En què la Nemui va en bici, i no es mata!

La primera nit que vaig passar sola a la Vila del Pingüí (la de dimecres a dijous) no va estar pas malament. No va fer pas molta calor i no vaig ni haver d’encendre l’aire acondicionat! Comparat amb l’any passat, això és increíble! I com que ja venia ensenyada de l’any passat, tenia la màscara que et donen per poder dormir als avions al costat del futon per posar-me-la en quant es fes de dia (que aquí acostuma a ser cap a les 4 del matí ¬¬’)

Així que res, em vaig llevar, vaig esmorzar i me’n vaig anar cap a la feina. Era l’últim matí que passaria amb la Susana perquè ella ja marxava al dia següent, i va estar dedicat a anar a les dues escoles a on seré assistent del profe d’anglès dels nens petits. N’hi ha una en què la Susana m’ha dit que tots els profes són molt macos (van sortir tots a acomiadar-la). A l’altra, pel que sembla no hauré de fer gran cosa i només hi ha un parell de persones que valen la pena, i que van ser les úniques que van sortir per dir-li adéu a la Susana.

El que hauré de fer allà no em queda molt clar... Ajudar al profe d’anglès, menjar el dinar cada dia amb els nens d’una classe diferent, i de tant en tant fer una xerrada sobre “internacionalització”. Léase: parlar als nens sobre coses d’Espanya i d’altres països. En japonès, clar! Mare meva, com m’ho faré! (>_<) Les classes no comencen fins el dia 1 de setembre, així que ara no he de fer res, de moment. Però el dia 1 hi ha la festa d’inauguració del nou trimestre, i m’han demanat que vagi a les dues escoles per presentar-me davant dels nens. I totes dues escoles fan la inauguració a la mateixa hora, així que en una hauré d’estar a les 8.20 i, en quant acabi de presentar-me aquí, sortir corrents per anar a fer el mateix discurset a l’altra escola. Davant de TOTS els alumnes de l’escola primària, que va dels 6 als 12 anys. Di que sí! Com que la Susana va marxar al migdia, per la tarda la meva supervisora, la sta. Tanaka (Tanaka a seques a partir d’ara), em va portar perquè em pogués fer el mòbil. Però, oh sorpresa!, no vaig poder. Aquesta vegada ho tenia tot: el meu passaport, el paper conforme que estic en espera de què m’enviïn l’alien card, la cartilla del banc japonès, el hanko (que és el segell personal que serveix com a firma aquí al Japó) i jo mateixa. Doncs em diuen que sense targeta de crèdit no em poden fer el contracte. Dic que d’acord, que em faig la targeta que ells ofereixen (aquí el tema de les targetes és una mica diferent, ja en parlaré un altre dia si un cas), però em diuen que sense l’alien card de veritat no me la poden fer. En fi, jo ja estava cabrejada però no volia posar-me a males estant la meva supervisora allà. Al final la Tanaka (que per cert, era el nom que jo utilitzava en totes les redaccions de japonès de primer xD) va decidir que hi aniríem dissabte i que es faria el contracte al seu nom i que quan tingués ja l’alien card aleshores ja canviaríem el nom. Se va a habé un follón!! xD I ara ve el highlight del dia (i que de ben segur més d’un pagaria per haver vist). Jo divendres havia d’anar a Nagoya a una altra orientació amb la gent nova de la meva prefectura. Però hi havia un lleuger problema: que no sabia el camí de l’estació i, segons el que em deia tothom, visc moooolt lluny de l’estació. Així que la Tanaka em va donar la bici de la Susana, que ara ja és meva i em va dir: “Vinga, que t’ensenyo com arribar fins a l’estació!”. Com si fos tan fàcil! Ja em veieu a mi, passant per voreres que no són voreres (als pobles aquest concepte no existeix), creuant-me amb altres bicis, amb nens, avis, cotxes, passant pel costat d’un riu (en el qual cauré en algun moment) i resant per no matar-me. I tot això, amb la diversió afegida d’haver de recordar el camí per poder-hi anar sola al dia següent. El millor de tot, és que vam anar i tornar sense matar-me! I res, quan vam tornar a l’oficina, jo vaig tornar a fer el camí per veure si me’n recordava. Però divendres, quan em vaig llevar estava diluviant! I clar, si tot just recordo el camí i tot just puc mantenir l’equilibri a la bici, com representa que he d’arribar a l’estació, vestida de bonito sense matar-me? Sort que em vaig llevar amb mooolt de temps d’antelació per si un cas i que va deixar de ploure de seguida. De totes maneres, vaig posar la roba de “bonito” en una bossa i vestida amb els texans me’n vaig anar cap a l’estació. I, evidentment, en sortir de casa vaig agafar el camí contrari!! xD Després de 10 minuts em vaig adonar de què el camí no em sonava gens, així que vaig fer mitja volta i vaig agafar el camí correcte. I us podeu imaginar que quan vaig arribar a l’estació tota jo era com un tomàquet i estava suant a raig! Com s’ho fan els japos per anar amb el traje i la corbata en bici i no suar? Ja m’agradaria saber-ho, perquè em sembla a mi que hauré d’agafar la bici moooltes vegades al llarg de la meva estada aquí...