La Nemui arriba a la Vila del Pingüí!

Morta de por, i havent dormit poquíssim, vaig baixar a esmorzar i em vaig trobar amb els altres per anar a agafar el Shinkansen direcció a Nagoya. El viatge no ens va portar més d’una hora i mitja, però el Michael i la Pui Ki es van posar a escriure la seva auto-introducció a l’ordinador, i encara em van posar més nerviosa!

I en arribar a l’estació de Nagoya, m’estaven esperant la Susana, que és la noia a qui substituiré, el meu jefe el Sr. Ôhashi, la meva supervisora, la Sta. Tanaka i un company de l’oficina, el Sr. Kondo. I la veritat és que en veure lo campechanos que anaven tots, que ningú portava corbata, que estaven tots tant somrients i que no esperaven res de formalitats, em vaig quedar molt tranquil·la.

Vam anar a dinar uns fideus típics de Nagoya (no recordo el nom, crec que era algo així com Kichômen) amb tempura, però de la calor i els nervis, jo gairebé no tenia gana. I després d’això vam venir en cotxe cap a Kiyosu.

Primer em van dur a l’ajuntament per fer els tràmits pel carnet d’estranger, i allà em van presentar a mil persones, de les quals, evidentment, no recordo el nom. Després vam anar a l’oficina, que és molt petita amb 13 o 14 persones, i que més que oficina és un despatx al centre cultural de la ciutat, que és a on estic treballant de fet. I una altra vegada em van presentar a mil persones que se’n recorden del meu nom segur, però que jo no sabria reconèixer si me les creués pel carrer. Al cap d’una estona, san tornem’hi cap a l’Ajuntament per buscar un paper i anar directes al banc abans que tanquessin per obrir-me el compte corrent i poder cobrar el dia 15 enlloc del 21 com em van dir. Així que dintre de poc ja tornaré a tenir diners!!! Ieeeei!! :P

I a la segona vegada d’anar a l’Ajuntament, resulta que hi era l’alcalde i el vaig haver d’anar a saludar. La Susana ja m’havia parlat d’ell, i de fet no li cau gaire bé. Resulta que és un xenòfob a qui no li agraden els estrangers i quan n’hi ha algun (com ara la Susana o jo), parla només en dialecte de Nagoya tancat, i no fa res perquè l’entenguis. Així que quan jo no entenia res, em limitava a somriure com una tonta. (Així que si en algun moment li he de fer d’intèrpret per alguna cosa, ja veurem què m’invento per dir xD)

Finalment, després del que em va semblar una eternitat, vam arribar finalment a casa meva. I la veritat és que m’agrada! (^__^) No és gaire gran, té una cuina i dues habitacions (una amb moqueta i una de tatami), el bany, l’wc i un balcó. I sí que tinc aire acondicionat!! A la cuina i a les habitacions tenia tot de caixes que m’havia deixat la Susana, però no hi havia ni la taula ni les cadires ni uns calaixos que m’havia deixat. Quan ella els va preguntar que a on eren, es van mirar el meu jefe amb el Sr. Kondo del pal: “què n’has fet?”, “els he tirat”, “per què?”, “no ho sé”... I vam acabar anant a la deixalleria a on els havien portat a veure si encara estaven! Així que encara no portava ni tres hores a la Vila i ja estava infringint la llei! xD De tot, només vam poder recuperar els calaixos, que encara estaven bé.

Així que ja sent una delinqüent, ja ens van deixar tranquil·les a la Susana i a mi. La vaig acompanyar a Nagoya, vam sopar juntes i vaig tornar a la Vila. En arribar a l’estació, com que encara no sabia el camí de tornada havia d’agafar un taxi, però no n’hi havia cap, així que havia de trucar perquè en vingués algun. El problema és que no trobava cap cabina de telèfon. Li vaig haver de preguntar al senyor de l’estació i em va dir que n’hi havia una a l’altra banda de l’estació. Al final la vaig trobar, però sent només les 9 de la nit ja no hi havia ningú i gairebé no hi havia llum al carrer, així que feia una mica de por...

El taxi no va trigar ni 5 minuts en arribar i el taxista no parava de fer-me preguntes, que si d’on era, que si vivia al mateix lloc que una profe d’anglès (al meu edifici hi viu l’altra JET del poble, una noia americana que encara no he conegut) i no sé què més, perquè entre que em parlava en dialecte i que jo només volia arribar a casa per dormir, no l’entenia gens.

Un cop a casa, sense internet i sense manera possible de comunicar-me amb el món exterior, me’n vaig anar a dormir.

I ara ve la gran anècdota del dia. Voleu saber per què per a mi Kiyosu és la Vila del Pingüí (a banda de perquè estic envoltada de camps d’arròs)? Doncs perquè resulta que a 10 minuts de casa meva viu ni més ni menys que l’Akira Toriyama!! Quan m’ho va dir la Susana, no m’ho podia creure!! En fi, que després de ser tota la vida l’Arare, ara sóc veïna del meu creador!! xDD

Em direu que de tots els llocs del Japó a on podia anar a parar, que hagi anat a parar al mateix poble a on viu en Toriyama no és casualitat? Tot i que com que no sé quina cara fa (i no crec que vagi vestit d’ocell pel carrer amb un llapis gegant), potser me’l creuo pel carrer sense saber-ho (potser ja me l’he creuat i tot :P).

Així que una de les meves missions durant la meva estada aquí, serà a veure si puc aconseguir un dibuix de l’Arare signat per aquest home! o(^_^)o