De camí!

(El següent post ha estat escrit a l’aeroport de Frankfurt, però enviat des de l’hotel, perquè a Frankfurt no hi ha línia wifi gratuïta >_<) Bé, després d’un mes i mig de preparacions, de comiats i d’aconseguir bitllets i visats a última hora, aquí estic, a Frankfurt, esperant a què surti el vol d’ANA NH210 amb destinació a Narita, Tokyo. Però tot i que falten menys de dues hores per a embarcar, la veritat és que encara no sóc conscient de què d’aquí a unes (llaaaargues) hores tornaré a estar al Japó. No sé per què, però tot em sembla un somni de què despertaré en qualsevol moment. De fet, quan m’he acomiadat de la gent no tenia la sensació de què hi ha persones a qui no tornaré a veure fins d’aquí a un any. Ni tan sols he tingut els típics somnis en què busques una andana de tren i no la trobes, o en què arribes tard i perds el vol... Res. I és estrany, perquè jo tinc somnis d’aquests fins i tot per agafar un vol per anar a A Coruña o a Madrid. Així que imagino que el meu subconscient no les té totes de què arribaré de nou a Freakland. I potser també perquè no acabava de creure que tot anava de debó, no he pogut començar el blog fins ara. I mira que he tingut temps per fer-ho, perquè les dues últimes setmanes a la feina han sigut bastant avorrides (per no dir del tot improductives). Però no sabia per on començar. Hagués pogut començar explicant que me’n tornava a anar. Però això ja ho sabia tothom, així que no tenia cap gràcia. També hagués pogut parlar sobre el que aniré a fer a Kiyosu (a la prefectura d’Aichi, mapa en quant tingui una connexió a internet). Però a banda de saber que faré una mica de chica para todo, tampoc em queda molt clar què és el que s’espera de mi (bé, almenys espero que no esperin que parli keigo xD). D’a on viuré? D’això sí que n’hagués pogut parlar, però fa dues setmanes em van dir que al final aniria a viure a un lloc diferent del que m’havien dit en un principi, així que hagués quedat lleig que posés fotos i parlés d’un pis, i que dos posts després hagués de dir: “Us en recordeu del pis de què us havia parlat fa uns dies? Doncs oblideu-lo, perquè ja no hi viuré, allà”. Però bàsicament, no havia començat a escriure el blog per vagància :P Com que no sóc encara del tot conscient de tot plegat, i tampoc no he tingut molt de temps per poder donar-li moltes voltes al tema (un mes i mig, comparat amb els nou mesos de l’anterior vegada, no és res), no tinc molt clares quines són les expectatives que em faig d’aquesta nova experiència. Un amic em va dir que inevitablement li venia al cap allò de què “les segones parts mai van ser bones”. I tot i que com deia no m’he creat moltes expectatives al respecte, el que sí que tinc molt clar és que no es tracta de cap segona part de res. Bé, és cert que torno al Japó. Però aquí és a on acaba tota la semblança amb el que vaig viure l’altra vegada. Aquesta vegada no marxo a Tokyo, un monstre de 12 milions d’habitants, sinó que marxo a Kiyosu, un poblet de 55.000 habitants. Tampoc hi vaig a estudiar, sinó que hi vaig a treballar, amb tot el que això comporta. Ara ja no es tracta de tenir o no ganes de fer la redacció que t’ha dit la profe que facis, sinó que tindré un cap davant de qui hauré de respondre si alguna vegada la lio (que, evidentment, en seran moooltes). A més, l’ambient que em vaig trobar mentre estudiava a Jôchi no serà en absolut el que em trobaré a la feina: a l’oficina, pel que m’han dit, tots són japonesos i no parlen ni anglès ni castellà. Així que aprendré japonès sí o sí (vés quin remei!). I, sobretot, aquesta vegada hi vaig sola. I tot i que marxar sola espanta una mica, alhora en tinc moltes ganes. Sobretot després de com va acabar l’experiència l’altra vegada. Que si arribo a casa i no hi ha ningú que em parli, que sigui perquè NO HI HA NINGÚ amb qui parlar, no pas perquè ningú vulgui parlar amb tu. Així que res, ara m’esperen dos dies a un hotel de 5 estrelles mega-pijo al centre de Shinjuku, a on estaré fent unes jornades d’orientació, i el dia 5 (dia de la Festa Major de Vilanova) arribaré al meu poblet ^_^V (Si esteu llegint això voldrà dir que, malgrat el meu refredat i la meva veu de camionero [o “veu sexy” com diria la Phoebe de Friends] els japonesos han decidit que no estic contagiada de Grip A i m’han deixat entrar al país. Encara que amb la congestió que tinc, i els canvis de pressió a l’avió, puc passar unes 12 hores de vol divertides divertides... >_<)