Al Japó, tenim quatre estacions

Si has estat al Japó durant més d’uns dies, i en contacte amb japonesos, de ben segur que t’han fet la pregunta: “El Japó té quatre estacions. Quantes estacions teniu a Espanya?”.

A mi, tot i que fa més de sis anys que hi visc, me la fan tot sovint. Sense anar més lluny, aquest mateix dilluns, quan els nens no van venir a l’escola fins després de dinar perquè hi havia alerta a causa del tifó número 18.

Malgrat que em deuen haver fet la pregunta desenes de vegades, encara em sorprèn la manera en què els japonesos se sorprenen quan els dic que a casa també tenim les mateixes estacions i que, de fet, coincideixen temporalment amb les del Japó. A veure, jo ho entenc quan se sorprenen els nens de 6 anyets, que amb prou feines saben on és el Japó. Però que directors d’escola se’m quedin mirant com si hagués acabat de dir la cosa més meravellosa del món, em fa pensar que, o bé m’estan prenent el pèl, o bé el sistema educatiu japonès hauria de mirar més a qui posa de directors a les escoles primàries...

De vegades em pregunto per què els japonesos es pensen que són els únics que tenen quatre estacions. Si bé és cert que estan molt a prop del sud-est asiàtic, on molts països tenen només l’estació seca i l’estació plujosa, tenen Corea al costat i allà també tenen quatre estacions...

Hi ha alguns blocs on expliquen diverses teories del per què d’aquesta afirmació nacional.

Una teoria és la poesia japonesa, que celebra molt les quatre estacions. D’entre tots els tipus de poesia japonesa, la més coneguda és l'haiku 俳句. Els haiku són construccions de tres versos de 5, 7, 5 síl·labes. Una de les coses que més em va sorprendre quan vaig estudiar literatura japonesa a la uni va ser que, en els haiku, el tercer vers normalment fa referència a l’estació de l’any en què el poeta l’escriu i que, la majoria de les vegades, no té cap mena de relació amb els dos primers versos (o almenys a mi, que no sóc experta, m’ho sembla). Aquí teniu un exemple d'un dels poetes més coneguts, Matsuo Bashô 松尾芭蕉.

La vella bassa.

Una granota hi salta.

El so de l'aigua.

I en japonès: 

古池や(Furuike ya)

蛙飛びこむ(Kaeru tobikomu)

水の音 (Mizu no oto) 

Un altre dels motius que donen és la importància dels festivals a cada estació. 

A la primavera, el Hanami 花見

a l’estiu, el Bon Odori 盆踊り

a la tardor, les fulles vermelles kôyô 紅葉

a l’hivern, l’any nou oshôgatsu お正月

Hatsumôde 初詣, la primera visita de l'any al temple

Però el Japó no és l’únic que té festivitats relacionades amb el canvi de les estacions...

Un tercer motiu que dóna l’article que he citat abans té a veure amb el que és conegut com a “Teories sobre els japonesos”, o nihonjinron 日本人論. Aquestes teories van tenir molta força després de la Segona Guerra Mundial i destaquen l’excepcionalitat i, moltes vegades, la superioritat, de la raça japonesa. Són unes teories que actualment segueixen tenint seguiment entre la dreta més ultranacionalista. I, tot i que la majoria dels japonesos creuen que moltes de les afirmacions no tenen cap validesa, de vegades et surten amb coses com la que ha donat peu a aquest post.

De fet, jo diria que a aquestes quatre estacions caldira incloure l’estació de les pluges, tsuyu 梅雨 (cap al mes de juny) i la dels tifons, taifuu 台風 (finals d’agost i setembre), a les quatre estacions, (i quatre més dos fan sis...)

I a tu, algun japonès t’ha fet alguna vegada una afirmació que t’ha fet pensar: “Lo qué?!”

Com saber si un kaiten-zushi és bo

Si et pregunto quin és el menjar típic del Japó, probablement em diràs el sushi 寿司. Tot i que crec que no fa falta explicar què és el sushi, es tracta del nom genèric que se li dóna a diferents maneres de preparar peix cru tallat en trossets fins que et pots menjar d’una mossegada. 

Abans de venir al Japó i saber una mica més sobre el sushi, jo el que m’imaginava la boleta d’arròs amb el peix cru a sobre, que per a ser més exactes és el que en realitat és conegut com a nigiri-zushi 握り寿司.

Després tenim els rotllets, que tenen el peix al mig, l’arròs i estan embolcallats per alga nori 海苔, que són els maki-sushi 巻き寿司. 

I el peix cru sense arròs és el sashimi 刺身.

A casa normalment tenim la idea de què els japonesos s’alimenten bàsicament de peix cru, quan en realitat no és així. Menjar sushi és considerat com un menjar de festa i acostuma (o potser seria millor dir "acostumava") a ser car.

Malgrat tot, actualment hi ha un munt de cadenes de sushi giratori, els kaiten-zushi 回転寿司, que et venen un platet per 100 iens (que al canvi actual serien uns 72 cèntims) que han apropat el sushi a totes les butxaques. En un platet normalment venen dos nigiri-sushi o sis maki-sushi. O sigui, que pots atipar-te bastant per relativament poc.

Evidentment, hi ha molts japonesos que critiquen aquestes botigues dient que el peix que serveixen és de mala qualitat, o no és exactament el que et diuen que és. Vaja, que et volen donar gat per llebre, sigui quina sigui l'equivalència en peixos.

Per tal d'intentar guiar una mica els consumidors, l’escriptor i advocat de la seguretat alimentària Hirokazu Kawagishi ha publicat una sèrie de consells per tal de saber si un kaiten-zsushi és bo o no.

1.      Primer de tot, s’ha de mirar el calamar. A Espanya, tot el peix que se serveix cru s’ha de congelar primer per matar la bactèria anisakis, que és perjudicial per a la salut. Aquí al Japó sembla que no és obligatori, i en el cas del calamar, se li fan uns tallets que sembla ser que maten l’anisakis. Per això si té tallets demostrarà que és un restaurant que té el calamar fresquíssim, mentre que si no en té, demostrarà que és un restaurant que serveix peix congelat i, per tant, no tan fresc.

2.      Els rotllets de tonyina, tekka-maki 鉄火巻 són un altre element a tenir en compte. Si apretes el rotllet i la forma del peix no es deforma o el peix no surt, és que és fresc. Si es desfà o surt de l’arròs, és que han barrejat la tonyina amb oli vegetal perquè sembli que n’hi ha més.

Foto: grrlTravlels

3.      Si el nigiri de truita 卵 té un color groc homogeni, o està fred, és que la truita no està acabada de fer, sinó que és truita ja preparada que tenien a la nevera i, probablement, feta amb ou líquid d’ampolla i no d’ous frescos. 

4.   Els pots de la salsa de soja shôyu 醤油 també parlen de la qualitat del peix. Si tenen el forat per on surt la salsa molt gran, és probable que el peix no sigui de la màxima qualitat i, per tant, volen que el mullis amb molta soja perquè emmascari el sabor. 

5.   Si l’arròs està fred, és molt probable que facin servir arròs precuinat.

6.   El peix perd frescura des del moment en què és preparat. Així que és millor demanar el sushi que vulguis al moment, enlloc d’agafar el sushi que hi ha a la cinta donant voltes.

7.      Una cosa que sembla òbvia és que, si tant la part de fora de la botiga com els davantals que porten els treballadors estan nets, és molt probable que la cuina estigui neta. I si la cuina està neta, més probabilitat de què el peix estigui en bones condicions.

8.      Per acabar, segons el senyor Kawagishi, hi ha un producte amb el que l’encertaràs sempre: el salmó. Gairebé la totalitat del salmó japonès és importat, així que, segons ell, tant és si ets en un restaurant on et cobrin 10.000 iens per platet, com si estàs en un on et cobrin 100, el salmó serà de la mateixa qualitat.

Després de llegir l'article, m'he adonat de què hi ha coses que ja faig. Per exemple, quan vaig a algun kaiten-zushi mai agafo el peix de la cinta i sempre el demano a través d’unes pantalletes tàctils que hi ha a cada taula. De fet, hi ha una cadena de restaurants, el Kappa-zushi かっぱ寿司, que t’envia el sushi que demanes a través d’un shinkansen que arriba desplaçant-se per una cinta que queda elevada a l’alçada dels ulls.

Foto: nathan0525

Però d'altres, com per exemple el tema dels tekka-maki, no les coneixia, així que ho hauré de comprobar la propera vegada que hi vagi.

I a tu, t’ha passat alguna història divertida en algun kaiten-zushi? 

Trens o llaunes de sardines?

Sempre he dit que, per poder dir que has estat al Japó, has de fer, almenys, les següents tres coses: anar al karaoke, fer-te purikura i pujar en un tren en hora punta.

Les dues primeres experiències són més o menys agradables (depenent de amb qui vagis al karaoke, pot ser una mica dolorós per a les orelles...). Però la tercera és una experiència que, tot i que considero que s’ha de viure si vens al Japó, no recomano més d’una vegada a la vida. 

Malauradament, hi ha persones que l’han de viure cada dia de les seves vides laborals. Les persones que treballen a les grans ciutats, com Tokyo, Osaka o Nagoya, poques vegades, sino mai, agafen el cotxe per anar a treballar. Si heu estat alguna vegada a Tokyo, comprendreu que amb la quantitat de trànsit i de persones que hi ha, ha de ser un malson agafar el cotxe cada dia per anar a la feina.

Font: Amir Jina

Per això, el transport públic, principalment els trens i els metros, són els que absorbeixen els milions de persones que es traslladen cada dia de casa a la feina, i vice-versa.

Un punt positiu del transport públic japonès és la seva puntualitat. Si no és que hi ha algun accident (que, per desgràcia, tenen lloc gairebé a diari, ni que sigui en una línia) o alguna tormenta o nevada espectaculars, els trens arriben puntuals.　El servei de megafonia és omnipresent (jo la considerava fins i tot sorollosa) i avisen fins i tot quan el tren s’atura a un semàfor, i abans de posar-se en marxa de nou quan el semàfor es posa verd.   I sempre s’aturen a la mateixa alçada, de manera que pots esperar-te tranquil·lament davant dels números que hi ha escrits a l’andana, perquè la porta pararà just allà.

Font: Ryo FUKAsawa

Però clar, que siguin puntuals o que t’avisin per tot no treu que, en les hores puntes, o rassu awaa ラッシュアワー com diuen els japonesos, els trens estiguin a petar. Aquestes hores varien, però acostumen a ser les hores d’entrada i sortida de la feina (entre les 7 i les 9 del matí, i de les 5 a les 7 de la tarda) i l’últim tren. Són molt famoses les fotos de treballadors amb guants blancs empenyent els usuaris des de les andanes per tal de poder tancar la porta. No és un mite, jo ho veia cada matí a la meva estació quan estava estudiant a Tokyo. I, tot i que al començament fa gràcia, al cap d’un temps preferiries que no ho haguessin de fer, perquè voldria dir que els trens no estan tan plens...

Font: quashlo

El Ministeri de Territori, Infrastructura, Transport i Turisme de Japó va presentar les dades de les línies de més concorregudes durant el 2013 a Tokyo, Osaka i Nagoya. I, oh sorpresa!, la línia més concorreguda a Tokyo és la línia Keihin Tohoku, la que jo vaig estar agafant cada dia durant un any mentre estudiava a Jochi.

Segons aquesta imatge, els percentatges d’aixafament són els següents:

Al 100%, el tren està ple, però pots trobar lloc per seure, pots agafar-te als agafadors o estar a prop de la porta sense problems.

Al 150%, estàs de peu però encara pots obrir el diari.

Al 180%, encara pots llegir el diari, però l’has de llegir doblegant les pàgines.

Al 200%, ja et toques amb els altres passatgers, però encara tens espai per poder llegir un llibre de butxaca.

Al 250%, cada vegada que es mou el tren tu et mous amb el tren i no pots moure ni les mans ni els braços, amb la qual cosa no et pots agafar enlloc (i has d’aguantar-te arrepenjant-te a les persones que tens al voltant).

Segons les dades del Ministeri, la línia Keihin Tohoku arriba cada dia al 200% i va seguida amb un 199% per línia Chuo-Sobu que, quina casualitat!, és la que línia on feia transbordament per arribar a l’estació de Yotsuya.

Del top 10 de línies més concorregudes de Tokyo, no n’hi ha cap que baixi del 177% d’ocupació.

A Osaka, tot i que plenes, els percentatges van del 141% al 123% i, a Nagoya, del 139% al 113%.

Et pots imaginar que, amb tot el que trobo a faltar Tokyo, no trobi a faltar viure aquest malson cada dia...  la vaig tenir un matí de novembre de 2007 en què plovia bastant. A l’estació de Warabi, on jo vivia, entre les 7 i les 8 del matí teníem una freqüència de dos minuts entre un tren i l’altre.

Font: Seaki

I si, anant puntuals, cada tren s’omplia a vessar, imagina’t quan hi hava dos o tres trens de retard. Intenta ficar les persones de tres trens en un de sol. Més que entrar pel meu propi peu, vaig entrar literalment arrosegada per la gent que hi havia a l’andana. Una vegada a dins, em vaig trobar que només tenia lloc per posar mig peu a terra, l’altre el tenia mig arrepenjat a sobre d’un altre passatger. Però tampoc hi havia problema, perquè estava tan apretada, que em mantenia en peu “gràcies” als passatger que m’envoltaven. A banda de no tenir espai, la calefacció estava encesa, la humitat era brutal i tenia paraigües mullats enganxats a les cames. Un malson!

I tu, has pujat alguna vegada en un tren tan ple?

El conillet de la lluna

Quan mires cap a la lluna, què hi veus? A mi, des de petita, la meva mare sempre em deia que hi havia una cara somrient i, quan hi ha lluna plena, és el que veig.

En canvi, els japonesos veuen un conill que està fent mochi 餅, pastissets d’arròs glutinós. 

Fins i tot tenen una festa dedicada a mirar aquest conillet que apareix quan hi ha lluna plena, el Tsukimi  月見, del que ja vaig parlar fauns quants anys. 

Aquesta festa també és coneguda com a Juu-go-ya 十五夜, que es traduiria literalment com la “quinzena nit”, ja que el Tsukimi se celebrava el dia 15 del mes 8 de l’antic calendari. Amb l’adopció del calendari actual, les estacions tradicionals es van endarrerir un mes, i ara el Tsukimi ja no cau el 15 d’agost, sinó que cada any varia i, depenent de la lluna plena, cau entre el setembre i l’octubre. Aquest 2014 ha caigut el dia 8 de setembre i, a l’escola on jo vaig, van tenir de postre una gelatina que representava la lluna plena, amb la tapa i el pot decorats amb conillets. I el doodle temàtic de Google d'aquest any és aquest.

A mi sempre m’han agradat les llegendes i històries que expliquen els origens de les tradicions. I potser perquè com a bona vilanovia sóc llunàtica, la dels conillets a la lluna sempre m’ha fet una gràcia especial.

La llegenda més famosa i coneguda per tots prové de la tradició buddhista .

Hi havia una vegada un conill, una guineu i un mico. Un dia, tots tres es van trobar amb un ancià tan extenuat que no es podia moure.
—Si us plau, doneu-me alguna cosa de menjar —l’ancià els va dir.
I tots tres es van posar a buscar menjar.
El mico va pujar als arbres i aviat va haver recollit un munt de fruita que va portar fins a l’ancià. La guineu va anar fins a un cementeri, on va robar les ofrenes de les tombes, que va oferir al vell. Però el conill, tot i esforçar-se molt, no va aconseguir portar res.
El conill, ben preocupat, va prendre una decisió, i va dir al mico i a la guineu que encenguessin un foguera, que ell tornaria de seguida. El mico i la guineu van encendre el foc però, en veure que el conill tornava amb les mans buides, li van retreure que era un mentider. Però el conill va dir:—Jo no tinc força per aconseguir menjar. Per això, menjeu-vos la meva carn.
I dit això, va saltar a dins del foc, oferint-se a l’ancià.L’ancià, en realitat, era el déu Taishakuten 帝釈天 (Sakra, segons laWikipedia), que s’havia aparegut als tres amics per tal de jutjar el seu comportament. Una vegada retornat a la seva imatge verdadera, Taishakuten es va compadir-se del conillet i el va enviar a la lluna, on el va ressucitar i el va fer servir com a exemple.

Aquesta part explica per què hi ha un conill a la lluna, però no per què està fent mochis. Aquí, de nou, hi ha vàries interpretacions, des de la que diu que el conill fa mochis per oferir-los a l’ancià, fins la que diu que és per no morir-se de gana ell mateix. Una altra diu que, ja que el que se celebra el dia de la lluna plena del quinzè dia del vuitè mes és la fertilitat de la terra, i que és en aquestes dates quan se sol començar a collir l'arròs, el conillet fa pastissets d'arròs per agrair una collita abundant. De fet, els dolços típics que es mengen per al Tsukimi, els tsukimi dango 月見団子, són uns pastissets rodons fets amb farina d’arròs cuita al vapor.

Font

I tu, has menjat tsukimi dango alguna vegada? Coneixies la llegenda?

Peluixos viatgers

Ara que tenim la rigorosa calor de l’estiu aquí (sensació tèrmica, 43º, humitat 98%) arriba el moment de descansar i marxar de vacances!!

Pues va a ser que no! Al menys, pel que respecta a mi, res de vacances d’estiu, ni de viatges ni de res! Com a molt, a passar-me les tardes amb les cortines tancades, l’aire a 28º graus i barallant-me perquè no em mossegui la meva gata (sí, cada cop estic més a prop de ser la dona dels gats!).

Que tu estàs igual? No pateixis! Al Japó tenen la solució perfecta per tu! Envia el teu peluix en un tour i gaudeix de les seves fotos mentre tu estàs tancat a l’oficina!

Aquest sistema potser et sonarà al que fa la protagonista de la pel·lícula Amélie, que envia un nan de jardí del seu pare a fer la volta al món amb una amiga hostessa de vol, que li va enviant fotografies del nan davant de diversos llocs famosos.

Doncs vindria a ser més o menys això, però enlloc de nans de jardí, els teus peluixos. 

La companyia encarregada de fer viatjar els teus nuigurumi ぬいぐるみ, que és com els peluixos són coneguts en japonès, es diu Unagi Travel (Viatge Anguila), i opera amb nuigurumi residents [sic] tant dins de territori japonès com peluixos que venen des de l’estranger. Fins i tot tenen pàgina en anglès per als viatges internacionals. 

La forma d’ús de l’empresa és força fàcil: esculls quin és el tour que vols, peses que el teu peluix no faci més de 300 grams, envies el peluix a l’agència, el peluix surt a passejar amb un càmera que fa moltes fotos, el peluix torna a casa amb un CD amb les fotos del viatge. 

http://unagi-travel.com/?page_id=815

Actualment, Unagi Tours ofereix tres tours comuns tant als peluixos que viatgen des de l’interior del Japó com per als que venen des de l’estranger, un exclusiu als nuigurumi que viuen al Japó i un exclusiu als peluixos estrangers.

D’entre els tours comuns, trobem el Kamakura Tour, en què els nuigurumi visitaran el temple shintoista de Tsuruoka Hachiman Gû 鶴岡八幡宮, el Gran Buddha i un viatge a bord del tren Enoden 江ノ電. Tot, pel mòdic preu de 4.800 iens o 55 dòlars (uns 41 euros).

Durant el Tokyo Tour, el nuigurumi visitarà Asakusa, el Temple Meiji, la Torre de Tokyo i t'enviarà una postal pel mòdic preu de 3.700 iens o 45 dòlars (uns 34 euros).

L’ultim tour compartit és el Mystery Tour que, com el seu propi nom anuncia, és un misteri i no se sap quina serà la destinació dels nuigurumi. El preu és més barat, 2.000 iens o 35 dòlars (26 euros).

El tour que només poden gaudir els nuigurumi patris és el Yokohama Tour, que visita l’Akarenga 赤れんが倉庫, el Minato Mirai みなとみらい i el Barri Xinès Chuuka Gai 中華街. Aquest és un tour que només està anunciat al web en japonès i costa 4.200 iens (uns 31 euros).

Finalment, els peluixos estrangers poden gaudir d’un dia en un bany termal onsen 温泉 pel mòdic preu de 55 dòlars.

Aquests tours acostumen a ser d’un dia i les aventures es poden seguir en directe al facebook o al twitter @unagitravel #unagitravel.

És una idea que pot semblar tonta però que, si visiteu tant el facebook com el twitter, veuràs que hi ha molta gent que envia els peluixos perquè viatgin.

I tu, enviaries el teu peluix a veure el Gran Buddha mentre tu et quedes sense vacances? 

Per acabar-te de convèncer, mira't aquest vídeo!

Sushi Ninja

Davant la qüestió: “anomena un menjar típic japonés”, de ben segur que la majoria de la gent contestaria “sushi” 寿司.

Com que en aquest món de l'internet hi ha gent molt creativa, un grup ha agafat el sushi com a símbol de l’esperit japonès i l’ha unit a un altre concepte japonès com són els ninja 忍者 i ha creat una sèrie animada. I endevines què ha sortit? Sí senyor!  Els Sushi Nija スシニンジャ!

Els Sushi Ninja són els nostres nous súper herois, i sembla ser que parlen amb unes veus molt conegudes per a tots aquells que segueixin l'anime japonès en versió original (jo, en aquest tema, estic completament perduda, així que si trobes algun error, si us plau, fes-m'ho saber!).

L’Ikura (ous de salmó). Optimista i apassionat. Com a bon tokyota, és baralladís i té molt d'orgull a les "ikuras" (=ous). Està doblat per en  Yuki Kaji, que li posa la veu al personatge Eren Jaeger de Attack on Titan.

Afegeix la llegenda

El Maguro (tonyina). Cool i narcisista, és un setciències i és expert no només en sushi sinó també en la gastronomia d'altres països. Parla amb la veu de la Romi Park, que posa veu al personatge Edwar Elric de Fullmetal Alchemist

I, per últim, el Tamago (truita). Tranquil i golafre. Acostuma a dir maki (rotllet) al final de les seves frases, i pot tenir una conversa sencera només dient "maki, maki!". Li posa veu en Mamoru Miyano, la veu de Light Yagami a Death Note.

Segons l’explicació que hi ha al web de la sèrie, fa anys i panys, a la Llunyana Terra de l’Est, existia l’Imperi dels Sushi Nijas. Però es va extinguir i, per tal de poder ressucitar-lo, necessiten trobar els “Amaniments de la Felicitat” shiawase no choumiryou 幸せの調味料. Però, què són aquests amaniments? Els Sushi Ninja seràn capaços de trobar-los?

De moment, noméshi ha un capítol de la sèrie però i un punt curiós és que està oberta a la col·laboració dels espectadors. Els Sushi Nija estan fets sota una llicència de Creative Commons, i des del mateix web de la sèrie es poden enviar idees per a persontges que, si són escollits, aniran sortint en els propers capítols.

Jo perquè sóc una negada dibuixant, però i tu, t’animes a enviar una idea?

Perquè us aneu inspirant, us deixo amb el primer capítol!

The Wizarding World of Harry Potter

Pot ser que no ho hagi dit mai en aquest blog, però no és cap secret que sóc una súper fan dels llibres de Harry Potter o, com es coneix generalment per internet, una Potterhead.

Us podeu imaginar, doncs, el meu grau d’excitació quan al 2010 van anunciar que construirien la zona de The Wizarding World of Harry Potter a l’Universal Studios Japan d’Osaka. No hi havia data fixa, només un vague “estarà llest pel 2014”.

Quatre anys d’espera, no massa notícies i, finalment, al mes d’abril van anunciar la data: 15 de juliol de 2014. Un dimarts. Una setmana abans de què comencin les vacances d’estiu a les escoles.

Aquí va arribar el gran dubte: hi vaig el dia de l’obertura o m’espero uns mesos? Parlant amb el meu amic P, que viu a Tokyo, primer vam decidir que potser millor anar-hi pel meu aniversari, al setembre, que ja no faria tanta calor, que ja no hi hauria tanta gent... Però per què enganyar-nos, tots dos volíem estar allà per el Gran Dia, així que vam acabar comprant les entrades pel mateix dia 15 de juliol.

El problema és que vam entrar en una espiral de confusió i de manca gairebé total d’informació.

Vaig comprar les entrades per avançat en una agència de viatges, perquè en principi es podia reservar hora d’entrada a la zona. Però clar, només es podia si reservaves hotel amb ells. El primer problema: tot i tenir l’entrada, havíem de canviar els paperets per les entrades físiques. Això voldria dir fer una cua més...

Vaig investigar a la pàgina web de l’USJ: la manca d’informació real sobre com aniria tot plegat em va sorprendre i enutjar a parts iguals (potser més enutjada que sorpresa). No hi havia informació sobre els tiquets especials amb hora, no hi havia CAP possibilitat de poder comprar els passis express online i, el més interessant: les dues atraccions de la zona de Harry Potter NO ESTAVEN INCLOSES.

El dia 10 de juliol vaig trobar informació no oficial que deia que l’USJ havia començat a vendre el dia 8 (una setmana abans de l’obertura!) els passis express que incloïen les atraccions de HP. Evidentment, al web de l’USJ (que ja permet comprar online!) ja estaven esgotats.

El dia 14 vaig llegir en un compte de twitter que havien avançat una hora l’obertura del parc, de les 9 a les 8, perquè s’esperaven moltes cues.

I així va arribar el dia 15, en què, plens d’emoció i d’incertesa per si podríem entrar o no, ens vam plantar al parc a les 5:50 del matí. I no us penseu que vam ser els primers, no! Que ja hi havia almenys 200 o 300 persones! 

I ens vam dividir: jo em vaig quedar fent cua a l’entrada i el P va anar a fer cua a les taquilles per veure si teníem sort per aconseguir el passi exprès. A les 7 van obrir les taquilles i vam aconseguir els passis, que tenien hora per poder pujar al The Forbidden Journey a Hogwarts... a partir de les 9 del matí!

Tot i que van dir que obririen a les 8, a les 7:25 ja van deixar entrar els que tenien l’Early Pass, és a dir, tots els que havíen pagat per quedar-se a l’hotel oficial del parc (jo, fins que no facin un hotel que sigui una habitació de The Leaky Cauldron, no pago!). I a les 7:45 van obrir per a la resta. Imagineu-vos a milers de persones corrents com bojos (estil concert de la Miley Cyrus), fins que un treballador ens va dir que encara es podia entrar sense tenir el tiquet de l’hora.

Tal i com està muntat el parc, primer passes per una zona on hi ha arbres que t’eviten que vegis les altres zones. A mig camí, et trobes el Ford Anglia del Sr. Weasley, vivint salvatge entre els matolls. És molt xulo perquè, a la nit, encèn els llums i fa sorolls!

I després de passar el Ford Anglia, gires a la dreta i allà tens l’arc d’entrada a Hogsmead!

La sensació que vam experimentar no es pot explicar! Va ser màgic! Per fi estàvem entrant físicament el món que havíem visitat tantes vegades a les pàgines delsl llibres!

Les casetes tenen les teulades nevades (fet que, comptant que vam arribar a 36 graus al migdia, fa una mica de gràcia).  

Només entrar ja es veu el primer vagó del Hogwarts Express. I aquí hi ha la primera diferència amb el parc que hi ha a Orlando: pel mòdic preu d’uns 3.000 iens (uns 22 euros) pots entrar en un vagó del tren i fer-te una foto.

Després de passar les botigues de Zonco’s Joke Shop...

...Honeydukes... 

...Filch’s Emporium, The Three Broomsticks...

...Ollivanders...

...Owl Post and Owlery...

 ...gires cap a l’esquerra i allà estava esperant-nos: Hogwarts! 

La segona diferència amb el parc d’Orlando: al costat del castell hi ha el Black Lake, on va tenir lloc la segona prova del Triwizard Tournament i on hi viuen el Calamar Gegant i les sirenes, entre d’altres criatures.

El nivell de detall és increïble! Si fas tota la cua sencera, passes per l’hivernacle d’Herbologia... 

...entres al castell i et trobes amb els rellotges de sorra on es mostren els punts de cada casa... 

...l’entrada al despatx de Dumbledore... 

...passadissos amb els quadres que et parlen i es mouen... 

...un holograma del Dumbledore al seu despatx que parla...

...el pensiu... 

...el retrat de la Fat Lady... 

...la sala comuna de Gryffindor amb la llar de foc...

...un holograma d’en Harry, en Ron i l’Hermione que desapareixen sota la capa d’invisibilitat... 

...el Sorting Hat... 

...i, finalment, la sala comuna, amb centenars d’espelmes flotant al sostre.

I és des de la sala comuna que es puja al Forbidden Journey. No vull explicar massa perquè és una experiència que s’ha de viure per primera vegada sense saber res. Només dir que és una passsada. Hi vam pujar tres vegades, o sigui que no cal dir massa...

L’altra única atracció que hi ha a la zona de HP és The Flight of the Hippogriff. En el camí pots veure el camp de carbasses, la moto d’en Sirius i la cabana d’en Hagrid. L’atracció en si no és massa forta, però té la seva gràcia.

Els detalls són presents fins i tot en els lavabo. I aquesta és una tercera diferència amb el parc d'Orlando: estan fets per assemblar-se al lavabo de la Moaning Myrtle. No hi ha les piques aquelles súper xules que apareixen a la peli, però es pot escoltar com la Myrtle (Gemma Gemec en català, si no m’equivoco) plora, riu i parla. Ja seria una passada si de tant en tant aparegués algun fantasma a través de les portes, però m’imagino que seria un gran trauma per als més petits...

Es pot beure Butter Beer (Batut de Bescuit) i Pumpkin Juice (Suc de Carbassa), que jo vaig trobar boníssims!

Pots comprar UNA granota de xocolata (jo m’esperava que fossin mini granotes) i, en teoria Bertie Bott's Every-Flavour Beans. Dic en teoria, perquè ja estaven esgotades abans de què obrissin el parc, cosa que em sembla una mica estrany...

I per la nit, veure-ho tot amb els llums encesos és encara més màgic!

Per poder tornar a entrar a la zona de HP després d’haver-hi sortit, necessites tenir el passi exprès (almenys el primer dia va ser així), perquè vam veure moltes persones que volien entrar-hi i els deien que no perquè no tenien aquest passi...

En definitiva, vaig sortir ARRUINADA del parc, però completament feliç i satisfeta!

I a tu, t'agrada Harry Potter?