La realitat supera la ficció

Onades de deu metres emportant-se per davant tot el que troben.

Explosions nuclear.

Edificis esfondrats.

Ciutats devastades.

Més de 1.200 persones mortes.

Rèpliques de més de 6 graus a l’escala de Richter.

Milers i milers de persones evaquades.

Com tots ja sabeu, malauradament no es tracta d’una pel·lícula de Hollywood... tot i que cada vegada que encenc la televisió desitjo amb totes les meves forces que així sigui.

I enmig de tot aquest caos, jo he d’estar agraïda de què a la Vila del Pingüí el sisme hagi estat de “només” shindo 4 i no hi hagi hagut destrosses...

De fet, a les 14.40 just acabava de parlar amb la meva mare per telèfon, i li deia que estava a l’escola i que en vint minuts sortia de treballar. Vaig penjar i vaig tornar a la sala de professors.

Al cap d’una estona, vaig començar a notar com una pressió al cap, com si estigués marejada. I de seguida vaig notar una mica que el terra es movia. Li vaig dir a la professora que tenia al costat, i al principi em va dir que no notava res. Però de seguida d’altres professors van començar a dir que tot es movia.

Aquesta vegada, enlloc de ser un terratrèmol molt violent, el terra es movia molt lentament, i donava la sensació de ser de davant a darrera i de dreta a esquerra, alternativament, com si anés rotant. El que sí és que va ser molt llarg. Va durar almenys un minut llarg, de manera que en posar la televisió i veure que a la prefectura d’Aichi només havia estat de shindo 4 tots van dir que s’havia notat més fort.

Just era quan tots els nens s’estaven preparant per tornar a casa, així que els professors que estaven amb els nens van haver de fer el cor fort, però quan van tornar a la sala de professors tots van confessar que s’havien espantat força.

A la televisió vam veure com l’epicentre havia estat a la regió de Tohoku i de Kanto, és a dir, des de la part més al nord de Honshu, l’illa principal, fins a Tokyo. Jo tinc amics a Tokyo, de manera que el primer que vaig fer va ser intentar posar-me amb contacte amb ells. Evidentment les línies estaven col·lapsades, però des d’un primer moment vaig poder enviar un mail i fer-los saber que per la Vila tot sense problemes.

El que més em preocupa és que tinc un conegut a Sendai, una de les ciutats on més s’han notat els danys, i encara no he aconseguit contactar amb ell... Seguirem intentant...

Ara mateix, em sento estranya perquè tot i saber que això està passant en el mateix país a on estic vivint, a no massa més de tres hores en tren bala, en estar tot igual que sempre a la Vila, tinc la sensació d’estar veient una pel·lícula. I bastant impotent per no poder fer res.

El que més em preocupa és que han dit que fins d’aquí a un mes existeix la possibilitat de què es repeteixi un terratrèmol de shindo 6 en qualsevol moment i en qualsevol part del país...

La qüestió és que no tinc cap bossa preparada en cas que hi hagi una emergència... així que avui mateix me n’aniré al súper i em faré amb un assortiment de menjar en llauna i ampolles d’aigua per poder sortir pitant en cas de necessitat. Tot i que espero que no l’hagi de fer servir MAI!

Tot i això, a la pàgina de l'Ara he trobat aquestes dues fotografies que m'han agradat i mostren el costat humà de la desgràcia

EFE

REUTERS