Si portes tatuatge, ets un yakuza?

Si hi ha un tema que sempre aixeca disputes quan treu les seves orelles és el de la relació entre els japonesos i els tatuatges.

Per què?

Doncs perquè al Japó els tatuatges encara estan relacionats amb la mafia japonesa yakuza やくざ i la yakuza, invariablement, relacionada amb crim.

Evidentment que no en el 100% dels casos. El que és més, segons aquest reportatge del JapanSubculture Research Center, hi ha molts grups de yakuza que prohibeixen als seus membres de tenir tatuatges i recomanen als que en tenen que se’ls treguin.

Però la qüestió és que tenir un tatuatge encara està estigmatitzat al Japó.

Per aquest motiu, és normal que en llocs públics on es mostra més pell, com ara piscines, banys termals onsen 温泉 o gimnasos, hi hagi cartells avisant que es prohibeix l’entrada a gent amb tatuatges.

Cartell que hi ha al gimnàs de la meva ciutat

Per exemple, quan vaig arribar al Japó el 2009 vaig anar a prendre un bany a la piscina de l’hotel on m’estava allotjant. Resulta que un company tenia un tatuatge tribal al braç, d’aquests que envolten el bíceps. La noia encarregada de vigilar la piscina va venir i li va dir amablement que, o bé es cobria el tatuatge, o bé havia de deixar la piscina. 

Fa un parell de mesos, vaig anar a un onsen amb uns amics, nois i noies. En aquests llocs s’hi entra despullat, així que els banys de dones i d’homes estan separats. Vam quedar en veure’ns fora una hora després i, en sortir, ens vam trobar a un dels amics que estava a fora fent mala cara. Resulta que va entrar sense problemes, es va dutxar i, quan anava a entrar a una de les piscines, va venir un dels encarregats de l’onsen i li va dir, amablement, que li sabia molt de greu però que havia de sortir. Aquest amic té quatre tatuatges de la mida d’una moneda de 2 euros a l’esquena. La següent vegada que hi va anar, es va tapar els tatuatges amb unes tirites i ningú li va dir res.

L’any passat aquest tema dels tatuatges va portar cua perquè l’alcalde d’Osaka, Toru Hashimoto, va passar una enquesta entre els treballadors públics per saber si tenien tatutages o no. Als que van contestar que sí, els van obligar a tapar-los i a no mostrar-los en públic perquè, segons ells, genera desconfiança. Als que no van voler contestar, perquè consideraven que vulnerava la seva privacitat, se’ls va abaixar el sou i, en alguns casos, se’ls va acomiadar.

O, més recentment, al setembre, una dona maori, que portava un tatuatge tribal al llavi, no va poder entrar en un onsen a Hokkaido.

Conec molts estrangers que se senten ofesos davant d’aquest tipus de situacions. Diuen que es veu clara la diferència entre un tatuatge de yakuza irezumi入れ墨 i un tatuatge d’una estrella o un tribal al braç.

És cert que hi ha una diferència enorme entre els tatuatges que té el meu amic a qui van fer fora de l’onsen, o aquest tatuatge que té un altre amic, amb un tatuatge de yakuza. Ja sigui per la qualitat, per la mida, pels colors, pel tema, pel significat...

 Però és que jo sóc estranger! No sóc mafiós! És discriminació!

Aaaaaamigo. Ha sortit la paraula. Discriminació. I és aquí on entrem en l’aspecte pelut de la discussió.

És discriminació si està clarament escrit i assenyalat amb dibuixos que està prohibit entrar amb tatuatges? Jo crec que es tracta d’unes normes marcades per un establiment privat i, per tant, amb el dret de reservar-se el dret d’admissió.

Des que es va saber que Tokyo serà la seu de les Olimpíades de 2020, hi ha veus que diuen que què faran amb l’allau de turistes que l’esdeveniment atraurà? I els nadadors, gimnastes, atletes... que tenen tatutages? També se’ls prohibirà entrar a les piscines perquè no es pot?

Ha de ser el visitant qui s’acomodi a la cultura que l’acull, o la cultura que acull qui s’acomodi al visitant?

Crec que aquesta pregunta és com aquella de: què va ser abans, l’ou o la gallina?

Vosaltres què opineu, qui s’hauria d’adaptar a qui?