31 de març 2010

Me, myself and I

Sóc jo!


Vista pel Xavi ^__^


Vista per la Cris&Beti ^__^

Reflexió: per què tant en Xavi com la Cris&Beti m'han dibuixat fent el signe de "Peace"? I en la mateixa pose!! 

Connexió Japó 10 - Japanders

Aquí arriba la segona part dedicada a la publicitat japonesa: els Japanders!


Que no sabeu què és això dels Japanders? Doncs doneu-li al play!





Per veure tots aquests anuncis de què us parlo, i moooolts més, visiteu la pàgina Japanders.


Compte, que és addictiu!

27 de març 2010

Ese culito...

Estic traumatizada perquè m’acabo d’assabentar que l’únic company de feina noi, jove i atractiu deixarà d’asseure’s davant meu a partir de l’1 d’abril perquè el canvien d’oficina.

Al Japó, l’any fiscal i escolar comença l’1 d’abril. És per això que durant les últimes setmanes de març , la paraula jinji idô 人事異動 planeja sobre el cap de tots els treballadors japonesos.

I us preguntareu, què és això del jinji idô?

Jinji idô significa literament “moviment de personal”. I, tal com el seu nom indica, es tracta de canviar de lloc de feina a la gent d’una oficina. Però el quid de la qüestió és que aquests canvis no són voluntaris, sinó que venen decidits des del departament de personal, la majoria de les vegades sense tenir en compte la voluntat dels treballadors.

Les últimes setmanes de març són setmanes de gran incertesa, perquè pot ser que d’un dia per l’altre t’avisin de què et canvien no només d’oficina, sinó la majoria de vegades també de departament i fins i tot de ciutat o de país. I els treballadors, doncs ho han d’acceptar i punt. No poden dir res en contra encara que no vulguin canviar. Simplement s’arronsen d’espatlles i diuen el consabut shôganai しょうがない o shikata ga nai 仕方がない*, que significa “No hi ha més remei!” o “Què hi farem!”, i que a mi m’agrada traduir com a “Es lo que hay” (o com deia una companya meva de batxillerat: “És lo que n’hi ha” :P).

La veritat és que no tinc molt clar en quins motius es basen per decidir els canvis. A mi em semblen totalment capritxosos, però m’imagino que la meva visió està una mica esbiaixada perquè a mi, com a espanyola, que et canviïn de feina sense tenir en compte la teva voluntat em sembla inconcebible, però en fi...

Per tal d’aclarir per què té lloc aquest jinji idô, he consultat la nostra amiga Wikipedia, però només hi ha entrada en japonès, de manera que miraré d’explicar els punts importants basats en el que he entès.

Segons la wikipèdia, aquest canvi de personal es fa per tal d’evitar que en els llocs de treball es caigui en la rutina, en l’estancament i el monopoli d’autoritat. També es diu que serveix per tal que la gent que es troba fent una feina que és dura, tant des del punt de vista físic com psicològic, no hagi de fer-la durant tota la vida.

Els aspectes que es tenen en compte per tal de dur a terme aquest jinji idô són l’edat (el Japó continua sent encara un país molt gerontocràtic), la categoria, els anys que es porta en el mateix lloc, la situació de salut, els llocs que queden vacants, els nous empleats o els examens de promoció interna, les relacions personals, els dies de vacances que s’han agafat en el passat (aquesta no l’acabo d’entendre...), entre d’altres.

En les escoles passa el mateix. Els professors, encara que siguin funcionaris, poden ser canviats el mes de març si al Departament d’Educació els sembla raonable. Però al contrari del que podria semblar, als professors aquesta situació els agrada. Quan els vaig explicar que a Espanya quan aconseguies una plaça de funcionari podies escollir una escola i que, a no ser que tu vulguis canviar, sempre estàs a la mateixa escola, tots es van posar les mans al cap. Ells prefereixen canviar, perquè pensen que estar tota la vida a la mateixa escola no és bo.

En fi, que per molt que hagi llegit totes aquestes raons, encara no em queda clar exactament com des del departament de personal es poden prendre aquestes decisions. Perquè, evidentment, la gent del departament de personal no coneix a tothom, de manera que al cap i a la fi les decisions són bastant aleatòries...

En el cas de la meva oficina, a partir d’abril tindran lloc dos tipus de canvis.

El primer, el decidit pel departament de personal. Per aquesta decisió canvien de lloc dues persones, i venen dues persones noves. I canvien a un departament totalment diferent. Jo ara estic treballant al Departament d’Educació Contínua, en e l qual s’organitzen diferents cursos i xerrades i tal. Doncs les dues persones que canvien, marxen un al Departament de Planificació i l’altre al Departament d’Impostos!! O sigui, que del que porten fent fins ara al que faran a partir de l’abril, les similituds són les mateixes que les d’un ren al drac del Park Güell (perdoneu-me la broma interna :P)

El segon, decidit pel meu cap. La gent no canvia de departament, però canvien d’oficina. I és precisament per aquest canvi que s’ha decidit que marxa el noi “guapo” de la meva oficina. (Japonés i guapo són dues paraules que queden una mica rares en la mateixa frase, així que deixem-ho en “mono” :P) Ell no sembla gaire alegre pel fet d’haver de marxar...

Aquests tipus de canvis tenen una part bona, que és que no et quedes estancat sempre en la mateixa feina i tens l’oportunitat d’aprendre coses noves. Però, què voleu que us digui, a mi no m’agrada...

I és que com deia en el twister, ara quin culet m’alegrarà els matins? Ains...

*Aquesta és una expressió que dóna molt de joc, així que en algun moment li dedicaré una entrada exclusiva :P

26 de març 2010

Cites de Krishnamurti

"Ser conscients del que som en realitat és el procés de la comprensió"


"La felicitat no es pot comprar, ni arriba quan un la persegueix; hi és quan no hi ha conflicte de cap tipus"



Satisfacció


Per primera vegada des que tinc memòria em trobo plenament, tan físicament com mental, allà a on vull ser, i no estic pensant en estar enlloc més.


Per primera vegada des que tinc memòria, no sóc "la noia que està menjant un pastís de nata mentre està pensant en menjar-ne un de xocolata", tal com em va escriure la Zarita a la llibreteta del Natura un dia a la Renfe mentre tornàvem de la UAB, quan tot just començàvem la carrera.


Però, sorprenentment, aquesta sensació de satisfacció m'espanta. Pot ser que estigui tan acostumada a estar insatisfeta que ara que em sento bé tingui por al moment en què torni a estar malament? Fa pànic el centrar-se en l'ara, en l'aquí i en el mi perquè, si ara em sento bé, podré suportar el tornar a sentir-me malament? Si dic molt fort que em sento bé, estic cridant a la mala sort?


Sempre havia pensat en el carpe diem com una cosa negativa, com una cosa que fa que perdis de vista el futur i et fa ser narcisista. 


Però he començat a veure el carpe diem des d'una altra perspectiva: significa gaudir plenament del que estàs fent a cada moment, per petit que sigui. Cada matí quan vaig a la feina i veig que una nova flor de cirerer s'ha obert, no puc evitar somriure. I és un somriure infantil, que surt instintivament del cor, pur. I ja només per aquest fet, que em fa pensar que tindré un bon dia, tinc un bon dia.


Sé que sona estrany que sigui jo qui digui això, i segur que els que em coneixen pensaran que algú ha entrat en aquest bloc i ha escrit l'entrada per mi. "La Nemui, la que sempre es queixa per tot, dient que se sent satisfeta?"


Evidentment que no tot són flors i violes i que hi ha moltes coses que m'agradaria que fossin d'una altra manera. Però estic intentant no obsessionar-me amb elles. Tot i que no ho he aconseguit al 100%, intento treballar allò de: "si una cosa té solució, no és un problema, i si no en té, tampoc". 


I tot i que sóc una persona molt dispersa, que té el cap en mil llocs diferents alhora i a qui se li acudeixen coses que no tenen res a veure mentre està fent una feina (només cal veure el meu ordinador, en què sempre hi ha com a mínim 7 pestanyes obertes alhora en el meu navegador, metre tinc oberts tres o quatre programes diferents), cada dia he après a gaudir ni que sigui de 30 segons de tancar els ulls i pensar: "Què bé que estic aquí". 


Per exemple, quan faig un descans a la feina i em menjo una poma al solet, i tanco els ulls i deixo que els raigs m'escalfin.


O com deia abans, quan en girar una cantonada em topo amb una sakura que està començant a florir.


Després de tornar de Kyoto, me n'he adonat de què si bé les sakura completament florides són un orgasme per als sentits, m'agraden més els arbres que comencen a florir abans. Aquests arbres que enmig d'una muntanya pelada són els primers que comencen a vestir-se de color de rosa són els primers en lluitar contra el fred i a dir: "Mireu-me, sota la grisor s'amaga bellesa".


Tot és efímer, com la bellesa de les sakura, de manera que, com diu la meva mare: "gaudeix ara que pots, que els mals moments sempre tornaran".


I quina raó tenen les mares!


18 de març 2010

Connexió Japó 9 - Publicitat Japonesa

Arriba la versió sonora de la sèrie dedicada a la publicitat japonesa que vaig encetar fa uns dies. 





La quantitat d'anuncis que em deixen sense paraules és interminable, i si pugés tots els vídeos al blog això petaria! Però si cliqueu als links següents, viureu experiències que mai haguéssiu imaginat.


Lo vais a flipar, palabra!


15 de març 2010

Connexió Japó 8 - Sincretisme

Quin ésser neix shintoista, es casa cristià i mor buddhista?


Sí, heu encertat: els japonesos!


O almenys això diuen... Voleu saber per què? Doncs només cal que cliqueu al play! 


8 de març 2010

"Nemui busca su sitio"

Aquest cap de setmana he redescobert, gràcies a seriesyonkis, una sèrie que des que vaig veure tenia idealitzada: "Raquel busca su sitito".

La història no té massa misteri: va sobre la vida d'uns treballadors socials i les seves aventures i desventures. Tot amanit amb el desassossec que senten els personatges per no saber què fer amb les seves vides, de no trobar el seu lloc. Tota una sèrie de temes que a mi em quedaven mooolt lluny.


Però vés per on, que ara sóc jo qui té l'edat dels protagonistes...



6 de març 2010

Connexió Japó 7 - El camí a l'altar (ara sí que sí!)

Una setmana més arriba el "Connexió Japó" que aquesta vegada és la versió sonora al post que vaig publicar fa unes setmanes sobre l'obsessió pel matrimoni que moltes vegades sembla que senten els japonesos.





(L'he tornat a posar, perquè no sé què va passar la primera vegada que no s'escoltava >_<)

5 de març 2010

Cheesecake!

Aquesta tarda he provat el Petit, i he fet el primer pastís de formatge de la meva vida. Aquest ha estat el resultat!



Ja l'he tastat i... està malament que ho digui jo, però està tan bo que hauria d'estar prohibit! >_<

4 de març 2010

Silicona + microones = truita de patates

Com ja vaig comentar fa uns quants posts, des que vaig arribar al Japó que m'ha donat una dèria per la cuina.

No deu ser normal estar tot el dia pensant en menjar i en veure què faràs per dinar, o per sopar, o "mira quina bona pinta fa aquest pastís, fem-lo!"...

Però ara mateix em trobo en aquesta fase (vull pensar que és només una fase... >_<). I això, sumat al fet de la quantitat d'estris i pijades per la cuina que hi ha al Japó, de la quantitat ingent de revistes, llibres, pàgines web de cuina (us en faríeu creus! jo no sé com la societat japonesa pot absorbir tanta quantitat d'oferta editorial! Marta, vine aquí i obrim una revista!), sumat al fet de què aquesta vegada tinc una mica de diners per gastar... doncs em porta a "shopping sprees" com el d'avui.

Us presento les meves noves adquisicions:


Hina Matsuri, el Dia de la Nena

A la Vila del Pingüí ja fa olor a primavera. La setmana passada, en obrir la porta de casa i sortir al carrer, l’aire feia olor a primavera. No sabria descriure ben bé aquesta olor, perquè ni tan sols és una olor. Però durant la primavera el meu nas sembla detectar l’aire d’una manera diferent a com ho fa durant la resta de l’any, cosa que em fa despertar sensacions a vegades estranyes (i no, no és al·lèrgia al pol·len!).

De normal, la primavera és l’estació de l’any que menys m’agrada. Però al Japó la primavera està associada al floriment de les Sakura , o flor de cirerer, de manera que la cosa ja canvia. Tot i que en una de les escoles ja ha florit un cirerer, encara falten unes dues setmanes perquè comenci el veritable espectacle.




Llicència de Creative Commons
Aquesta obra de Elisabeth Gea està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a gaijinrevenge.blogspot.com