Moltes felicitats!

L'entrada d'avui està dedicada a la persona que ha fet possible que jo estigui avui aquí, asseguda davant del portàtil escrivint això.

A la meva mare.

Perquè avui és el seu aniversari i no se m'acudia cap regal per fer-li, li dedico l'entrada d'avui (digueu-me cutre, si voleu :P). 

Avui li parlo directament a ella.

Sempre m'has dit que sóc molt esquerpa. Però que no estigui tot el dia abraçant-te o fent-te petons no vol dir que t'estimi menys.

Ets una de les persones més fortes que conec. Sobretot en els mals moments, sempre has tirat endavant.

Quan tenia 6 anys i et vaig preguntar: "Mama, els reis són els pares?", tu em vas contestar "Vols que et digui una mentida o la veritat?". Em vas donar l'opció de triar entre el que és fàcil i el que és difícil. Vaig triar la veritat. I tot i que em vaig passar tot el diumenge plorant, potser per això des de sempre he preferit una veritat, tot i que no pugui agradar, a què em menteixin.

Sempre has cregut en mi i mai m'has dit no quan he volgut fer una cosa. Com quan vaig venir al Japó la primera vegada o quan vaig decidir marxar la segona. Sé que a vegades em trobes a faltar i t'agradaria que estigués allà. Però enlloc de dir-me que torni, em dius que si estic fent el que realment vull, que tu no pots fer res més que donar-me suport. 

Ets una de les poques mares que diu que no em preocupi pels diners, que quan els tingui els gaudeixi, que per molt que no els gasti, quan arribi el moment de no tenir-ne, no en tindré, que viatgi i faci el que em vingui de gust, perquè, al cap i a la fi, és el que ens emportem.

Recordo que quan era petita em mirava el collaret que portes des que vaig néixer (i que jo heretaré :P) i et preguntava què volia dir la inscripció que duia. "Dar mucho, pedir poco". Tu sempre em deies que parlava de la relació entre les mares i els fills. Moltes vegades ens hem trobat amb mares d'altra gent que no són així, i sempre dius que no pots entendre que hi hagi mares que no segueixin aquesta màxima. 

Me n'alegro de què tu sí que la segueixis.

Últimament hem parlat moltes vegades de què, com més grans ens fem, més ens assemblem a les nostres mares. I tot i que sempre diem que no ho volem, i ja que sembla inevitable, almenys m'agradaria quedar-me amb tot el que tens de forta, valenta i comprensiva (i a ser capaç de fer una truita de patates tan bona com la teva ^_^)

T'estimo, Mama!