Festa de benvinguda, segona part...

... o com ser coneguda per tothom sense tu conèixer ningú

Doncs sí, senyors, a banda de la festa de benvinguda que em van preparar els meus companys d’oficina, dissabte 22 en vaig tenir una altra. Perquè sembla que jo aquí sóc la nova celebritat del poble i tothom es vol fer una foto amb mi. Fins i tot quan baixo a comprar al súper amb les pintes sempre hi ha algú que em crida pel meu nom i em parla, però que jo no sé qui és. Segur que me l’han presentat en algun lloc, però no puc recordar tantes cares i tants noms de cop!

La festa que em van fer el dia 22 va ser una mica diferent que la que vaig tenir amb els companys d’oficina. Aquesta vegada l’organitzaven els membres de l’Associació Internacional de Kiyosu, perquè em volien conèixer. Així que dissabte a les 11.30, al mateix Centre Cívic on treballo, em vaig reunir amb les 20 i escaig persones que formen part de l’associació.

L’associació està formada bàsicament per iaiets i iaietes, i alguna mestressa de casa en sus cuarenta, que sembla que no tenen molta cosa a fer a casa seva i es dediquen a organitzar festes i actes amb els guiris que viuen al poble. La veritat és que organitzen forçaa coses: jornades gastronòmiques, cursets de cuina, un cop l’any munten una festa internacional a on, a banda de menjar (of course!) també es fan demostracions de la cultura dels diferents països... I clar, jo com a Coordinadora de Relacions Internacionals (que maco quedarà al meu CV, tot i que la meva feina no és tan glamourosa xD), doncs sóc com la seva joia de la corona i em volen a tots els seus actes (léase, monete de feria).

El que vaig fer a la festa va ser bàsicament veure un vídeo de la Festa Internacional que van fer aquest any, fer una jiko-shokai 自己紹介、i foto commemorativa. La veritat és que el moment de la foto va ser una mica raro, perquè van posar una cadira al davant de tot a on em van fer seure, al costat em van posar dues cadires mes a on van seure les dues persones mes grans de l’Associació, i la resta de la gent al darrere meu. Em vaig sentir com si fos la Reina a la foto de Nadal... Molt raro, la veritat, jo no estic acostumada a ser el centre d’atenció d’aquesta manera...

Després de la foto vam dinar tots plegats, i mentre dinàvem tothom es va anar presentant. Evidentment, només recordo el nom del president y la vicepresidenta, i perquè tinc les seves targetes, que sinó... Com puc enrecordar-me del nom (i la cara!) de mes de 20 persones que se’m presenten de cop? Aleshores és quan em trobo gent al súper que em parla i no sé de què em coneixen xD

Quan vam acabar de dinar, em van estar fent preguntes: “què t’agrada del Japó?”, “per què et vas posar a estudiar japonès?”, “t’agrada el menjar japonès?”, “t’agrada el natto?”. Un fins i tot em va preguntar per Andorra i em va preguntar si formava part de la UE (cosa que no sé >_<) i si no s’havia unit encara a Espanya. Em va sorprendre bastant que conegués l’existència d’Andorra, la veritat... També em van preguntar: “parles algun idioma més a banda de castellà, anglès i japonès” i el meu jefe va contestar per mi: “Català!”. I ja em veieu a mi explicant què és el català, que no és un dialecte sinó un idioma diferent del castellà i tota la pesca... Si tal com em va dir el Luis, hauré de parlar amb el Carod, perquè m’estic convertint en l’ambaixadora de Catalunya al Japó! Potser em dóna una feina i tot quan se m’acabi el contracte aquí... Algú em pot dir com el puc trobar? :P