Propostes de Remake per a Harry Potter and the Deathly Hallows

El dia 15, a les 17.15, vaig anar a veure Harry Potter and the Deathly Hallows Part 2. El desenllaç a 10 anys de pel·lícules, a tots els llibres, tot i fer ja 4 anys que va sortir publicat el setè volum de les aventures del Nen Que Va Sobreviure.

I, evidentment, em va decepcionar i no em va agradar gens.

Ara em direu: “Oh, clar, ets tan friki dels llibres que esperes que tot sigui igual, però són pel·lícules!”, “Ets massa purista”, “Ets massa exigent”.

I no anireu del tot desencaminats. Però no es tracta pas d’això. La veritat és que la qualitat de les pel·lícules, a partir de la magnífica Harry Potter i el Presoner d’Azkaban, no és que fos dolenta... és que és inexistent. Per això, quan vaig veure la primera part dels Hallows, em vaig sorprendre gratament. Als tres primers minuts, la pel·lícula ja m’havia atrapat i m’havia fet saltar les primeres llàgrimes. I potser, encegada per aquest moment de lucidesa del director, pels tràilers i per les ganes que tenia de veure en la gran pantalla tot allò que m’ha fet plorar cada vegada que he llegit el llibre, em vaig pensar que la segona part seria emocionant i que ploraria de principi a fi.

Craso error.

No tan sols no em va emocionar, sino que em vaig sentir perduda durant les poc més de dues hores que dura la pel·lícula. Els crítics que no tenen ni idea dels llibres (i a vegades dubto que tampoc en tenen de cinema) diuen que és la millor entrega de totes, que és un clímax continu, amb un ritme trepidant...

Jo matisaria.

Més que clímax continu, és un gran anticlímax.

Més que ritme trepidant, una mena de vídeoclip en què no s’entenen la meitat de les coses.

Si la gent que ens sabem els llibres de memòria no entenem què passa a la pel·lícula, què passa amb els que no els han llegit? Bé, potser el problema és que jo sóc curteta... Però, segons la Zarita, s’han donat casos de gent que ha cregut descobrir el veritable pare del Harry...

De debó, quin és aquest despropòsit?

Tot i això, hi ha dos actors que es mereixen tots els reconeixements del món: l’Alan Rickman com a Severus Snape i l’Helena Bonham-Carter com a Bellatrix Lestrange. Simplement, brutals!

I ja que aquests dos actors són dels pocs que se salven de la crema que faria (la Maggie Smith com a McGonagall també és molt bona, però em sobra la brometa que li fan dir en aquesta entrega...), els aprofitaria per fer un remake de la pel·li.

Perquè no puc evitar pensar com hauria estat aquesta última pel·lícula si l’hagués dirigit el Tim Burton o el Quentin Tarantino...

El Tim Burton li hagués donat aquell toc de malson que té el llibre, de pel·lícula de por... (amb la música de Danni Elfmann, of course ^_-)

I el Tarantino, el toc sanguinari que es mereix...

Oh! O el Takeshi Kitano!

I ja, l’última proposta.

Ja que, tal com comentàvem amb la Marta, l’expressivitat interpretativa de’n Michael Gambon com a Dumbledore és 0... per què no contractar en Chuck Norris? Crec que la barba blanca li quedaria bé...

A algú se li acut algna idea més per al remake del Harry? Segur que seran moooolt millors que les que se li van acudir al director...

Andalucía

L’altre dia vaig anar a la preestrena d’una pel·lícula japonesa que s’ha rodat entre Andorra, Barcelona i Ronda: Andalucía.

Andalucía és la segona pel·lícula protagonitzada pel diplomàtic Kuroda, interpretat per l'actor Yuji Oda . La primera entrega va tenir lloc a Itàlia i, a més, al gener es va estrenar la versió en sèrie de televisió, que transcorria principalment a San Francisco.

L’argument de la pel·lícula no és pas una meravella de la història del cinema: durant la cimera del G20 a París, en què el Ministre d’Economia japonès vol que s’aprovi una llei per poder investigar casos de blanqueig de diners a nivell transnacional, mor a Andorra un inversor japonès que treballava per un banc espanyol. A partir d’aquí, es crea un trio entre la noia japonesa que troba el cadàver, un diplòmatic i un policia de la interpol.

La història és força previsible, però sobretot tenia curiositat per veure com presentaven Barcelona... Tot i que em vaig intentar situar, hi ha un parell de vegades que em sembla que reinventen una mica el mapa de la ciutat i hi ha un parell de coses de lliure interpretació...

Per exemple, a la testimoni la porten al Consulat Japonès... però enlloc de sortir el Consulat de debó, el que està a la Diagonal i que és poc més que una sala, a la pel·lícula resulta que el consulat està en una casa súper xula d’estil modernista... que, o bé m’ho han canviat, o bé han intentat posar glamour allà on no n’hi ha...

El que surt molt i que em va fer posar més nostàlgica és el Passatge de Pau, al gòtic. Resulta que els protagonistes s’allotgen en una casa allà al costat... i clar, no vaig poder evitar pensar en el Bar Peris, on tantes tardes de cafès i de Trivials he passat...

Hi ha una escena en què surten els castellers... tot i que crec que mai de la vida he vist que cada una de les persones que va a veure castells porti una bandera catalana lligada a la cintura...

Un guinyo que em va fer gràcie és que en l’escena en què juguen a pòquer fan les apostes amb pipes... “El piponazo”.

Quan va acabar la pel·lícula, em vaig quedar a veure els títols de crèdit, per si per casualitat hi havia algú que conegué... i resulta que sí! Una companya meva d’Estudis d’Àsia Oriental hi sortia perquè es veu que va treballar d'intèrpret de l'actriu, la Meisa Kuroki!!

Endevineu en quina plaça envoltada d'arcs es va fer aquesta foto? :P

De debó, que quan es tracta del Japó i Barcelona, el món és molt petit...

El top 3 dels famosos espanyols

Almenys, segons les investigacions dels meus nens :P

Ja fa dies que us vaig parlar de la segona edició del Club de Comprensió Internacional que havia començat en una de les escoles de la Vila.

Durant la primera classe els vaig preguntar què volien saber sobre Espanya i bé, el que van escriure tampoc va ser massa estrany: què es menja, com són les cases, quins són els jocs de moda, quins són els programes, quins famosos hi ha...

Una setmana abans de la segona classe, la professora els va fer investigar una mica sobre Espanya i els va fer emplenar unes fitxes que em va fer arribar perquè pogués preparar-me la classe.

La profe va dividir la fitxa en quatre categories: roba, menjar, cases i altres. Després de llegir el resultat de les “descobertes”, s’ha de dir que els nens es van esforçar, però que els llibres que van consultar estaven plens de tòpics.

Per exemple, en la part de roba, tots van escriure “vestit de flamenca”. Fins i tot un em va preguntar si a Espanya portàvem una altra roba que no fos la bata de cola...

A la part del menjar, van posar la paella i que es feia servir molt l’all.

Pel que fa a les cases, van escriure una cosa que jo no m’havia parat a pensar mai: que com que fa calor, les finestres acostumen a ser petites i les parets de les cases gruixudes. Això pot ser veritat en el cas de les masies o de les cases tradicionals del camp, però no crec que es pugui aplicar en els blocs de pisos actuals...

Tot i que el que més em va sorprendre va ser el que van escriure a la part d’altres. Alguns van escriure sobre la població, la bandera, que la majoria de la població és catòlica (tot i que crec que aquesta dada potser s’hauria de contrastar), que és el quart país més gran en extensió d’Europa...

Però sobretot van escriure sobre personatges famosos. Alguns van escriure Goya, Dalí i Velázquez, però el més soprenent va ser el top tres que van escriure dos dels nens:

-          Miró

-          Picaso

-          Julio Iglesias

Quan vaig veure que en tercera posició sortia en Julio Iglesias, em vaig posar a riure. I em van venir al cap una sèrie de preguntes:

De quin llibre van treure el rànquing?

Quin any es va publicar aquest llibre?

I sobretot... qui va tenir els sants pebrots de situar el guanyador del Festival de Benidorm a la mateixa alçada que dues figures de la història de l’art com són en Miró i en Picaso?

I seguint pel tema musical, un dels nens va posar: “cançó: Macarena”.

A partir d’aquest punt, crec que he de fer alguna cosa per contribuir a millorar el coneixement musical sobre Espanya dels meus nens...

Suggeriments?

Fixeu-vos que se m’ha acudit fer-los escoltar la “Jenifer” d’Els Catarres perquè vagin cridant pel cole: “em tunejaré el cotxe per tu” xD

La Vila News 16: Andalusia

La segona entrega d’”Oh, Espanya!” ens porta a conéixer Andalusia. Què presentar sino a l’abril, quan té lloc la Feria de Abril? Festival que dóna peu a començar l’article.

Segueixo dient que és a Andalusia a on va néixer el flamenc i les corrides, i el Patrimoni de la Humanitat, dient que Andalusia va tenir molta influència àrab.

La Vila està agermanada amb Jerez de la Frontera, així que també els situo Jerez a Andalusia.

I acabo explicant com tothom beu, menja i balla durant aquest festival. 

És per moments com aquest...

Passes una nit sense dormir per culpa del mal de coll.

Et lleves a les 7 i desitges tenir febre perquè el metge et doni el justificant i no hagis d'anar a treballar. Però no, no tens febre. Així que surts del futon, vas a la dutxa, encens la televisió, parlen d'un gos que ha de viure separat dels seus amos perquè els han evacuat de Fukushima, et prepares l'esmorzar, menges, et vesteixes, t'asseques els cabells, surts de casa, tanques, baixes un pis te'n recordes que t'has oblidat l'USB, tornes a pujar, et descalces entres a casa, tornes a sortir, camines 5 minuts fins el semàfor etern, esperes l'inesperable perquè es posi el semàfor en verd, creues, camines tres minuts més, arribes al centre cívic, zero ganes de treballar.

I et trobes un sobre misteriós a la teva taula.

Preguntes a la noia que s'asseu davant teu què és, comença a explicar-se malament, diu: és millor que l'obris.

L'obro i, davant del meu somriure, la companya em mira dient-me: veus com era millor que no et digués res?

Era això, ni més ni menys!

La professora de primer que m'havia fet les fotografies el dia que vaig portar els mantons i les barretines i vam fer la nostra comparsa particular, m'ha fet un llibre amb totes les fotografies i cartes dels nens!!

Si és que de debó, aquests japos de tant en tant tenen unes coses que se salen!!

És per moments com aquest que me n'alegro de ser on sóc (^_^)v

Moltes felicitats!

L'entrada d'avui està dedicada a la persona que ha fet possible que jo estigui avui aquí, asseguda davant del portàtil escrivint això.

A la meva mare.

Perquè avui és el seu aniversari i no se m'acudia cap regal per fer-li, li dedico l'entrada d'avui (digueu-me cutre, si voleu :P). 

Avui li parlo directament a ella.

Sempre m'has dit que sóc molt esquerpa. Però que no estigui tot el dia abraçant-te o fent-te petons no vol dir que t'estimi menys.

Ets una de les persones més fortes que conec. Sobretot en els mals moments, sempre has tirat endavant.

Quan tenia 6 anys i et vaig preguntar: "Mama, els reis són els pares?", tu em vas contestar "Vols que et digui una mentida o la veritat?". Em vas donar l'opció de triar entre el que és fàcil i el que és difícil. Vaig triar la veritat. I tot i que em vaig passar tot el diumenge plorant, potser per això des de sempre he preferit una veritat, tot i que no pugui agradar, a què em menteixin.

Sempre has cregut en mi i mai m'has dit no quan he volgut fer una cosa. Com quan vaig venir al Japó la primera vegada o quan vaig decidir marxar la segona. Sé que a vegades em trobes a faltar i t'agradaria que estigués allà. Però enlloc de dir-me que torni, em dius que si estic fent el que realment vull, que tu no pots fer res més que donar-me suport. 

Ets una de les poques mares que diu que no em preocupi pels diners, que quan els tingui els gaudeixi, que per molt que no els gasti, quan arribi el moment de no tenir-ne, no en tindré, que viatgi i faci el que em vingui de gust, perquè, al cap i a la fi, és el que ens emportem.

Recordo que quan era petita em mirava el collaret que portes des que vaig néixer (i que jo heretaré :P) i et preguntava què volia dir la inscripció que duia. "Dar mucho, pedir poco". Tu sempre em deies que parlava de la relació entre les mares i els fills. Moltes vegades ens hem trobat amb mares d'altra gent que no són així, i sempre dius que no pots entendre que hi hagi mares que no segueixin aquesta màxima. 

Me n'alegro de què tu sí que la segueixis.

Últimament hem parlat moltes vegades de què, com més grans ens fem, més ens assemblem a les nostres mares. I tot i que sempre diem que no ho volem, i ja que sembla inevitable, almenys m'agradaria quedar-me amb tot el que tens de forta, valenta i comprensiva (i a ser capaç de fer una truita de patates tan bona com la teva ^_^)

T'estimo, Mama!

Visita deSastre

Ja sé que tinc el bloc una mica abandonat, però aquesta vegada tinc una excusa vàlida: el dia 29 d’abril van arribar a terres japoneses el meu cosí Notch on the floor i el seu amic Xavi.

Aprofitant que era la Golden Week, i que feia gairebé mig any que no trepitjava Tokyo, vaig agafar un shinkansen i em vaig plantar a Yokohama, on viu el meu amic Jpanese.

Era la primera vegada que visitava Tokyo després del terratrèmol del passat 11 de Març i tot i que tant a les botigues com als restaurants tot seguia amb certa normalitat, hi ha detalls que, si ja has viscut a la ciutat, fan que t’adonis de què alguna cosa ha passat.

Per exemple, la primera nit, quan vam anar al creuament de Hachikô a Shibuya. Em vaig quedar de pedra en veure lo fosc que estava. Ara les pantalles de l’edifici de l’Starbucks i de l’edifici del costat ja estan enceses, però entre que ja havien tret el cartell lluminós de la Samsung fa temps, i que la meitat de cartells estaven apagats, em va deixar una sensació estranya.

Sí que és veritat que de totes maneres està molt més il·luminat que qualsevol carrer de Barcelona, es notava la diferència.

En els 6 dies que vam estar a Tokyo, vam fer la ruta turística que vaig inaugurar amb la Miss America. És a dir: 

• Ueno-Asakusa-Akihabara

•  Jardins del Palau Imperial-Universitat de Sophia-Torre de Tokyo-Shinjuku, 

• Harajuku-Temple Meiji-Shibuya.

Com que aquests dos són uns tuneros de Volkswagen Clàssics, un dia el vam dedicar a anar a Yokohama, on van conéixer un grup de japonesos “amics” d’aquests cotxes. Van ser molt macos, però la veritat és que jo no vaig poder evitar pensar que el que semblava portar la veu cantant era el cap mafiós, i que els altres eren els seus esbirros, amb el grassonet i el prim inclosos :P

A Tokyo vam fer tot el que s’ha de fer al Japó per poder dir que has vingut al Japó

1.        cantar en un karaoke: cançons tan memorables com ara Teeny Weeny String Bikini, Black is black i no podien faltar Brass in Pocket i More than this de "Lost in Translation", i tot i que jo no tinc res d'Scarlett Johanson, ell sí tenia algo de Bill Murray :P

2.        fer-te purikura

3.        fer un cafè a l’Starbucks de Hachiko

També vam anar a Kamakura i, tot i que el temps no ens va acompanyar massa... 

Després de tanta patejada vam arribar a la Vila rebentats, però encara els quedava una setmaneta! 

A Nagoya vam anar a menjar a la pizzeria on tenen la millor pizza napolitana del món (segueix sent redonda, con cosas encima i calentica, però bé :P) 

Avui ja han tornat a terres nostrades, però retrobar-me amb el Primo a Tokyo i tenir-los per aquí durant dues setmanes, mola (^。^)

Ah! I al Japó ja no hi passaran gana, perquè ara tenen un domini dels bastonets que ja els agradaria a més d’un （＾＿－）