La tendència de
pagar per fer coses que podries fer sol o en companyia d’amics sembla que s’ha
convertit en una norma per als japonesos.
Ara, la nova
sensació al Japó és la rui-katsu 涙活, l’Activitat de Plorar
(plegats) o, com l'he anomenat jo, llagrimoteràpia.
Imagino que molts
de vosaltres haureu vist per la televisió (o fins i tot potser hi heu
participat) grups de risoteràpia, per liberar tensions rient. Per això m’ha
sobtat que els japonesos hagin optat pel seu contrari per tal d’assolir el
mateix objectiu.
Qui va
empescar-se aquesta idea va ser el senyor Hiroki Terai, que ja havia fundat una
empresa per fer rikon-shiki 離婚式, Cerimònies de Divorci, en què el moment
estrella és aquell en què les parelles que es divorcien trenquen juntes l’anell
de casament. En Terai explica que es va adonar de què les parelles que ploren
durant aquesta cerimònia després tenen una bona relació, i aquí va veure que el
fet de plorar tenia el seu potencial.
I, d’aquesta
manera, va començar amb les sessions de rui-katsu a Tokyo. Normalment es
reuneixen un cop al mes, tenen un preu de 1.000 iens i cada sessió tracta un
tema diferent. En la primera sessió que va tenir lloc el gener de 2013, els
participants van veure una pel·lícula.
La segona sessió
va introduir un concepte que em sembla molt interessant, el del Namida somurie 涙ソムリエ, el Somelier de llàgrimes. I què és un somelier de llàgrimes? Es tracta
d’una persona que s’encarrega de buscar quins són els punts febles, les
situacions que fan plorar a cada persona, per tal de poder oferir-los
continguts personalitzats. Aquest somelier recomana que cadascú tingui un estoc
de pel·lícules, llibres, música o poemes que l’emocionin i que cada setmana es
concedeixi uns deu minuts per plorar.
Seguint amb
aquest joc dels contraris, en aquestes sessions de rui-katsu s’ha presentat un
nou art, el nakugo 泣語, que juga amb ser el contrari del rakugo 落語. El rakugo és un tipus d’entreteniment en què un senyor vestit de kimono
i assegut en un coixí fa un monòleg humorístic. Com ja us podeu imaginar, en el
nakugo el que es tracta és de fer plorar. Durant les sessions de nakugo hi ha
un professional, però l’objectiu és que siguin els participants qui expliquin
una història, que ha de ser com a màxim de 5 minuts, que faci plorar als
assistents. Al web comenten que, si aconsegueixes fer plorar al professional, és
que has triomfat.
Aquestes trobades
tenen lloc principalment a Tokyo, però tenen intenció d’extendre’s pel país i,
de moment, des del mes d’abril també es fan sessions a Nagoya.
No sé si el
rui-katsu aconseguirà ser normal a tot el Japó, però considero que demostra
aquesta faceta de molts japonesos que no aconsegueixen desinhibir-se ni tan
sols quan estan a casa sols o amb els seus amics, i necessiten trobar-se en
l’anonimat per poder plorar a gust.
I vosaltres, us
apuntaríeu a plorar en grup?
Pues no creas... yo personalmente tengo dificultades para llorar, ya sea sola o con amigos... quizás lo probaría...para ver si funciona. :-P
ResponElimina