Festes de benviguda

Buff, fa tants dies que no escric res, que ja no sé ni per on començar!! Ho aniré fent per parts, perquè no és que hagi fet molt, però sinó acabarà sortint un dels meus quilomètrics posts i no s’ho llegirà ningú! xD

Bé, per començar, ens hem de remuntar a l’últim post que vaig escriure de pressa i corrents dient que els meus companys d’oficina m’havien muntat una festa de benvinguda, 歓迎会, el 20 d’agost. Jo no tenia molt clar com seria. De fet, com vaig escriure, em pensava que seria alguna cosa formal, amb tot de gent que no havia vist en ma vida i a on m’arrossegarien d’un lloc a l’altre com si fos un mico de fira (que bàsicament, és el que sóc la majoria de vegades...).

Però em vaig equivocar. De fet, només vam ser els meus companys d’oficina (menys una companya que tenia el fill malalt, i el company que no m’ha dirigit la paraula des que vaig arribar) i tres persones més que no treballen a la meva mateixa oficina, però que són del meu mateix departament dins de l’ajuntament, a saber, el Departament d’Educació Continuada, 生涯学習課, del qual ja en parlaré en un altre moment.

Vam arribar a la izakaya (que vindria a ser com un bar de tapes japonès) una mica abans de les 6, perquè tot i que la festa en principi començava a les 6, els japos arriben sempre 15 o 10 minuts abans perquè el que s’ha planejat comenci exactament a aquella hora. I així va ser. A les 6 en punt el noi més jove del grup, que jo vaig deduir que actuava com a “mestre de cerimònies”, es va aixecar i va dir en Keigo (el registre honorífic, of course) que fent el kanpai （乾杯）d’inici em donaven la benvinguda i es donava per començat oficialment el sopar.

Us explicaré una mica com funcionen totes aquestes formalitats perquè us feu una idea de l’ambient, tot i que jo tampoc es que ho tingui molt clar... Així que ho explicaré a partir del que vaig poder veure, tot i que potser no és igual en totes les ocasions.

Com ja deveu saber, la societat japonesa és una societat molt ritual i a on tenen cerimònies per a tot. Fins i tot per un sopar de companys d’empresa, que en principi és bastant informal tot i que formi part de la feina, s’ha de seguir un ritual.

Per començar, ningú no beu res abans que qui fa com de “mestre de cerimònies” doni el sopar per començat, i es faci el kanpai, o brindis, que marca l’inici del sopar. Tothom diu alhora “Kanpai”, es brinda, es beu, i aleshores comencen a portar el menjar.

Després del kanpai, en aquest cas el meu jefe em va presentar (tot i que ja em coneixien tots, però és part del protocol) i aleshores jo també vaig haver de parlar de tothom, fer una “self-introduction” o jiko-shoukai 自己紹介, que sembla que aquí adoren, tot i que jo odio.

Una vegada acabades les formalitats, la gent menja i beu. I menja i beu molt i molt! Una altra característica de les festes japoneses és que la gent no se serveix la seva pròpia beguda, sinó que te l’ha de servir algú altre. De manera que has d’estar atent de qui del teu voltant té el got mig buit per omplir-li abans que se l’acabi. I si te l’omplen te l’has d’acabar, de manera que us podeu imaginar com la gent acaba completament borratxa. Al Japó, de fet, no esta mal vist beure i emborratxar-se en aquest tipus de reunions. Al contrari: si algú diu que no beu alcohol el miren com si fos un bitxo raro i no fos digne de confiança.

Però tot i que els agrada molt beure i que ho fan molt sovint, la veritat és que no saben beure i no tenen gaire tolerància a l’alcohol que diguem... (“Yo no tolero el alcohol, buah!”, Testimonio de Liza Minelli, Hora Chanante). Una biòloga em va dir una vegada que era a causa de què als japonesos els faltava un enzim que ajuda a processar l’alcohol... Jo no sé si això de debó és científic o no, però jo sempre ho he conegut com a “el gen japones” :P I científic o no, la veritat és que fins i tot jo tinc més aguante que ells, i ja és molt dir...

A causa d’aquesta manera que tenen de servir-se les begudes, s’obliguen a beure molt i a més molt ràpid! De manera que en menys d’una hora ja els tens a tots completament vermells i completament borratxos.

Als japonesos també tenen com una mena d’obsessió amb el menjar: cada regió té el seu menjar típic, i quan parlen d’un lloc, el primer que et diuen és quin és aquest menjar típic. Durant el sopar vaig tastar una de les especialitats de l’àrea de Nagoya, les tebasaki 手羽先、que no són més que aletes de pollastre fregides, que porten pebre, sèsam i no sé exactament què més, però que estaven boníssimes!! A banda de les tebasaki van portar com deu plats diferents! Una passada, de debó!

I enmig dels efluvis de la cervesa i de tal pantagruélico festín, tothom parla amb tothom, els jefes parlen amb els subordinats de tu a tu, i és un dels moments en què tothom es relaxa, diu el que pensa i riu. I, en principi, el que es diu en aquest tipus de festes queda dins la festa, i no es té en compte un cop es torna al lloc de treball.

Finalment, un cop ja està tothom completament borratxo i ja no queda menjar a la taula, el mestre de cerimònies diu que la reunió es dóna per acabada, tothom pica de mans una vegada (cosa que té un nom, però que no recordo quin és) i aleshores ja tothom torna a casa seva.

La festa aquesta va començar a les 6 de la tarda (sísí, l’hora del berenar, però ja era negra nit quan vam arribar a l’izakaya), de manera que a les 9 ja estvem fora, tot i que després del sopar i de què ja feia hore que era de nit semblava ja que fos mitjanit...

La veritat és que va estar força bé, i no va ser pas com jo me la imaginava. Tinc sort que l’ambient a la meva oficina no és molt estirat, al contrari, a tothom se’l veu molt relaxat i són força amigables. El que passa és que la barrera de l’idioma i la manca per part meva de coneixement de com funcionen les relacions socials dins de la feina encara fan que no em pugui relacionar del tot bé amb ells. Però bueno, tinc la sensació de què fan tot el que poden perquè jo no em senti malament. I m’imagino que el fet que el jefe sigui una bellíssima persona i molt campechano també ajuda a que l’ambient sigui tan bo.

I sí que és veritat que no em parlen gaire i que no són l’alegria de la huerta, però tampoc és que es parlin molt entre ells, la veritat...