El telèfon de les queixes

Els japonesos no són d’expressar massa els seus sentiments. Imagino que no us sorprèn pas aquesta afirmació, però de tant en tant està bé recordar-ho.

 

Des de casa es té la imatge de què, encara que estiguin en desacord amb el que diu el jefe, les vegades en què ho expressen són escasses. I és una imatge certa.

Font:http://www.sanspo.com/gourmet/club/image/070609SPP00031G070530T.jpg

Un dels motius d’això és la voluntat de mantenir el 和 Wa, l’harmonia, dins del grup.

 

Per suposat que hi ha vegades en què expressen el seu desacord, però l’estructura de la llengua fa que les coses no es diguin directament, sinó que es fan servir estructures que maregen la perdiu i molts dobles negatius (ja sabeu allò de: doble negatiu igual a positiu).

 

Però ser ser japonesos, també són persones, i això no vol dir que estiguin d’acord amb tot i no tinguin queixes. De fet, jo crec que encara n’acumulen més.

 

En el meu cas, quan estic estressada o tinc queixes, acostumo a trucar a algun amic i em despatxo a gust.

 

Una gran majoria de japonesos normalment no explica els seus problemes als coneguts o a la família, o bé perquè es té vergonya o bé per no causar molèsties. Aquí es fa servir molt l’expressió Meiwaku wo kaketakunai 迷惑をかけたくない, no vull causar-te molèsties.

 

Sembla ser que no sóc només jo, qui pensa que els japonesos s’estan aguantant massa les queixes.

Els propis japonesos se n’han adonat i, des de fa més o menys un any, existeix un servei conegut com a Guchi-kikiyasan 愚痴ききやさん, que literalment es traduiria com alguna cosa semblant a “la botiga on s’escolten les queixes”, però que vindria a ser el telèfon de les queixes.

 

Segons la seva pàgina web, aquest servei va dirigit a les següents persones:

• Aquelles a qui els fa vergonya explicar-ho a coneguts
• Aquelles que només volen algú que els escolti 
• Aquelles que només volen queixar-se
• Per als que estan obsessionats per alguna cosa i només volen parlar sobre això
• Per a qualsevol persona que vulgui fardar d’alguna cosa.

La trucada pot ser per telèfon o skype durant les 24 hores del dia, tot i que només es tracta d’escoltar, no es donen consells ni és teràpia, i es pot fer servir pel mòdic preu de 2000 iens cada 20 minuts. A això se li ha de sumar els 11.025 iens el minut (uns 11 cèntims) que costa la trucada.

 

En estar disponible les 24 hores del dia, en un principi jo pensava que tu trucaves i ja està, Però no! Has de seguir una sèrie de passos:

• Primer has d’enviar un mail especificant sobre què vols parlar, el teu nom, número de telèfon, adreça, el sexe i l’edat i el correu electrònic
• Aleshores has de fer un ingrés depenent de l’estona que vulguis parlar i t’envien una resposta en uns 5 dies
• Després es queda en el dia i l'hora que et va bé i és en aquell moment, i no abans, i no després, quan podràs despatxar-te a gust per telèfon

Com veieu, al Japó, fins i tot el queixar-se ha d’estar programat...

Menjar en companyia

Us agrada menjar sols?

Jo, personalment, prefereixo menjar en companyia. Però, malauradament, menys dos o tres, gairebé tots els àpats de la setmana els faig sola.

Una cosa que sorprèn a la majoria dels japonesos és que cuino. Ja veus tu, penso jo, tampoc és que prepari meravelles ni que sigui la millor cuinera del món, però si no cuino jo, no tinc ningú que cuini per mi...

Al Japó, cada vegada hi ha un nombre més alt de gent vivint sola: segons els cens de 2010 (en aquest cens jo també hi sóc!) són ja 16 milions de persones, el 30% de la població. Això, a ulls dels japonesos, s’està convertint en un problema.

Però no patiu, que els japonesos sempre se n’empesquen alguna! Per tal de què aquests 16 milions de persones, o si més no, els percentatge proporcional que viu a l’ària metropolitana de Tokyo, no hagin de menjar soles, l’empresa Okakae ha començat el servei Washokuya 話食屋 

Aquest servei literalment significa “botiga per a menjar i parlar”, i és un joc de paraules amb Washokuya 和食屋, que és el terme per refererir-se a un restaurant de menjar japonès.

Tot i que el nom porta associat el concepte “botiga” ya 屋, aquest servei no té lloc a cap restaurant, sinó a casa dels clients.

C Okakae

Per exemple, jo avui no tinc ganes de sopar sola, però cap dels meus amics pot quedar. Només cal que truqui a aquesta empresa, digui què és el que vull per sopar, i ells s’encarreguen d’enviar a algú que ja portarà tots els ingredients necessaris per al sopar, em cuinarà, em donarà conversa mentre sopem i, abans de marxar, em recollirà la cuina. Això sí, pel mòdic preu de 15.000 iens (uns 150 euros) per tres hores de servei, i 500 iens (5 euros) per cada 15 minuts addicionals.

Què, una ganga, oi?

Segons Okakae, Washokuya té l’objectiu “d’apropar-se al cor dels clients”, fet que el diferencia dels serveis d’entrega a domicili.

Segons el fulletó, aquest servei és útil per a les següents persones:

• Homes jubilats que s’han quedat vidus, que no tenen ganes de cuinar i que volen parlar amb algú
• Dones treballadores que arriben tard a casa massa cansades per a cuinar i volen tenir companyia
• Homes japonesos que, per feina, han de viure fora de casa i estan cansats de menjar fora
• Per a persones que estan pensant fer una festa d’aniversari

Ja sé que el servei washokuya està pensat per tal d’alleugerir la soledat. Però què voleu que us digui, si una persona totalment desconeguda vingués a casa meva i parlés amb ella de coses trivials com qui parla amb la perruquera, al cap de tres hores, quan marxés tal com ha vingut, jo em sentiria encara més sola que abans... 

Em sembla una mica pertorbador...

Vosaltres què en penseu?

Se juntan el hambre...

... i la ganes de menjar!

Que si jo sóc exagerada, els japos, més!

Ja he arribat a Corea i en espera de l'autobús per retrobar-me amb la Lauren i celebrar el meu cumple com Déu mana!

En un oaís civilitzat que té wifi gratis a tot arreu!!

Vaja que si la Nemui la lia...

Avui vaig a Seül.

Això, si em deixen entrar els de l'immigració coreana.

I per què?

Doncs perquè sóc un de-Sastre ídem la que últimament cada vegada que agafo un avió n'he de fer alguna...

Resulta que, des que van instaurar el nou sistema d'immigració japonès el passat me de juliol, ja no tinc cap visat al passaport, sinó que tot ca inclòs a la nova Tarjeta de Residència zairyuu kaado 在留カード. Això té la part positiva, que no he de pagar per poder entrar i sortir del país. Però per tal que això sigui vàlid, necessite portar la tarjeta juntament amb el passaport.

I a què no endevineu què és el que m'he oblidat?!

La Tarjeta!!!

Et felicito, filla!!

Així que m'han portat a la immigració de l'aeroport de Nagoya i m'han investigat. M'han trobat (menys mal!) i m'han posat un segell especial per a poder entrar al Japó de nou. Així que sembla que podré tornar a la Vila del Pingüí.

Però què passa? Que m'han dit que existeix la possibilitat de què, en arribar a Corea, em sigui que no puc entrar al país perquè no tinc cap prova de què visc al Japó...

Així que pot ser que arribi allà i em diguin que me n'he de tornar per on he vingut. O qui sap, potser em passa com a l'home aquell que va haver de viure no sé quants anys en un aeroport perquè no el deixaven anar enlloc xD

En fi, que ara escric això des del Japó, però a saber des d'on escric la propera vegada...

Ai, què seria de la vida sense aquests moments d'emoció... :P

El Barri de les Noies Mones

Heu escoltat mai la paraula kawaii かわいい?

De ben segur que, si coneixeu alguna cosa sobre cultura pop japonesa, l’heu escoltat ni que sigui una vegada.

Kawaii es fa servir per a parlar sobre qualsevol cosa que és “mona”. Al principi es feia servir sobretot per parlar de nens petits i de noies, però actualment es fa servir per referir-se a tot: des d’un vestit fins a un portafolis.

En un país en què tot és kawaii, ja trigava en sortir el debat sobre quina és la ciutat més mona.

La ciutat de Fukuoka, a l’illa de Kyuushu, ha estat la ciutat que s’ha autoatribuït aquest títol, basant-se en el fet de què tots els turistes que van a la ciutat diuen que les noies de Fukuoka són kawaiis. Sincerament, no crec que sigui un argument massa sòlid, però sembla ser que a ells els serveix.

I per què les noies de Fukuoka són kawaiis? Per tres raons:

1. La primera, perquè el menjar típic de la zona és molt saludable.
2. La segona, perquè es tracta d’una ciutat a escala humana.
3. La tercera, perquè és una ciutat que manté relacions actives amb d’altres ciutats asiàtiques.

 Però si mirem més enllà d’aquestes raons ideals, podem veure que s’hi amaguen dues raons ben reals:

1. La primera, que el número de perruqueries i centres d’estètica per número d’habitants a Fukuoka sembla ser que és el més alt del país.
2. La segona, que el percentatge d’ingressos que els seus habitants gasten anualment en productes de bellesa supera el de Tokyo y Kyoto.

Tot aquest esforç per mantenir-se divines ara serà recompensat en poder entrar a formar part del virtual Kawaii-ku. O, el que és el mateix, el Barri Mono. I per tal d’enfortir aquesta imatge de monería, han nomenat com a líder del barri l Mariko Shinoda, membre del grup d’ídols AKB48 i nativa de Fukuoka.

Mariko Shinoda

Les autoritats de Fukuoka han obert un padró online perquè qualsevol noia que vulgui pugui registrar-s’hi com a ciutadà virtual. Totes les persones que s’empadronin en aquest barri virtual, podran rebre el seu certificat de ciutadania a finals de setembre, pel mòdic preu de 300 iens (uns 3 euros)

Evidentment, l’objectiu final d’aquest virtual Kawaii-ku és el de promoure econòmicament la ciutat i donar un nou impuls a la gastronomia i la indústria de la moda de la zona.

Però considero que és força enginyós que s’hagin empescat tota aquesta parafernàlia de crear una ciutat virtual per tal de fer-ho.

Maniquí virtual

Heu begut cervesa japonesa alguna vegada?

Al Japó hi ha tres grans companyies que fabriquen cervesa: la Kirin, l’Asahi i la Sapporo.

I resulta que la Kirin té la que diuen que és la planta més gran del Japó a la Vila.

La planta ofereix visites guiades gratuïtes que acaben amb el tast, també gratuït, de tres mitges pintes de cervesa. Només tens 20 minuts, per això, així que us podeu imaginar que surts amb un mig pet molt divertit...

Aquest agost, per celebrar que després de quatre anys la Kumiko i el Yocchan i el Pablo em van venir a visitar, vaig fer per primera vegada. L’explicació està molt bé i els displays que tenen també són molt interessants.

Però el que em va cridar l’atenció va ser quan la guia ens va dir que tot seguit escoltaríem la salutació de l’encarregat de la fàbrica. Em va sorprendre, perquè l’única cosa que hi havia al costat de la tele on acabàvem de veure el video era una silueta negra.

Amb un somriure, la guia va donar-li a un botó i la silueta va cobrar vida: era com veure un vídeo, però si el miraves de front, semblava talment que tingués l’encarregat al davant.

La guia ens va dir que es tractava d’una teconologia anomenada “maniquí virtual”.

Sembla ser que és una tecnologia que s’està començant a extendre pel país.

Hi ha diferents companyies que estan comercialitzant el maniquí virtual, però el funcionament és bàsicament el mateix:

1. Aconseguir una placa acrílica
2. Retallar la placa en forma humana
3. Enganxar-hi el film especial del maniquí virtual
4. Col•locar un projector per la part de darrera de la placa
5. Projectar sobre el film especial les imatges prèviament gravades

 Segons les pàgines web de les diverses companyies que ofereixen la tecnologia del maniquí digital, es pot fer servir com a substitut dels vídeos explicatius en fires de mostres, exposicions, en aparadors de botigues per tal d’atraure clients.

A més a més, no només és útil per a figures en forma humana, sinó que també és possible adaptar-ho a la forma de personatges d’anime o mascotes.

Potser per a aquells de vosaltres que veieu en tres dimensions sentireu que està bé, que és força real, però que hi falta alguna cosa.

Però per a mi, que veig en dues dimensions http://fixingmygaze.com/, va ser com si realment tingués a la persona al davant.

Jo només ho he vist a la fàbrica de la Kirin, però tinc la sensació de què a partir d’ara aquesta tecnologia la trobarem cada vegada a més llocs. I no m’extranyaria res que en pocs anys aquesta placa plana passi a ser un maniquí de debó en tota la seva tridimensionalitat.

La tornada a l’escola

Vacances? Com diria la senyora de l’APM, “Sufísie? Qué eh la sufísie?”. Doncs igual. Jo, de vacances, no n’he tingut.

Però, sense voler-ho, aquest blog sembla que hagi estat tancat durant tot el mes d’agost. La raó? Mandra... Sóc una mandrosa, què hi farem...

Tampoc és que hagi fet gran cosa aquest estiu, però la qüestió és que tampoc no he parat massa per casa...

El més destacat és, com cada estiu, que he participat al Bon Odori del meu barri i de la Vila.

També vaig poder anar un dia al Bon Odori de Gujô Hachiman, i em vaig posar el yukata 浴衣 per primera i última vegada aquest any!

A partir d’ara, amb la tornada a l’escola, i fins al desembre en què torni uns dies per terres barcelonines, m’esperen un mesos atrafegats.

1. Tornar a començar la nova temporada del Connexió Japó, que torna avui!
2. L’intercanvi de dibuixos entre els nens de Jerez i la Vila
3. Estudiar per un curs de traducció i interpretació online, pel qual he d’anar a un curs presencial durant una setmana al desembre (japonès-anglès, toma ya!)
4. Preparar la Castanyada, que celebrarem per primer any a la Vila fent panellets i castanyes cuites amb llet (recepta tradicional gallega)
5. Preparar el seminari anual que el Programa JET organitza cada novembre
6. Intentar trobar uns dies per poder tornar a Okinawa un parell de dies!
7. I, el més important i el que em suposarà el repte més gran: preprar-me per la Marató Femenina de Nagoya del 10 de març de 2013!!

Però així, de moment, pel meu aniversari, aniré a carregar piles a Seül un cap de setmana!

Així que, prepareu-vos per seguir llegint, perquè el blog torna amb moltes més curiositats i frikades d’aquesta meva terra d’acollida.

Fotografia de les Nadeshiko Japan, la selecció femenina japonesa. Trobeu la intrusa? :P