Japó és el primer
que em ve al cap quan escolto la paraula te.
Molta gent
s’imaginarà la tradicional i exòtica cerimònia del te, sadô 茶道, amb senyores vestides amb kimono 着物, tothom assegut a
l’estil tradicional japonès seiza 正座 en una sala de tatami 畳, bebent l’espès i amarg te verd maccha 抹茶. Com us podreu
imaginar, no és precisament aquesta la manera en què els japonesos beuen te
cada dia.
El que sí és
veritat és que beuen te cada dia.
Me’n recordo de
la meva primera nit a Japó, en què vam anar a sopar a un restaurant
d’okonomiyaki お好み焼き, una mena de truita japonesa, i només
arribar ens van portar una tovalloeta humida, oshibori おしぼり, i una tassa de te. En el meu limitat japonès, vaig intentar explicar que
es devien haver equivocat, perquè nosaltres no havíem demanat beguda.
Evidentment, vaig pensar que després ens ho cobrarien, i no estava la meva
economia com per anar pagant coses que no havia demanat. La sorpresa va ser que
el te es gratis i que a qualsevol restaurant pots demanar que et reomplin el got tantes vegades
com vulguis.
Això demostra la
meva completa ingorància sobre el país i els seus costums durant la primera
vegada que vaig venir.
Si no t’agrada el
te, pots trobar-te en més d’una situació comprometedora en què et serveixen te
en una reunió i, o bé has de fer el cor fort i beure-te’l, o explicar que no
beus te sense que pensins que ets mal educat. Per sort, a mi m’encanta el te,
així que no he tingut aquest problema.
El te no és
originari del Japó, però jo crec que s’ha convertit en un dels seus símbols.
Jo hi ha una
sèrie de tes que sempre relaciono amb el Japó i, fins i tot, a determinades
situacions, èpoques de l’any i llocs.
Un dels tes que
em ve al cap en quant escolto Japó és el te de civada Mugicha 麦茶. Cada vegada que bec
aquest te em fa pensar: “Ah, ja és
estiu!”. Això és degut a què aquest tipus de
te s’acostuma a beure molt fred quan fa calor. En quant el termòmetre s’enfila
uns quants graus, als restaurants ja canvien el calentó te verd pel refrescant
mugicha. A la feina també passa el mateix. Hi ha molts companys que dinen a
l’oficina i sempre es prepara te, i a l’estiu el rei és el
mugicha. Fins i
tot, quan vas a reunions, enlloc de portar-te cafè, hi ha molts llocs que et
porten una tassa de
mugicha.
El te de civada és un
dels meus tes preferits, tot i que la primera vegada que el vaig tastar em vaig
sorprendre molt: era te, però té un cert gust de cafè.
El te de la cerimònia del te. És de color molt verd i molt espès. Hi ha molts
japonesos a qui no els agrada el maccha 抹茶 perquè és
molt amarg. Però normalment
s’acostuma a servir juntament amb un dolç tradicional japonès molt i molt dolç,
així que, per mi, és ideal. A l’Starbucks japonès es pot trobar el maccha
latte, que té molt d’èxit entre els estrangers i que, com us podreu imaginar,
no és precisament amarg. A mi no m’agrada especialment, però si vens al Japó és
una bona cosa per tastar.
Els tes
Sencha煎茶 o ryokucha緑茶 són els
que jo personalment anomeno generalment com a te verd. Tenen noms diferents i,
per tant, han de ser diferents, però jo mai he sabut quina és la diferència
entre l’un i l’altre. El te verd és el
rei de l’
hivern. Si vas a qualsevol casa com a convidat, és molt probable que
te’n portin una tassa. I és el te que et porten als restaurants durant els
mesos més freds.
El te d’arròs integral genmaicha 玄米茶 és probablement el meu segon
preferit. Té com petits grans d’arròs torrats que li donen un gust molt
característic.
El hojicha ほうじ茶és el
te que sempre es trobava gratis als contenidors de te que hi havia a la
cafeteria de la meva universitat a Tokyo i és el que hi ha sempre a les
escoles. Al principi no m’agradava massa, perquè té un sabor com molt terrós.
Però a força d’anar-lo bebent em vaig anar acostumant i ara, tot i que no és
dels meus preferits.
El te de fajol o Sobachaそば茶 és... particular. Tot i que ara sóc capaç de
beure’n, recordo que la primera vegada que vaig comprar una ampolla de te en
una màquina expenedora, jidôhanbaiki 自動販売機, em va fer molta
angúnia. I no millora precisament quan es queda escaldofat dins l’ampolla. El
fajol és un tipus de blat, i per això té un gust que a mi em va semblar de blat
cremat. No és un te típic que t’acostumin a servir en tots els restaurants, està
més aviat reservat a restaurants especialitzats en els fideus soba.
El te de cirera,
Sakurayu 桜,湯 i el te d’alga konbu, Konbucha 昆布茶, són tes relacionats amb celebracions. Aquests dos tes no poden faltar en les
cerimònies de graduació, sotsugyô shiki 卒業式, i d’ingrès, nyuugaku
shiki 入学式 a les escoles. El te de cirera més que te es
tracta d’una flor de cirerer assecada que s’obre quan es posa dins d’aigua
bullint. És una preciositat de veure, però no és massa bo: té gust d’aigua
salada. El te d’alga acostuma a ser en pols i també es dissol en aigua bullint,
i té un gust molt i molt salat. A mi, per beure, no m’agrada gens, però per
preparar un plat que es diu ochazuke, arròs amb te, no està malament.
Quin és el vostre
te preferit? Trobeu a faltar algun te que us recordi Japó a la llista?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada