Parque España

Heu anat alguna vegada a Port Aventura?
Jo hi he anat moltes. La primera vegada tenia només 11 anys, i estava súper emocionada perquè podria obrir les portes d’un saloon! (al final hi havia tanta gent que vaig haver d’esperar fins a la segona o la tercera vegada per poder fer-ho, però la il•lusió hi era).

La Xina, la Polinèsia, el Far West, la Mediterrània... Un petit viatge per diferents parts del món.

Alguna vegada us heu plantejat que el que es mostra al parc potser (o segurament) no és un fidel reflex de com són aquestes parts del món? Segur vosaltres sou més sensats i molts respondreu que per suposat, però jo, fins no fa gaire, no m’hi havia preocupat pas massa.

Però, ai las! Resulta que al Japó no és pas ni la Xina ni la Polinèsia el que resulta suficientment exòtic com per fer un parc temàtic. No, no! A ells, el que els resulta exòtic és... Espanya!

Així que, què millor que construir un parc inspirat en aquest país que està tan lluny i que és tan exòtic?

D’aquesta manera (imagino) va néixer Parque España el 1967. I jo vaig tenir la sort d’anar-hi ahir.

En Japonès, el nom del parc és Supein-mura スペイン村, la seva pròpia versió del Poble Espanyol. Evidentement, en aquest pastiche kitsch que és el parc, qualsevol semblança a la realitat sembla que sigui pura coincidència.

Només arribar, a l’entrada t’espera per donar-te la benvinguda una rèplica de l’escultura de Don Quijote y Sancho Panza que hi ha a la Plaza de España de Madrid. El millor és que una vegada a dins del parc, hi ha una altra rèplica de l’estàtua, però aquesta vegada les estàtues són dues de les mascotes del parc.

 

Una vegada has passat els torns de l’entrada, hi ha una mena de placeta i ja, tot seguit, el Carrer España スペイン通り Supein Dôri, una avinguda amb sostre on hi ha botigues de souvenirs i un restaurant on pots degustar la típica paella de marisc amb quètxup. El curiós d’aquest carrer és que, si us fixeu en l’arc d’entrada, veureu que el símbol és una còpia del de l’entrada del mercat de la Boqueria...

Al final de l’avinguda, en una plaça, t’espera la Cibeles... o una versió reduïda d’ella.

I ja a la dreta, dins d’un edifici, trobem la primera de les tres muntanyes russes del parc: Tôgyû matadoru 闘牛マタドール: La Cursa de Braus “Matador”. Durant l’espera l’ambient està decorat amb cartells de curses de braus i anuncis. Fins i tot n’hi ha que anuncien curses del Paquirri!

Però això no és el més inquietant. L’atracció és interior i està a les fosques gairebé tota l’estona, excepte quan van apareixent els diversos capots, les banderilles i els estocs. Perquè sí, amics, representa que el cotxe en què estàs muntat és el toro! El millor és quan, a la meitat de l’atracció, el cotxe s’atura, s’encenen els llums i veus que estàs enmig d’una plaça de toros... Brutal... Perquè us en feu una idea, aquí teniu un video del youtube. És una mica llarg perquè qui el va fer va tenir la moral de pujar-hi dues vegades...

Un cop els toreros sense rostre hagin acabat amb nosaltres, tornem a sortir a la llum del dia i ens dirigim cap als Pirineus. Però, abans d’arribar-hi, hem de passar pel Passeig de Gràcia de Barcelona... Ah, no, espera, que el ferro forjat dels fanals d’aquí és vermell.

I tot seguit, com en un somni inconnex, em trobo amb les escales del Park Güell... tot i que, enlloc de drac hi ha una estrella de mar...

 

Després de seguir a tres nenes vestides de flamenques, arribem a l’estrella del parc: Pirinenee ピレネー: els Pirineus.

 

És l'unica muntanya russa que val la pena. La principal característica és que vas amb els peus penjats. No és especialment alta, la màxima alçada no supera els 45 metres i la caiguda més alta és des de 33 metres i tampoc és especialment ràpida, amb una velocitat màxima de 100km. Però dóna moltes i moltes voltes, fins el punt que, jo que no m’acostumo a marejar, a la meitat dels 3 minuts i 15 segons que dura el trajecte, vaig tenir por de posar-me a vomitar...

En baixar, i sense abandonar "Catalunya", vam anar a Montserrat (patrocinada per Bridgestone). No hi havia ni morenetes ni Virolais (tot i que hagués estat un punt).

No és tan trepidant com l’Stampida ni dóna tantes voltes com els Pirineus, però és entretinguda.

Amb la ració de les atraccios servida, vam seguir investigant aquest poblet que es diu Espanya. Primer ens vam topar amb una Plaza Mayor de Madrid de només dos pisos, amb el seu Felipe III i tot, amb restaurants i amb una fàbrica de polvorons, amb l’especialitat de Polvoró de Te d’Ise.

No es veu massa bé, però són monges fent polvorons

Al final d’uns carrerons de parets blanques, ens saluda una versió petita del Colom de les Rambles (sense ascensor ni mirador).

I ja de tornada a la plaça de la Cibeles, s’alça el Castell de Francesc Xavier, un monjo jesuïta navarrès que va arribar al Japó al segle XVI abans que el país es tanqués a l’exterior i que és un dels espanyols més famosos en aquest país. (Jo, personalment, no sabia qui era fins que vaig venir per primera vegada...)

Dins del castell hi ha una mostra de cultura espanyola i pots veure un vídeo de presentació del país... de l’any 1992. Evidentment, l’estil de la gent és súper noventero, amb els cabells, la roba, les ulleres... Si fins i tot surt en Floquet de Neu! Però enlloc es diu que el que estan veient no és actual... Així que molts dels japonesos pensen que els espanyols encara porten muscleres (altrament conegudes com a hombreras) i els cabells pentinats amb permanents fortes i que si van al zoo de Barcelona trobaran en Floquet...

Crec que per avui l’entrada ja és suficientment llarga, així que deixaré el tema de les mascotes i les desfilades per a la propera entrega!