Bé, ja anava sent hora que em posés a escriure un post com Déu mana...
Després de dues setmanes de vacances (que jo ja no recordava el que era tenir tants dies de vacances!) ja fa una setmana que he tornat a la "vida normal". I amb la vida normal, "la vuelta al cole".
En aquesta nova temporada de "Las Aventuras de Nemui-sensei", que durarà fins el mes de març, que és quan acaba el curs al Japó, la Nemui s'enfrontarà de nou als nens de primer fins a quart. I què és el que farà perquè aquests nens coneguin una mica la cultura espanyola?
Explicar el conte del Ratoncito Pérez.
De petita, i como a todo hijo de vecino, en caure-se'm una dent, la posava a sota del coixí perquè per la nit vingués el "Ratoncito Pérez" i me'l canviés, en el meu cas, per una moneda de 500 pessetes.
Però del que no tenia ni idea era de què la història del ratoncito la va escriure un frare, el Pare Coloma, per tal de consolar el Rei Alfons XIII quan se li va caure la primera dent.
Així que buscant què fer amb els nens durant aquest trimestre, vaig pensar en explicar un conte espanyol i, per casualitat, vaig trobar que aquest conte, a més de ser típic d'Espanya, també estava traduït al japonès!! Així que matava dos pájaros de un tiro (o com dirien els japos: "dos ocells amb una pedra" Isseki nichô一石二鳥)!
Aleshores, el que vaig estar fent tota la setmana passada va ser preparar el que els japonesos anomenen "Teatre de paper" (Kami Shibai 紙芝居). Això del "teatre de paper" no és més que preparar unes làmines amb dibuixos que il·lustrin el conte, i anar explicant-lo mentre es van passant els dibuixos.
Ben simple, però que a mi, entre llegir-me el conte en japo, decidir com l'escurçava, canviar el final perquè no fos "eso es porque todos somos hijos de Dios y los niños pobres son tus hermanos", fer les còpies dels dibuixos, escriure els textos i plastificar-ho tot plegat... em va portar tres dies gairebé sencers de feina >_<
La idea que jo tenia per explicar el conte era llegir-lo jo primer en castellà, i que la profe el llegís tot seguit en japonès. Tot i que no tenia molt clar si els profes ho voldrien fer, la profe amb qui em va tocar fer classe el divendres va dir que sí, que primer llegís jo en castellà i que aleshores els diria als nens que, a partir del dibuix i del que jo he dit, què es pensaven que havia passat.
Jo no sabia com aniria tot plegat, però va ser tot un èxit!! Els nens van parar atenció (almenys no van muntar escàndol :P) i fins i tot sembla que s’ho van passar bé i tot!
El que em va deixar més parada de tot, va ser que hi havia un nen (el nen de la jaqueta vermella i les mànigues de ralles que surt a l’esquerra de la foto) que només veient els dibuixos, els gestos que jo feia i el que jo deia, encertava totalment el que havia dit!! Flipant! Jo pensava que si jo hagués estat en la seva situació, i una profe japa m’hagués explicat el Momotaro, el conte infantil japonès per excel·lència, en japonès, jo no hagués entés res... i els nens de la classe haguessin muntat un escàndol que pa’qué!
[Ah, i no ve a cuento, però el nen que surt a la dreta de la foto és mig americà mig japonès i és una monaaada!! És el nen del que em vaig enamorar el primer dia que vaig fer classe :P]
Aquest nen es diu Tsubasa i quan jo parlava deia: “No pillo reeees!!!!” i es pixava de riure xDD
En acabar d’explicar el conte, els vaig repartir un dibuix del ratoncito pequè el pintessin, i tots es van posar súper contents perquè en acabar-lo jo els hi vaig posar “Muy bien” en boli vermell.
Si és que, a vegades, no cal gran cosa per fer feliços uns nens.... ^__^
(I sí, en algun moment explicaré el meu viatge a Pekin, que no és que no tingui temps, és que fa una mica de mandra... Però no patiu, que l'explicaré, perquè hi ha un parell de moments d'aquells que sientan precedente, que es diria :P)
