Trens o llaunes de sardines?

Sempre he dit que, per poder dir que has estat al Japó, has de fer, almenys, les següents tres coses: anar al karaoke, fer-te purikura i pujar en un tren en hora punta.

Les dues primeres experiències són més o menys agradables (depenent de amb qui vagis al karaoke, pot ser una mica dolorós per a les orelles...). Però la tercera és una experiència que, tot i que considero que s’ha de viure si vens al Japó, no recomano més d’una vegada a la vida. 

Malauradament, hi ha persones que l’han de viure cada dia de les seves vides laborals. Les persones que treballen a les grans ciutats, com Tokyo, Osaka o Nagoya, poques vegades, sino mai, agafen el cotxe per anar a treballar. Si heu estat alguna vegada a Tokyo, comprendreu que amb la quantitat de trànsit i de persones que hi ha, ha de ser un malson agafar el cotxe cada dia per anar a la feina.

Font: Amir Jina

Per això, el transport públic, principalment els trens i els metros, són els que absorbeixen els milions de persones que es traslladen cada dia de casa a la feina, i vice-versa.

Un punt positiu del transport públic japonès és la seva puntualitat. Si no és que hi ha algun accident (que, per desgràcia, tenen lloc gairebé a diari, ni que sigui en una línia) o alguna tormenta o nevada espectaculars, els trens arriben puntuals.　El servei de megafonia és omnipresent (jo la considerava fins i tot sorollosa) i avisen fins i tot quan el tren s’atura a un semàfor, i abans de posar-se en marxa de nou quan el semàfor es posa verd.   I sempre s’aturen a la mateixa alçada, de manera que pots esperar-te tranquil·lament davant dels números que hi ha escrits a l’andana, perquè la porta pararà just allà.

Font: Ryo FUKAsawa

Però clar, que siguin puntuals o que t’avisin per tot no treu que, en les hores puntes, o rassu awaa ラッシュアワー com diuen els japonesos, els trens estiguin a petar. Aquestes hores varien, però acostumen a ser les hores d’entrada i sortida de la feina (entre les 7 i les 9 del matí, i de les 5 a les 7 de la tarda) i l’últim tren. Són molt famoses les fotos de treballadors amb guants blancs empenyent els usuaris des de les andanes per tal de poder tancar la porta. No és un mite, jo ho veia cada matí a la meva estació quan estava estudiant a Tokyo. I, tot i que al començament fa gràcia, al cap d’un temps preferiries que no ho haguessin de fer, perquè voldria dir que els trens no estan tan plens...

Font: quashlo

El Ministeri de Territori, Infrastructura, Transport i Turisme de Japó va presentar les dades de les línies de més concorregudes durant el 2013 a Tokyo, Osaka i Nagoya. I, oh sorpresa!, la línia més concorreguda a Tokyo és la línia Keihin Tohoku, la que jo vaig estar agafant cada dia durant un any mentre estudiava a Jochi.

Segons aquesta imatge, els percentatges d’aixafament són els següents:

Al 100%, el tren està ple, però pots trobar lloc per seure, pots agafar-te als agafadors o estar a prop de la porta sense problems.

Al 150%, estàs de peu però encara pots obrir el diari.

Al 180%, encara pots llegir el diari, però l’has de llegir doblegant les pàgines.

Al 200%, ja et toques amb els altres passatgers, però encara tens espai per poder llegir un llibre de butxaca.

Al 250%, cada vegada que es mou el tren tu et mous amb el tren i no pots moure ni les mans ni els braços, amb la qual cosa no et pots agafar enlloc (i has d’aguantar-te arrepenjant-te a les persones que tens al voltant).

Segons les dades del Ministeri, la línia Keihin Tohoku arriba cada dia al 200% i va seguida amb un 199% per línia Chuo-Sobu que, quina casualitat!, és la que línia on feia transbordament per arribar a l’estació de Yotsuya.

Del top 10 de línies més concorregudes de Tokyo, no n’hi ha cap que baixi del 177% d’ocupació.

A Osaka, tot i que plenes, els percentatges van del 141% al 123% i, a Nagoya, del 139% al 113%.

Et pots imaginar que, amb tot el que trobo a faltar Tokyo, no trobi a faltar viure aquest malson cada dia...  la vaig tenir un matí de novembre de 2007 en què plovia bastant. A l’estació de Warabi, on jo vivia, entre les 7 i les 8 del matí teníem una freqüència de dos minuts entre un tren i l’altre.

Font: Seaki

I si, anant puntuals, cada tren s’omplia a vessar, imagina’t quan hi hava dos o tres trens de retard. Intenta ficar les persones de tres trens en un de sol. Més que entrar pel meu propi peu, vaig entrar literalment arrosegada per la gent que hi havia a l’andana. Una vegada a dins, em vaig trobar que només tenia lloc per posar mig peu a terra, l’altre el tenia mig arrepenjat a sobre d’un altre passatger. Però tampoc hi havia problema, perquè estava tan apretada, que em mantenia en peu “gràcies” als passatger que m’envoltaven. A banda de no tenir espai, la calefacció estava encesa, la humitat era brutal i tenia paraigües mullats enganxats a les cames. Un malson!

I tu, has pujat alguna vegada en un tren tan ple?