Guitar Hero, seeeeeh!!

Bueno, escric una entrada rapida i sense accents, perque puc fer servir un ordinador que hi ha aqui al centre civic i clar, en ser teclat japones, ni accents ni hosties! (L'arribada de la connexio a internet segueix el seu leeeent curs...)

Doncs tan bon punt vaig pujar els posts anteriors des del ciber, queixant-me de que no hi havia guitar hero, vaig entrar al Tsutaya, que es una botiga de compra-venda i lloguer de CD i DVD i per provar sort vaig preguntar si tenien el Guitar i... si, el tenien!!! Ueeeee!! Aixi que porto tres dies dale que te pego a la guitarra xDD

I ara tan bon punt publiqui aixo, me'n vaig amb els de la meva oficina que m'han muntat una festa de benvinguda a on hi haura tot de gent que no conec i de la qual no recordare el nom, i en la qual em voldran emborratxar i segur que faran que parli davant de tothom >_<

Ostres! Ara que hi penso, segur que tambe estara l'alcalde xenofob! xD

Ja us explicare...

La Nemui no està feta per al reciclatge

No penseu que sóc una desconsiderada i que no penso en el medi ambient i totes aquestes coses. Si bé és veritat que a casa de ma mare no reciclem res més que el paper, a Barcelona separava brossa orgànica de paper, vidre i plàstic.

Però és que al Japó el tema del reciclatge ha arribat a un nou estadi completament diferent i inimaginable. I que, si voleu que us sigui sincera, a vegades frega el punt de ser marranos.

M’explico.

Per començar, al Japó no existeix el concepte de papereres al carrer. Tot i així, els carrers estan nets com a patenes. I com s’aconsegueix això? Guardant tot el que fas servir, des d’un kleenex fins a un xiclet o una ampolla de te que et compris en una màquina, dins el bolso. I amb una mica de sort, passar per davant d’un combini (botigues obertes 24 hores) a on hi ha papereres i buidar tot el carregament de porqueria vària que portis al bolso, i sinó, portar-ho fins a casa teva. Per a mi, això d’haver de guardar tota la porqueria dins el bolso, ja de per si és una marranada.

Però no només no hi ha papereres, sinó que tampoc hi ha contenidors de la brossa. Tu no pots decidir lliurement quan baixar la brossa, sinó que te la venen a recollir. I pensareu: “oh, què bé! Què considerats!”. Però què us sembla si us dic que la brossa orgànica (o com anomenen aqui, combustible) només la pots treure dues vegades a la setmana? NOMÉS DUES VEGADES!! I tan és si fa calor com si fa fred, com si has cuinat peix, com si en una casa només hi viu una persona o una familia de 5. La brossa orgànica només es treu dues vegades a la setmana, amb la conseqüent olor que poden arribar a fer les restes de la fruita i la verdura, fermentades pel calor i la humitat que fa en aquest país.

Per acabar de sumar-li al·licient a la cosa, la brossa s’ha de baixar als llocs designats per a cada edifici abans de les 8 del matí! I pensareu: “ja veus quina gran cosa, es baixa la nit abans i llestos!” Doncs no, senyors! No es pot baixar la nit abans perquè sinó els corbs i altres animals trenquen les bosses i hi ha escampall de porqueria. Bé, això i perquè sempre hi ha la típica veïna que espia el que fan els altres i si veu que has tret la brossa per la nit, quan surts de casa al matí següent veus que algú, molt amablement, t’ha deixat la brossa de nou davant de la teva porta i l’has de tornar a guardar a casa fins al següent dia de la brossa orgànica.

I, en el meu cas, encara se li ha de sumar un altre factor: els meus dies de recollida son els dimecres i els dissabtes!! O sigui que, encara que el dissabte sigui el meu dia de festa, m’hauré de llevar abans de les 8 totes les setmanes per tirar la puta brossa orgànica! Si és que...

Això forma part de la brossa combustible, segons el que es pot veure a la pàgina web de la Vila:

(M'encanta　la cara de consternacio de l'osset! xD)

Bé, la brossa combustible és la brossa fàcil, perquà a partir d’aquí la cosa es complica. Pareu atenció.

A banda de la brossa combustible, també tenim, com és lògic, la brossa no combustible. Que, segons la definició que em va fer una companya de feina, serien totes aquelles coses que, si es cremen, fan un fum dolent xD Ara em direu: “No és tan dramàtic: tot allò que no és combustible, és incombustible”. Doncs us equivoqueu! Per a vosaltres tant un pot de iogurt com una ampolla de plàstic són coses incombustibles, oi? Doncs per als japonesos no! Les ampolles de plàstic s’han de treure amb la brossa “reciclable”. Però ja parlaré d’aquesta brossa una mica més tard.

Per a l’Ajuntament de la Vila, això és el que es pot considerar brossa no combustible:
Aquest tipus de brossa es treu només dos cops al mes, en el meu cas, el segon i quart dijous de mes. O sigui que durant dues setmanes (o tres, en el cas de mesos que tenen 5 setmanes) has d’anar acumulant brossa a casa.

I després ve la part de la brossa reciclable. Aquesta brossa es treu nomes un cop al mes, en el meu cas el primer diumenge de cada mes. Però com que tinc una llogatera “amable”, podem baixar tota aquesta brossa a partir del dissabte per la tarda a un camió que aparca just darrere del nostre edifici.

Es considerada brossa reciclable:

Llaunes. Pero s’ha de tenir en compte de posar en bosses separades les llaunes d’alumini (com ara una llauna de coca-cola) de les que tenen el símbol d’“acer”, com ara les llaunes de conserva. I, evidentment, tot ben rentadet i ben sec.

Les ampolles de vidre, sense tap ni chapa (fet que fa que em pregunti: i els taps i les chapes què es considera que són: no combustibles, acer?). Però, no s’han de tirar ni gots ni plats, ni ampolles de xarops, vidres de finestres trencats ni florescents ni bombetes. Tot això a la brossa no combustible.

Ampolles PET, prèviament rentades. Les ampolles d’oli, per molt que estiguin fetes també de PET, es consideren brossa no combustible.

Tetra-bricks. S’han de rentar, obrir i estendre perquè s’assequin. No són considerats tetra-bricks, però, aquells que portin una boquilla de plàstic ni els que estiguin forrats per dins amb alumini. No indica a on s’han de llençar, però considero que seran no combustibles...

Paper i roba vella. El paper s’ha de separar depenent de si son anuncis, diaris i revistes, caixes de cartró o llibres, i s’han de lligar amb cordill fent farcellets.

Després, en el cas de la brossa gran, com ara bicicletes, electrodomèstics o mobiliari, s’ha de trucar perquè ho vinguin a recollir.

Si heu aconseguit arribar fins aquí després de tota aquesta parrafada, us felicito!! I no esteu d’acord amb mi que haver de guardar tota aquesta porqueria a casa i no poder-la llançar quan es vol és una porqueria? Perquè jo crec que si...

Si es que per reciclar al Japó s’ha d’estudiar enginyeria por lo menos!

Com a últim apunt, tots aquells que estigueu esperant en candeletes els meus videos cual estrella del mundo de la guitarra us haureu d’aguantar les ganes, perquè per a consternació meva, vaig dijous al Bic Camera i em diuen que Activision ja no ven al Japó, i que no vendran el Guitar Hero mai més! Pero qué despropósito es éste?! Així que hauré de mirar a veure si ho puc comprar per internet o en alguna botiga de segona mà... Algú sap si els jocs espanyols serveixen per a la PS2 Japonesa? Alguna ànima caritativa que em vulgui enviar un Guitar? Necessito emoció a la meva vida! xD

La vida a la Vila del Pingüí

Ja fa més d’una setmana que estic instal·lada a la Vila del Pingüí i que vaig i vinc de l’oficina.

I tots estareu pensant: “Uau, quina passada! Segur que està aprenent un munt de coses i que tot és súper interessant i emocionant!”

Doncs res més lluny de la realitat xD

El cert és que de moment, no tinc gran cosa a fer a l’oficina. De fet, avui (dijous) no he fet res més que mirar-me els documents que m’havia deixat a l’ordinador la Susana per veure què es pot aprofitar i què no em fa falta. Bé, això i escriure aquest post :P (Tot i que després a casa l’hauré de revisar, perquè com que és un teclat japonès no hi ha accents >_<) Tot el que he fet en aquesta setmana a l’oficina ha estat:

- Escriure la meva presentació per a la revista de la Vila.
- Escriure què és el que m’agradaria fer durant aquest any que estaré aquí. Una de les coses que he posat, i que de debó de debó vull fer, és celebrar el Sant Jordi :P
- Traduir al japonès una carta que ha arribat de Jerez de la Frontera sobre un intercanvi de dibuixos entre els alumnes d’allà i d’aquí (crec que ja ho havia dit en alguna ocasió, però és que resulta que Kiyosu i Jerez de la Frontera estan agermanats).
- I... res més!

No veas que estrés! Jejeje! Ara per ara està tot molt tranquil, però a partir de setembre hi ha cosetes per fer.

Primer de tot, a partir de setembre començaré a anar a les escoles: cada dilluns a l’escola de primària de Nishibiwa (西枇杷小学校 , que significa escola dels nespres de l’oest) i cada divendres a l’escola de primària Kojô (古城小学校, o l’escola del castell antic).

Després, durant el mes de setembre en principi han d’arribar els dibuixos que ens enviïn des de Jerez per poder fer l’exposició al mes d’octubre. No tinc molt clar què és el que s’haurà de fer, però crec que jo hauré de preparar els dibuixos i escriure el nom dels nens en japonès, i que els dibuixos s’exposaran a les escoles.

També el mes d’octubre, els dies 10 i 11, hi ha una exposició sobre Espanya i Jerez, i hauré de preparar les fotografies amb un petit text a sota de cada una i estar allà a l’exposició per si la gent fa preguntes i tal.

A més a més, durant el mes de novembre i el mes de febrer hauré de fer de profe de castellà per a adults. En principi no sembla molt complicat, perquè només és una hora a la setmana durant cinc setmanes i per a nivell inicial, així que ja veurem què tal.

Com que el meu horari és de 9 del matí a 3.45 de la tarda, tinc mooooltes hores lliures per fer... res? Aquests dies m’estic avorrint molt! No tinc internet, i fins al mes de setembre no crec que passin a fer-me la instal·lació... I sí que és veritat que tinc una PS2, i un munt de jocs, però ja veureu quina varietat: tots els Final Fantasy des del VII fins el XII o el XIII. Tot i que a mi aquest tipus de jocs m’avorreixen profundament, ahir vaig intentar donar una oportunitat la Final Fantasy X, perquè n’havia escoltat a parlar molt i tota la pesca. Però després d’una hora de veure el personatge corrent d’un lloc a l’altre i de només lluitar contra un monstre (i no entendre molt bé per a què servien totes les fletxetes que sortien), vaig reafirmar-me en la meva opinió de què aquests jocs són un avorriment!

Així que he decidit que aquesta tarda aniré al Bic Camera de Nagoya (una cadena de botigues d’electrònica enormes) a veure si tenen el Guitar Hero!! I em sembla que si el tenen, i a la velocitat que ve la meva instal·lació a la xarxa de xarxes, en tres setmanes estaré convertida en tota una pro... Espereu futurs videos al YouTube de les meves interpretacions guitarrils xD

En què la Nemui va en bici, i no es mata!

La primera nit que vaig passar sola a la Vila del Pingüí (la de dimecres a dijous) no va estar pas malament. No va fer pas molta calor i no vaig ni haver d’encendre l’aire acondicionat! Comparat amb l’any passat, això és increíble! I com que ja venia ensenyada de l’any passat, tenia la màscara que et donen per poder dormir als avions al costat del futon per posar-me-la en quant es fes de dia (que aquí acostuma a ser cap a les 4 del matí ¬¬’)

Així que res, em vaig llevar, vaig esmorzar i me’n vaig anar cap a la feina. Era l’últim matí que passaria amb la Susana perquè ella ja marxava al dia següent, i va estar dedicat a anar a les dues escoles a on seré assistent del profe d’anglès dels nens petits. N’hi ha una en què la Susana m’ha dit que tots els profes són molt macos (van sortir tots a acomiadar-la). A l’altra, pel que sembla no hauré de fer gran cosa i només hi ha un parell de persones que valen la pena, i que van ser les úniques que van sortir per dir-li adéu a la Susana.

El que hauré de fer allà no em queda molt clar... Ajudar al profe d’anglès, menjar el dinar cada dia amb els nens d’una classe diferent, i de tant en tant fer una xerrada sobre “internacionalització”. Léase: parlar als nens sobre coses d’Espanya i d’altres països. En japonès, clar! Mare meva, com m’ho faré! (>_<) Les classes no comencen fins el dia 1 de setembre, així que ara no he de fer res, de moment. Però el dia 1 hi ha la festa d’inauguració del nou trimestre, i m’han demanat que vagi a les dues escoles per presentar-me davant dels nens. I totes dues escoles fan la inauguració a la mateixa hora, així que en una hauré d’estar a les 8.20 i, en quant acabi de presentar-me aquí, sortir corrents per anar a fer el mateix discurset a l’altra escola. Davant de TOTS els alumnes de l’escola primària, que va dels 6 als 12 anys. Di que sí! Com que la Susana va marxar al migdia, per la tarda la meva supervisora, la sta. Tanaka (Tanaka a seques a partir d’ara), em va portar perquè em pogués fer el mòbil. Però, oh sorpresa!, no vaig poder. Aquesta vegada ho tenia tot: el meu passaport, el paper conforme que estic en espera de què m’enviïn l’alien card, la cartilla del banc japonès, el hanko (que és el segell personal que serveix com a firma aquí al Japó) i jo mateixa. Doncs em diuen que sense targeta de crèdit no em poden fer el contracte. Dic que d’acord, que em faig la targeta que ells ofereixen (aquí el tema de les targetes és una mica diferent, ja en parlaré un altre dia si un cas), però em diuen que sense l’alien card de veritat no me la poden fer. En fi, jo ja estava cabrejada però no volia posar-me a males estant la meva supervisora allà. Al final la Tanaka (que per cert, era el nom que jo utilitzava en totes les redaccions de japonès de primer xD) va decidir que hi aniríem dissabte i que es faria el contracte al seu nom i que quan tingués ja l’alien card aleshores ja canviaríem el nom. Se va a habé un follón!! xD I ara ve el highlight del dia (i que de ben segur més d’un pagaria per haver vist). Jo divendres havia d’anar a Nagoya a una altra orientació amb la gent nova de la meva prefectura. Però hi havia un lleuger problema: que no sabia el camí de l’estació i, segons el que em deia tothom, visc moooolt lluny de l’estació. Així que la Tanaka em va donar la bici de la Susana, que ara ja és meva i em va dir: “Vinga, que t’ensenyo com arribar fins a l’estació!”. Com si fos tan fàcil! Ja em veieu a mi, passant per voreres que no són voreres (als pobles aquest concepte no existeix), creuant-me amb altres bicis, amb nens, avis, cotxes, passant pel costat d’un riu (en el qual cauré en algun moment) i resant per no matar-me. I tot això, amb la diversió afegida d’haver de recordar el camí per poder-hi anar sola al dia següent. El millor de tot, és que vam anar i tornar sense matar-me! I res, quan vam tornar a l’oficina, jo vaig tornar a fer el camí per veure si me’n recordava. Però divendres, quan em vaig llevar estava diluviant! I clar, si tot just recordo el camí i tot just puc mantenir l’equilibri a la bici, com representa que he d’arribar a l’estació, vestida de bonito sense matar-me? Sort que em vaig llevar amb mooolt de temps d’antelació per si un cas i que va deixar de ploure de seguida. De totes maneres, vaig posar la roba de “bonito” en una bossa i vestida amb els texans me’n vaig anar cap a l’estació. I, evidentment, en sortir de casa vaig agafar el camí contrari!! xD Després de 10 minuts em vaig adonar de què el camí no em sonava gens, així que vaig fer mitja volta i vaig agafar el camí correcte. I us podeu imaginar que quan vaig arribar a l’estació tota jo era com un tomàquet i estava suant a raig! Com s’ho fan els japos per anar amb el traje i la corbata en bici i no suar? Ja m’agradaria saber-ho, perquè em sembla a mi que hauré d’agafar la bici moooltes vegades al llarg de la meva estada aquí...

La Nemui arriba a la Vila del Pingüí!

Morta de por, i havent dormit poquíssim, vaig baixar a esmorzar i em vaig trobar amb els altres per anar a agafar el Shinkansen direcció a Nagoya. El viatge no ens va portar més d’una hora i mitja, però el Michael i la Pui Ki es van posar a escriure la seva auto-introducció a l’ordinador, i encara em van posar més nerviosa!

I en arribar a l’estació de Nagoya, m’estaven esperant la Susana, que és la noia a qui substituiré, el meu jefe el Sr. Ôhashi, la meva supervisora, la Sta. Tanaka i un company de l’oficina, el Sr. Kondo. I la veritat és que en veure lo campechanos que anaven tots, que ningú portava corbata, que estaven tots tant somrients i que no esperaven res de formalitats, em vaig quedar molt tranquil·la.

Vam anar a dinar uns fideus típics de Nagoya (no recordo el nom, crec que era algo així com Kichômen) amb tempura, però de la calor i els nervis, jo gairebé no tenia gana. I després d’això vam venir en cotxe cap a Kiyosu.

Primer em van dur a l’ajuntament per fer els tràmits pel carnet d’estranger, i allà em van presentar a mil persones, de les quals, evidentment, no recordo el nom. Després vam anar a l’oficina, que és molt petita amb 13 o 14 persones, i que més que oficina és un despatx al centre cultural de la ciutat, que és a on estic treballant de fet. I una altra vegada em van presentar a mil persones que se’n recorden del meu nom segur, però que jo no sabria reconèixer si me les creués pel carrer. Al cap d’una estona, san tornem’hi cap a l’Ajuntament per buscar un paper i anar directes al banc abans que tanquessin per obrir-me el compte corrent i poder cobrar el dia 15 enlloc del 21 com em van dir. Així que dintre de poc ja tornaré a tenir diners!!! Ieeeei!! :P

I a la segona vegada d’anar a l’Ajuntament, resulta que hi era l’alcalde i el vaig haver d’anar a saludar. La Susana ja m’havia parlat d’ell, i de fet no li cau gaire bé. Resulta que és un xenòfob a qui no li agraden els estrangers i quan n’hi ha algun (com ara la Susana o jo), parla només en dialecte de Nagoya tancat, i no fa res perquè l’entenguis. Així que quan jo no entenia res, em limitava a somriure com una tonta. (Així que si en algun moment li he de fer d’intèrpret per alguna cosa, ja veurem què m’invento per dir xD)

Finalment, després del que em va semblar una eternitat, vam arribar finalment a casa meva. I la veritat és que m’agrada! (^__^) No és gaire gran, té una cuina i dues habitacions (una amb moqueta i una de tatami), el bany, l’wc i un balcó. I sí que tinc aire acondicionat!! A la cuina i a les habitacions tenia tot de caixes que m’havia deixat la Susana, però no hi havia ni la taula ni les cadires ni uns calaixos que m’havia deixat. Quan ella els va preguntar que a on eren, es van mirar el meu jefe amb el Sr. Kondo del pal: “què n’has fet?”, “els he tirat”, “per què?”, “no ho sé”... I vam acabar anant a la deixalleria a on els havien portat a veure si encara estaven! Així que encara no portava ni tres hores a la Vila i ja estava infringint la llei! xD De tot, només vam poder recuperar els calaixos, que encara estaven bé.

Així que ja sent una delinqüent, ja ens van deixar tranquil·les a la Susana i a mi. La vaig acompanyar a Nagoya, vam sopar juntes i vaig tornar a la Vila. En arribar a l’estació, com que encara no sabia el camí de tornada havia d’agafar un taxi, però no n’hi havia cap, així que havia de trucar perquè en vingués algun. El problema és que no trobava cap cabina de telèfon. Li vaig haver de preguntar al senyor de l’estació i em va dir que n’hi havia una a l’altra banda de l’estació. Al final la vaig trobar, però sent només les 9 de la nit ja no hi havia ningú i gairebé no hi havia llum al carrer, així que feia una mica de por...

El taxi no va trigar ni 5 minuts en arribar i el taxista no parava de fer-me preguntes, que si d’on era, que si vivia al mateix lloc que una profe d’anglès (al meu edifici hi viu l’altra JET del poble, una noia americana que encara no he conegut) i no sé què més, perquè entre que em parlava en dialecte i que jo només volia arribar a casa per dormir, no l’entenia gens.

Un cop a casa, sense internet i sense manera possible de comunicar-me amb el món exterior, me’n vaig anar a dormir.

I ara ve la gran anècdota del dia. Voleu saber per què per a mi Kiyosu és la Vila del Pingüí (a banda de perquè estic envoltada de camps d’arròs)? Doncs perquè resulta que a 10 minuts de casa meva viu ni més ni menys que l’Akira Toriyama!! Quan m’ho va dir la Susana, no m’ho podia creure!! En fi, que després de ser tota la vida l’Arare, ara sóc veïna del meu creador!! xDD

Em direu que de tots els llocs del Japó a on podia anar a parar, que hagi anat a parar al mateix poble a on viu en Toriyama no és casualitat? Tot i que com que no sé quina cara fa (i no crec que vagi vestit d’ocell pel carrer amb un llapis gegant), potser me’l creuo pel carrer sense saber-ho (potser ja me l’he creuat i tot :P).

Així que una de les meves missions durant la meva estada aquí, serà a veure si puc aconseguir un dibuix de l’Arare signat per aquest home! o(^_^)o

The Tokyo Orientation

Dilluns va sonar el despertador a les 7. Después d’una dutxa ràpida, em vaig posar el traje (sí, jo en traje, ja sé que fa així com riure...) i vaig baixar a esmorzar abans de què comencessin totes les xerrades del dia. L’esmorzar va ser una mica estrany, perquè era de buffet lliure, però al costat de les torrades i la mantega hi havia patates fregides *_*

En fi. A les 9 ens havíem de trobar amb la gent que també havia estat enviada a la nostra prefectura (que vindria a ser com una província japonesa). I resulta que a Aichi, que és a on jo estic, només hi anàvem 4! Érem la delegació més petita! Allà vaig conèixer la Pui Ki, d’Austràlia, i el Michael i l’Andrew, de UK.
Jo, evidentment, era l’única espanyola, i si no vaig escoltar mil vegades que com a espanyola era “very raaaare”, no ho vaig escoltar cap! La gent em mirava com si fos un animal en perill d’extinció! xD

Les xerrades i els seminaris, la veritat és que no van ser molt útils... De l’únic que em van servir va ser per posar-me nerviosa pensant que jo no sé parlar keigo (el registre honorífic japonès, i el que s’acostuma a fer servir quan t’adreces als teus superiors), mentre que tothom tenia un nivelazo que lo flipas.

Dilluns, a banda d’assistir a tots els seminaris, per la nit vaig anar amb el Dan a Ikebukuro (l’últim barri de Tokyo que vaig veure abans de tornar l’any passat) i allà vam anar a prendre unes cerveses amb en Little Trash, un altre americà que va estudiar amb mi l’any passat i que ara està buscant feina per aquí.

Dimarts per la tarda, a banda de la trobada amb la gent de la meva prefectura per parlar de a quina hora ens havíem de trobar al dia següent, vaig passar d’anar a les xerrades. Tot i que qui es pot resistir a xerrades com ara “Conduir al Japó”, quan no es té carnet de conduir, o “Ser un JET asiàtic”, quan jo son una “very raaare” espanyola... En fin...

Així que, me’n vaig anar a veure si podia entrar a la Cocoon Tower. Si heu llegit l’altra post, ja deveu haver vist aparèixer aquest nom un parell de vegades... Resulta que aquest gratacels estava en construcció quan jo vaig arribar el 2007 i ja des del principi em va encantar! I en tornar ja estava acabat, però no s’inaugurava fins a l’octubre, així que em vaig quedar amb les ganes de veure-la per dins. Però bueno, que pel que vaig poder veure aquesta vegada, tampoc m’havia perdut gran cosa! xD Com que a dins hi ha una escola de moda i les oficines d’una empresa (ara no recordo quina), doncs no s’hi pot accedir. Llàstima!

I al vespre vaig trobar-me amb la Sandra a Shibuya!! I una vegada més em va fascinar el pas de vianants de Hachikô! Em continua semblant increíble la quantitat de gent que s’arriba a reunir entre que el semàfor es posa vermell i es torna a posar verd de nou! Allà vam estar voltant pels carrers de Shibuya, tot i que ja no es reuneixen les ganguro com l’any passat, i vam fer-nos unes purikura, les primeres que m’he fet aquest any, i vam anar a la cafeteria Segafredo a fer un cafè. Després vam agafar un bus i vam anar a Harajuku a menjar unes crêpes i vam tornar a Shibuya caminant.

Va ser una tarda de fer coses típiques i tòpiques, però que va estar molt bé, sobretot perquè no veia a la Sandra des de l’octubre de l’any passat!

Dimarts era l’última nit que passava a l’hotel abans de marxar cap a Kiyosu. I tot i que estava rebentada, estava bastant (bé, molt) espantada per tot el que havia escoltat a l’orientació (que si el keigo, que si les presentacions davant de tothom, que si fer speeches, que si preparar activitats, que si traduir i interpretar), que el cervell m’anava a mil per hora i no em vaig poder adormir fins a les 2 passades. Així que quan em va sonar el despertador al matí següent a les 7 estava morta de son!

(Lo dicho, fotos en breve... espero!)

El vol i l’arribada

[Ja fa uns dies que estic instal·lada a la Vila del Pingüí (en propers posts, explicaré per què anomeno així al poble :P), però com que no tinc internet (i a saber quan me’l posaran...) i he d’escriure això al word i copiar-ho des del manga kissa (també conegut com a internet cafè), començaré des del principi.]

Finalment, el meu avió (operat per ANA) va sortir puntualment a les 20.40 del vespre de Frankfurt en direcció a Tokyo. Van ser una burrada d’hores, no sé si 11 o 12 o algo així, però en contra de tot pronòstic, vaig dormir tot el viatge! Això sí, feia un fred de pebrots i jo no em trobava gaire bé pel refredat... La veritat és que tenia por de què no em deixessin entrar al país per si es pensaven que tenia la grip A...

En arribar a Narita vaig poder agafar la meva maleta de la cinta sense problemes: no l’havien perdut! I en sortir ja hi havia un munt de gent del JET amb samarretes liles que anaven indicant el camí. Semblava el passatems aquell de “une los puntos”, així que mentre anava passant de persona amb samarreta lila a persona amb samarreta lila (amb elogis a les meves maletes eastpack, la rosa i la de leopardo, inclosos :P), vaig pujar a l’autobús que ens havia de portar fins a l’hotel Keio Plaza a Shinjuku, Tokyo.

Només pujar a l’autobús em vaig quedar adormida i no em vaig despertar fins que la noia de l’organització que anava al nostre autobús ens va dir pel micro que ja estàvem arribant.

I vaig obrir els ulls. I vaig veure la Cocoon Tower. I el Tochô, l’edifici del govern. I vaig tenir la sensació de no haver marxat mai d’allà, d’haver estat fora de Tokyo un cap de setmana i haver tornat finalment a casa. No sé, va ser molt estrany. La veritat és que aquesta vegada he sentit l’eufòria que no vaig sentir la primera vegada que vaig arribar al Japó, en què tot el que veia era com: “Ah, vaja, així que això és Tokyo”.

Així que en quant ens van haver donat les claus, vaig anar a la meva habitació a la planta 24 i vaig obrir les cortines, i tenia al davant el Tochô! (Tot i que l’habitació del Dan, el noi americà que havia estudiat amb mi l’any passat i que també ha aconseguit la beca JET, estava a la planta 21 i tenia vistes de la Cocoon Tower... Molt millors!). I acte seguit, vaig sortir al carrer i me’n vaig anar a Kabukichô, el meu racó preferit de tot Japó!

Em vaig emocionar molt pel fet que encara recordava com arribar als llocs, ja que tenint en compte la meva (falta) d’orientació és una cosa digna de mencionar. Vaig anar a veure si encara estava el cartell que tant li agradava al So-ky que anunciava un club d’streaptease amb descompte per estudiants, i encara estava allà! El que no estava era la botiga de Häagen Dasz que estava al costat d’unes recreatives, ara hi ha una botiga de tako-yaki. Iiii, ja sé, és freak, però els primers 100 iens que vaig gastar aquesta vegada van ser destinats a una partida als Taikos xD Va ser diver :P

En sortir de les recreatives es va posar a ploure, així que vaig anar al restaurant de sushi que més m’agrada de la zona, i em vaig menjar un negi-toro maguro don (un bol d’arròs amb tonyina) que de segur que estava deliciós però que no vaig poder assaborir perquè del refredat no notava el sabor de les coses! (>_<) De totes maneres em va saber a glòria :P

Y con eso y un bizcocho, me’n vaig tornar a l’hotel i em vaig adormir de seguida, que de tantes hores de viatge i tantes emocions ja em tocava!

(Les fotos corresponents a aquest post ja les posare quan estigui a casa, que estic en un internet cafe i aquest pc fa coses rares...)

Per obrir boca...

No tinc molt de temps per escriure tot el que he fet aquests dies, però com que una cosa sí que he fet, i ha estat banyar-me a la piscina (tot i que està a la planta 7, no a la 47 ¬¬), aquí teniu unes fotos meves a la piscina :P

L'edifici que es veu al meu darrere entre dos edificis, és part de l'edifici del govern de Tokyo (^__^)V



Y toma primer plano ahi! Blanca como la nieve xDD

I res, me'n vaig corrents, que he quedat amb la San a Shibuya d'aquí a mitja hora, i no sé si sabré trobar la sortida correcta de l'estació! Crêpes de Harajuku, espereu-me que vaig!! :9

PS: A la meva planta, he vist que algú amb molt esperit patriòtic tenia això penjata a la seva porta. Hagués hagut de portar jo una senyera?!?

De camí!

(El següent post ha estat escrit a l’aeroport de Frankfurt, però enviat des de l’hotel, perquè a Frankfurt no hi ha línia wifi gratuïta >_<) Bé, després d’un mes i mig de preparacions, de comiats i d’aconseguir bitllets i visats a última hora, aquí estic, a Frankfurt, esperant a què surti el vol d’ANA NH210 amb destinació a Narita, Tokyo. Però tot i que falten menys de dues hores per a embarcar, la veritat és que encara no sóc conscient de què d’aquí a unes (llaaaargues) hores tornaré a estar al Japó. No sé per què, però tot em sembla un somni de què despertaré en qualsevol moment. De fet, quan m’he acomiadat de la gent no tenia la sensació de què hi ha persones a qui no tornaré a veure fins d’aquí a un any. Ni tan sols he tingut els típics somnis en què busques una andana de tren i no la trobes, o en què arribes tard i perds el vol... Res. I és estrany, perquè jo tinc somnis d’aquests fins i tot per agafar un vol per anar a A Coruña o a Madrid. Així que imagino que el meu subconscient no les té totes de què arribaré de nou a Freakland. I potser també perquè no acabava de creure que tot anava de debó, no he pogut començar el blog fins ara. I mira que he tingut temps per fer-ho, perquè les dues últimes setmanes a la feina han sigut bastant avorrides (per no dir del tot improductives). Però no sabia per on començar. Hagués pogut començar explicant que me’n tornava a anar. Però això ja ho sabia tothom, així que no tenia cap gràcia. També hagués pogut parlar sobre el que aniré a fer a Kiyosu (a la prefectura d’Aichi, mapa en quant tingui una connexió a internet). Però a banda de saber que faré una mica de chica para todo, tampoc em queda molt clar què és el que s’espera de mi (bé, almenys espero que no esperin que parli keigo xD). D’a on viuré? D’això sí que n’hagués pogut parlar, però fa dues setmanes em van dir que al final aniria a viure a un lloc diferent del que m’havien dit en un principi, així que hagués quedat lleig que posés fotos i parlés d’un pis, i que dos posts després hagués de dir: “Us en recordeu del pis de què us havia parlat fa uns dies? Doncs oblideu-lo, perquè ja no hi viuré, allà”. Però bàsicament, no havia començat a escriure el blog per vagància :P Com que no sóc encara del tot conscient de tot plegat, i tampoc no he tingut molt de temps per poder donar-li moltes voltes al tema (un mes i mig, comparat amb els nou mesos de l’anterior vegada, no és res), no tinc molt clares quines són les expectatives que em faig d’aquesta nova experiència. Un amic em va dir que inevitablement li venia al cap allò de què “les segones parts mai van ser bones”. I tot i que com deia no m’he creat moltes expectatives al respecte, el que sí que tinc molt clar és que no es tracta de cap segona part de res. Bé, és cert que torno al Japó. Però aquí és a on acaba tota la semblança amb el que vaig viure l’altra vegada. Aquesta vegada no marxo a Tokyo, un monstre de 12 milions d’habitants, sinó que marxo a Kiyosu, un poblet de 55.000 habitants. Tampoc hi vaig a estudiar, sinó que hi vaig a treballar, amb tot el que això comporta. Ara ja no es tracta de tenir o no ganes de fer la redacció que t’ha dit la profe que facis, sinó que tindré un cap davant de qui hauré de respondre si alguna vegada la lio (que, evidentment, en seran moooltes). A més, l’ambient que em vaig trobar mentre estudiava a Jôchi no serà en absolut el que em trobaré a la feina: a l’oficina, pel que m’han dit, tots són japonesos i no parlen ni anglès ni castellà. Així que aprendré japonès sí o sí (vés quin remei!). I, sobretot, aquesta vegada hi vaig sola. I tot i que marxar sola espanta una mica, alhora en tinc moltes ganes. Sobretot després de com va acabar l’experiència l’altra vegada. Que si arribo a casa i no hi ha ningú que em parli, que sigui perquè NO HI HA NINGÚ amb qui parlar, no pas perquè ningú vulgui parlar amb tu. Així que res, ara m’esperen dos dies a un hotel de 5 estrelles mega-pijo al centre de Shinjuku, a on estaré fent unes jornades d’orientació, i el dia 5 (dia de la Festa Major de Vilanova) arribaré al meu poblet ^_^V (Si esteu llegint això voldrà dir que, malgrat el meu refredat i la meva veu de camionero [o “veu sexy” com diria la Phoebe de Friends] els japonesos han decidit que no estic contagiada de Grip A i m’han deixat entrar al país. Encara que amb la congestió que tinc, i els canvis de pressió a l’avió, puc passar unes 12 hores de vol divertides divertides... >_<)