The Tokyo Orientation

Dilluns va sonar el despertador a les 7. Después d’una dutxa ràpida, em vaig posar el traje (sí, jo en traje, ja sé que fa així com riure...) i vaig baixar a esmorzar abans de què comencessin totes les xerrades del dia. L’esmorzar va ser una mica estrany, perquè era de buffet lliure, però al costat de les torrades i la mantega hi havia patates fregides *_*

En fi. A les 9 ens havíem de trobar amb la gent que també havia estat enviada a la nostra prefectura (que vindria a ser com una província japonesa). I resulta que a Aichi, que és a on jo estic, només hi anàvem 4! Érem la delegació més petita! Allà vaig conèixer la Pui Ki, d’Austràlia, i el Michael i l’Andrew, de UK.
Jo, evidentment, era l’única espanyola, i si no vaig escoltar mil vegades que com a espanyola era “very raaaare”, no ho vaig escoltar cap! La gent em mirava com si fos un animal en perill d’extinció! xD

Les xerrades i els seminaris, la veritat és que no van ser molt útils... De l’únic que em van servir va ser per posar-me nerviosa pensant que jo no sé parlar keigo (el registre honorífic japonès, i el que s’acostuma a fer servir quan t’adreces als teus superiors), mentre que tothom tenia un nivelazo que lo flipas.

Dilluns, a banda d’assistir a tots els seminaris, per la nit vaig anar amb el Dan a Ikebukuro (l’últim barri de Tokyo que vaig veure abans de tornar l’any passat) i allà vam anar a prendre unes cerveses amb en Little Trash, un altre americà que va estudiar amb mi l’any passat i que ara està buscant feina per aquí.

Dimarts per la tarda, a banda de la trobada amb la gent de la meva prefectura per parlar de a quina hora ens havíem de trobar al dia següent, vaig passar d’anar a les xerrades. Tot i que qui es pot resistir a xerrades com ara “Conduir al Japó”, quan no es té carnet de conduir, o “Ser un JET asiàtic”, quan jo son una “very raaare” espanyola... En fin...

Així que, me’n vaig anar a veure si podia entrar a la Cocoon Tower. Si heu llegit l’altra post, ja deveu haver vist aparèixer aquest nom un parell de vegades... Resulta que aquest gratacels estava en construcció quan jo vaig arribar el 2007 i ja des del principi em va encantar! I en tornar ja estava acabat, però no s’inaugurava fins a l’octubre, així que em vaig quedar amb les ganes de veure-la per dins. Però bueno, que pel que vaig poder veure aquesta vegada, tampoc m’havia perdut gran cosa! xD Com que a dins hi ha una escola de moda i les oficines d’una empresa (ara no recordo quina), doncs no s’hi pot accedir. Llàstima!

I al vespre vaig trobar-me amb la Sandra a Shibuya!! I una vegada més em va fascinar el pas de vianants de Hachikô! Em continua semblant increíble la quantitat de gent que s’arriba a reunir entre que el semàfor es posa vermell i es torna a posar verd de nou! Allà vam estar voltant pels carrers de Shibuya, tot i que ja no es reuneixen les ganguro com l’any passat, i vam fer-nos unes purikura, les primeres que m’he fet aquest any, i vam anar a la cafeteria Segafredo a fer un cafè. Després vam agafar un bus i vam anar a Harajuku a menjar unes crêpes i vam tornar a Shibuya caminant.

Va ser una tarda de fer coses típiques i tòpiques, però que va estar molt bé, sobretot perquè no veia a la Sandra des de l’octubre de l’any passat!

Dimarts era l’última nit que passava a l’hotel abans de marxar cap a Kiyosu. I tot i que estava rebentada, estava bastant (bé, molt) espantada per tot el que havia escoltat a l’orientació (que si el keigo, que si les presentacions davant de tothom, que si fer speeches, que si preparar activitats, que si traduir i interpretar), que el cervell m’anava a mil per hora i no em vaig poder adormir fins a les 2 passades. Així que quan em va sonar el despertador al matí següent a les 7 estava morta de son!

(Lo dicho, fotos en breve... espero!)