases tradicionals del camp, però no crec que es pugui aplicar en els blocs de pisos actuals...

Tot i que el que més em va sorprendre va ser el que van escriure a la part d’altres. Alguns van escriure sobre la població, la bandera, que la majoria de la població és catòlica (tot i que crec que aquesta dada potser s’hauria de contrastar), que és el quart país més gran en extensió d’Europa...

Però sobretot van escriure sobre personatges famosos. Alguns van escriure Goya, Dalí i Velázquez, però el més soprenent va ser el top tres que van escriure dos dels nens:

-          Miró

-          Picaso

-          Julio Iglesias

Quan vaig veure que en tercera posició sortia en Julio Iglesias, em vaig posar a riure. I em van venir al cap una sèrie de preguntes:

De quin llibre van treure el rànquing?

Quin any es va publicar aquest llibre?

I sobretot... qui va tenir els sants pebrots de situar el guanyador del Festival de Benidorm a la mateixa alçada que dues figures de la història de l’art com són en Miró i en Picaso?

I seguint pel tema musical, un dels nens va posar: “cançó: Macarena”.

A partir d’aquest punt, crec que he de fer alguna cosa per contribuir a millorar el coneixement musical sobre Espanya dels meus nens...

Suggeriments?

Fixeu-vos que se m’ha acudit fer-los escoltar la “Jenifer” d’Els Catarres perquè vagin cridant pel cole: “em tunejaré el cotxe per tu” xD

La Vila News 16: Andalusia

La segona entrega d’”Oh, Espanya!” ens porta a conéixer Andalusia. Què presentar sino a l’abril, quan té lloc la Feria de Abril? Festival que dóna peu a començar l’article.

Segueixo dient que és a Andalusia a on va néixer el flamenc i les corrides, i el Patrimoni de la Humanitat, dient que Andalusia va tenir molta influència àrab.

La Vila està agermanada amb Jerez de la Frontera, així que també els situo Jerez a Andalusia.

I acabo explicant com tothom beu, menja i balla durant aquest festival. 

És per moments com aquest...

Passes una nit sense dormir per culpa del mal de coll.

Et lleves a les 7 i desitges tenir febre perquè el metge et doni el justificant i no hagis d'anar a treballar. Però no, no tens febre. Així que surts del futon, vas a la dutxa, encens la televisió, parlen d'un gos que ha de viure separat dels seus amos perquè els han evacuat de Fukushima, et prepares l'esmorzar, menges, et vesteixes, t'asseques els cabells, surts de casa, tanques, baixes un pis te'n recordes que t'has oblidat l'USB, tornes a pujar, et descalces entres a casa, tornes a sortir, camines 5 minuts fins el semàfor etern, esperes l'inesperable perquè es posi el semàfor en verd, creues, camines tres minuts més, arribes al centre cívic, zero ganes de treballar.

I et trobes un sobre misteriós a la teva taula.

Preguntes a la noia que s'asseu davant teu què és, comença a explicar-se malament, diu: és millor que l'obris.

L'obro i, davant del meu somriure, la companya em mira dient-me: veus com era millor que no et digués res?

Era això, ni més ni menys!

La professora de primer que m'havia fet les fotografies el dia que vaig portar els mantons i les barretines i vam fer la nostra comparsa particular, m'ha fet un llibre amb totes les fotografies i cartes dels nens!!

Si és que de debó, aquests japos de tant en tant tenen unes coses que se salen!!

És per moments com aquest que me n'alegro de ser on sóc (^_^)v

Moltes felicitats!

L'entrada d'avui està dedicada a la persona que ha fet possible que jo estigui avui aquí, asseguda davant del portàtil escrivint això.

A la meva mare.

Perquè avui és el seu aniversari i no se m'acudia cap regal per fer-li, li dedico l'entrada d'avui (digueu-me cutre, si voleu :P). 

Avui li parlo directament a ella.

Sempre m'has dit que sóc molt esquerpa. Però que no estigui tot el dia abraçant-te o fent-te petons no vol dir que t'estimi menys.

Ets una de les persones més fortes que conec. Sobretot en els mals moments, sempre has tirat endavant.

Quan tenia 6 anys i et vaig preguntar: "Mama, els reis són els pares?", tu em vas contestar "Vols que et digui una mentida o la veritat?". Em vas donar l'opció de triar entre el que és fàcil i el que és difícil. Vaig triar la veritat. I tot i que em vaig passar tot el diumenge plorant, potser per això des de sempre he preferit una veritat, tot i que no pugui agradar, a què em menteixin.

Sempre has cregut en mi i mai m'has dit no quan he volgut fer una cosa. Com quan vaig venir al Japó la primera vegada o quan vaig decidir marxar la segona. Sé que a vegades em trobes a faltar i t'agradaria que estigués allà. Però enlloc de dir-me que torni, em dius que si estic fent el que realment vull, que tu no pots fer res més que donar-me suport. 

Ets una de les poques mares que diu que no em preocupi pels diners, que quan els tingui els gaudeixi, que per molt que no els gasti, quan arribi el moment de no tenir-ne, no en tindré, que viatgi i faci el que em vingui de gust, perquè, al cap i a la fi, és el que ens emportem.

Recordo que quan era petita em mirava el collaret que portes des que vaig néixer (i que jo heretaré :P) i et preguntava què volia dir la inscripció que duia. "Dar mucho, pedir poco". Tu sempre em deies que parlava de la relació entre les mares i els fills. Moltes vegades ens hem trobat amb mares d'altra gent que no són així, i sempre dius que no pots entendre que hi hagi mares que no segueixin aquesta màxima. 

Me n'alegro de què tu sí que la segueixis.

Últimament hem parlat moltes vegades de què, com més grans ens fem, més ens assemblem a les nostres mares. I tot i que sempre diem que no ho volem, i ja que sembla inevitable, almenys m'agradaria quedar-me amb tot el que tens de forta, valenta i comprensiva (i a ser capaç de fer una truita de patates tan bona com la teva ^_^)

T'estimo, Mama!

Visita deSastre

Ja sé que tinc el bloc una mica abandonat, però aquesta vegada tinc una excusa vàlida: el dia 29 d’abril van arribar a terres japoneses el meu cosí Notch on the floor i el seu amic Xavi.

Aprofitant que era la Golden Week, i que feia gairebé mig any que no trepitjava Tokyo, vaig agafar un shinkansen i em vaig plantar a Yokohama, on viu el meu amic Jpanese.

Era la primera vegada que visitava Tokyo després del terratrèmol del passat 11 de Març i tot i que tant a les botigues com als restaurants tot seguia amb certa normalitat, hi ha detalls que, si ja has viscut a la ciutat, fan que t’adonis de què alguna cosa ha passat.

Per exemple, la primera nit, quan vam anar al creuament de Hachikô a Shibuya. Em vaig quedar de pedra en veure lo fosc que estava. Ara les pantalles de l’edifici de l’Starbucks i de l’edifici del costat ja estan enceses, però entre que ja havien tret el cartell lluminós de la Samsung fa temps, i que la meitat de cartells estaven apagats, em va deixar una sensació estranya.

Sí que és veritat que de totes maneres està molt més il·luminat que qualsevol carrer de Barcelona, es notava la diferència.

En els 6 dies que vam estar a Tokyo, vam fer la ruta turística que vaig inaugurar amb la Miss America. És a dir: 

• Ueno-Asakusa-Akihabara

•  Jardins del Palau Imperial-Universitat de Sophia-Torre de Tokyo-Shinjuku, 

• Harajuku-Temple Meiji-Shibuya.

Com que aquests dos són uns tuneros de Volkswagen Clàssics, un dia el vam dedicar a anar a Yokohama, on van conéixer un grup de japonesos “amics” d’aquests cotxes. Van ser molt macos, però la veritat és que jo no vaig poder evitar pensar que el que semblava portar la veu cantant era el cap mafiós, i que els altres eren els seus esbirros, amb el grassonet i el prim inclosos :P

A Tokyo vam fer tot el que s’ha de fer al Japó per poder dir que has vingut al Japó

1.        cantar en un karaoke: cançons tan memorables com ara Teeny Weeny String Bikini, Black is black i no podien faltar Brass in Pocket i More than this de "Lost in Translation", i tot i que jo no tinc res d'Scarlett Johanson, ell sí tenia algo de Bill Murray :P

2.        fer-te purikura

3.        fer un cafè a l’Starbucks de Hachiko

També vam anar a Kamakura i, tot i que el temps no ens va acompanyar massa... 

Després de tanta patejada vam arribar a la Vila rebentats, però encara els quedava una setmaneta! 

A Nagoya vam anar a menjar a la pizzeria on tenen la millor pizza napolitana del món (segueix sent redonda, con cosas encima i calentica, però bé :P) 

Avui ja han tornat a terres nostrades, però retrobar-me amb el Primo a Tokyo i tenir-los per aquí durant dues setmanes, mola (^。^)

Ah! I al Japó ja no hi passaran gana, perquè ara tenen un domini dels bastonets que ja els agradaria a més d’un （＾＿－）

El club de la Nemui

Us presento els membres del Club de Comprensió Internacional.

A partir d'avui i fins el proper mes de març, tindré 14 classes amb ells.

Així que avui els he ensenyat a presentar-se en castellà:

Hola! Soy Eli!

Una cosa graciosa, és que hi ha una nena que es diu China. De debó, cada vegada que em deia: "Soy China" jo pensava: "Pobreta meva, si alguna vegada va a Espanya i diu "Soy China, de Japón" se li riuran a la cara..."

Hem fet això i ens hem anat passant un peluix per tal de dir els nostres noms i conèixer-nos una mica. Que ja que els tindré durant tot l'any i només són 12, vull aprendre'm els noms! Que sinó és molt trist...

Després de presentar-nos, m'han escrit preguntes de què volen saber sobre Espanya...

Les preguntes, en propers posts (-_^)b

La primera mona

L'entrada d'avui no té res a veure amb el Japó, però era obligatori escriure-la.

Perquè tot i estar lluny i només haver-lo vist quan tenia poc més d'una setmana, resulta que tinc un fillol.

I com a padrina, no podia faltar a l'obligació de seguir la nostrada tradició de regalar la mona. 

Evidentment, jo en persona no li podia dur (ja m'hagués agradat), així que enviant la meva mare com a missatgera, en Hendrik va rebre la seva primera mona: un ou gegant de xocolata!

No sabeu com va gaudir amb la xocolata!! Estava per menjar-se'l!! 

Jo també hi vaig ser "virtualment": mentre tots prenien cafè i menjaven xocolata, jo estava asseguda al meu sofà a 10.000km de distància bevent una taronjada :P 

El cafè virtual va deixar una fotografia una mica inquietant...

No sé per què, però em fa pensar en els caps de famosos de Futurama xD