Però tot i saber-ho, hi
ha moments en què m’agradaria tenir la porta màgica del Doraemon
per poder anar fins el menjador de casa meva i ser jo qui li pugui
entregar la mona al meu fillol.
Ja van dos anys en què no
li puc donar jo, i no sé quants passaran fins que la hi pugui donar
en persona...
Així que, a canvi, li ha
d’entregar la meva mare mentre jo m’ho miro a través del foradet
que atravessa espai i temps, altrament conegut com a Skype.
El meu fillol, el Hendrik,
té poc més d’un any i 8 mesos. No el veia ni per Skype des de
Nadal. I escoltar com ja parla, em sembla un miracle!
Es veu que ara el que més
li agrada són els cotxes, així que li vam comprar una mona de
xocolata que era un cotxe.
En arribar a casa de la
meva mare estava mig adormit i, segons la meva amiga, li feia mal la
panxeta. Però en veure el cotxe, de seguida se li va passar la son i
es va oblidar del mal de panxa: si li haguessis deixat, s’hagués
menjat la mona sencera!
Amb tota la cara bruta de xocolata, em va
recordar el meu germà amb la seva primera mona (^_^)
Quan ja se’m va acabar
de caure la baba va ser quan es va posar a ballar. Sembla ser que és
escoltar la cançó aquesta del “Ai si eu ti pego” (o com
s’escrigui) i començar a donar voltes, aixecar els braços i
remenar el cul. En això s’assembla a la padrina (diu plena
d’orgull la padrina).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada